CAÑIZARES, UN PRÍNCEP DE L’ESGLÉSIA QUE NEGA L’EVANGELI

Cañizares, el bisbe, no el porter ex del Real Madrid, torna a cavalcar. Enfundat, a vegades metafòricament i altres realment, en la capa pluvial cardenalícia perquè quedi clar que és un príncep de l’Església qui parla amb veu de tro, ha verbalitzat dues velles paraules que resumeixen la història explicada d’Espanya: invasió i separatisme (o unitat indissoluble). Fa pocs dies que va qualificar d’invasores les onades d’immigrants que truquen a les portes d’Europa empesos per la gana, pel terrorisme d’estat, pels negociants d’armes (algunes empreses estatals entre aquests); empesos perles irrefrenables ganes de viure. Va dir que la majoria no eren «trigo limpio» (s’ha d’escriure encastellà, això, perquè s’entengui la   les paraules).I nostre Senyor el va castigar posant-li l’endemà a la cara les fotografies d’infants morts ofegats mentre amb les seves famílies volien arribar a l’illa grega de Lesbos. Diu l’evangeli de Mateu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. -Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? -Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. -I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt. 25, 41-46). I pel que fa al separatisme, català, és clar!, doncs apa, que l’Església serà universal sempre que sigui espanyola. Res de nou sota el sol, malauradament.

L’ALETEIG DE LA PAPALLONA VOLKSWAGEN JA ÉS UN HURACÀ

Ho saben oi, això del proverbi xinès que diu que l’aleteig de les ales d’una papallona es pot sentir a l’altre costat del món? I la transposició del sentit d’aquest proverbi a la teoria del caos amb l’anomenat efecte papallona? O posant-ho en boca del Capità Enciam, els petits canvis són poderosos? Doncs això és el que passa en l’afer Volkswagen i els motors trucats. La decisió unipersonal o presa en petitíssim comitè d’enredar venent una cosa: el compromís amb el medi ambient, mentre es feia la contrària, ha causat un terratrèmol econòmic i de prestigi que acabarà per ser social en el si de l’estat més poderós de la Unió Europea; més poderós perquè té la clau dels diners i més poderós perquè ho és tecnològicament; i tots a tremolar! L’aleteig de la papallona anomenada engany engendrada en un despatx ja s’ha deixat sentir a l’altra punta del món, i com que aquest ja és global, doncs en la seva globalitat. Les accions es desplomen i la por ja ha arribat al carrer.Com, sinó, s’ha d’interpretar la imatge orwelliana de centenars de treballadors congregats en unes immenses naus per escoltar la veu del president de la companyia? Quina imatge de pel·lícula futurista tan assentada en la realitat actual! L’aire de l’aleteig de la papallona anomenada engany ha pol·lucionat la tranquil·litat de milers de famílies que vivien en l’assegurança de treballar per a la companyia automobilística més poderosa radicada en el país que dóna lliçons a mig món; l’altre mig, capcot, no pot ni escoltar perquè només té temps per passar l’arada en terra eixorca. El ventijol ja és un huracà i aquest vent s’ho endú tot al seu pas, sobretot allò que té fonaments precaris. I una reflexió més: l’experiència demostra, que quan cal recollir, sempre són primer els de casa. I els de casa nostra no ho són, els primers.

SOBRE LA MAJORIA SILENCIOSA I LES CLASSES POPULARS

Les eleccions catalanes han desmuntat dos mites: el de la majoria silenciosa a qui no interessa el procés d’independència en un sentit o en un altre, en un tempo o en un altre, i que les anomenades classes populars són el pot de les essències de l’alliberament nacional.  El 77,7% de l’electorat ha anat a votar, la segona vegada des del postfranquisme que s’aconsegueix una xifra de votants tan important.  Aquesta vegada qui no ha votat és perquè realment no s’ha sentit interpel·lat, i a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat! L’afirmació que adjudica per ser a les classes populars (alguns en diuen treballadores) el paper, tantes vegades escoltat  i repetit com un mantra, de motors del progrés nacional català, també ha quedat desmentida: a Manresa el barri «popular» de la Balconada ha fet guanyador Ciudadanos (C’s), un partit gens d’esquerres, al Xup ha estat la segona força amb el 20,83 %, a la Font també segona força davant del PSC, i ha estat segona, encara que a molta distància de Junts pel Sí, però medalla de plata al cap i a la fi, a la Mion i a les Escodines.  A Barcelona, Ciudadanos (C’s) ha guanyat al popular Nou Barris i ho ha fet també a l’Hospitalet; indrets molt receptors dels viatgers i dels seus descendents del tren El Sevillano.

D’uns resultats electorals se’n poden fer múltiples lectures; una és que hi ha zones poblades per classes populars que a l’hora de triar la papereta també recorden la bandera que més els fa trempar i, per a molta gent, aquesta no és la quadribarrada, aquella que va estar prohibida quaranta anys amb el silenci còmplice també de molta classe popular. Així que, com que un mite és etimològicament una història, comença a ser hora també de modificar el raonament.

TINC SETZE COGNOMS CATALANS. I QUÈ?

Aquest és el meu camí: Redó, Martí, Samper, Piqué, Tort, Manresa, Miserachs, Obiols, Manyé, Lluquet,Rebull, Pallarès, Tarrida, Fontanals, Bernades, Vergés. I què? Em dóna més matrícula de catalanitat que no pas si tingués setze cognoms castellans, o barrejats amb cognoms bascos, gallecs, francesos, italians, de l’Atles marroquí, suecs, anglesos, alemanys...? No! Perquè la catalanitat, senyors que ens volen dividir entre catalans d’origen i catalans amb altres orígens, és un sentiment; encara més, la majoria de franquistes del meu poble tenien cognoms catalans, ja veuen si en van, de mal informats, o si en tenen, de mala fe. Però no contents amb això, volen contraposar ciutadans treballadors a ciutadans rendistes; els primers són els catalans amb altres orígens i els segons els que com jo tenen una filera de cognoms inequívocament catalans. Què passa? Que només són treballadors els que han vingut de Las Hurdes, de Campo de Criptana, de Mojácar, del Rubio,de Badajoz...? 

La meva àvia materna, filla d’Horta de Sant Joan (comarca de la Terra Alta) als quatre anys ja collia olives amb els freds de novembre i desembre; va emigrar en un periple d’anys que la va dur des de l’Hospitalet de l’Infant on als catorze anys servia en una casa fins a Monistrol de Montserrat passant per Barcelona. A Monistrol, amb dues filles petites i l’home desterrat per republicà, feia el jornal de la fàbrica i anava a l’hort i al secà, i dos dies per setmana a recollir llenya al bosc de can Tobella. Els avis treballaven la terra i a la fàbrica i el meu avi patern va aprendre l’esperanto en els nuclis anarquistes de començament del segle XX a Barcelona convençut d’això de la fraternitat universal. I tinc setze cognoms catalans però a casa hem treballat tota la vida, jo des dels catorze anys i en faré cinquanta-set.  Els de casa, abans que arribés el tren dit «El Sevillano» des del sud d’Espanya curull d’exiliats econòmics o de represaliats pel franquisme, ja hi eren a la classe obrera de Catalunya. Així que, als catalans «de pura cepa» també ens hi ha de comptar. Però per al discurs unionista de dretes i d’esquerres només hi va haver una èpica; com sempre, ens volen amagar la nostra història.

PUBLICAT EL 16/04/2006. ENS ALLUNYEM?

A vegades gairebé l’encerten. El diputat del PP Josep Piqué va afirmar fa dies que l’Estatut afavoreix un allunyament emocional de Catalunya respecte d’Espanya. No crec que arribi a tant, després de la passada de ribot que hi ha fet un altre il·lustre centralista anomenat Alfonso Guerra i malgrat un estrany preàmbul que diu que som perquè diem que ho som, no pas perquè ho siguem; vull dir nació, és clar. Però suposant que això de l’allunyament fos cert, seria normal. És el que passa en tots els països, cadascú es construeix el seu imaginari col·lectiu que sent com a propi i el diferencia. I l’imaginari, fins i tot en temps de suposada preeminència de l’ésser racional sobre l’ésser mític, continua sent molt important per a les societats; l’imaginari alimenta les emocions i a l’inrevés. Un imaginari, el d’ells, que inclou la selecció espanyola de futbol i la Rosa de España, i el meu res d’això; no es pensin que cal anar sempre als llibres d’història! El que passa és que per al senyor Piqué i per al senyor Guerra, d’estat emocional només hi ha l’espanyol; però com que representen la societat potent, no hi pensen; les seves emocions són naturals, les nostres són contra natura. Guerra desqualifica alguns socialistes catalans dient- los nacionalistes i no desqualifica les arengues patriòtiques de l’exministre José Bono en el seu comiat. És clar que per als espanyols les emocions de Bono són les correctes. 

PUBLICAT EL 2/10/2005. ACTE SOBIRÀ

El Parlament de Catalunya feia goig divendres. Hom podrà sentir-se més o menys d’acord amb el text de la proposta de nou Estatut, però el dia 30 de setembre del 2005 quedarà per a la història com el dia en què la cambra catalana va fer l’acte de sobirania més gran després de l’aprovació de l’Estatut de Sau. I, per aquest sol fet, val la pena estar satisfets. Perquè és això el que irrita més la caverna espanyola de signe divers: que a Catalunya, 120 dels 135 diputats que ens representen per sufragi lliure, universal i democràtic (cosa que obliden sistemàticament els corifeus del catastrofisme hispànic), hagin fet un acte de sobirania. Ha costat déu i ajuda. Ha calgut desplegar totes les arts de la persuasió, de l’oratòria, de les relacions personals. El Parlament ha estat més que mai l’àgora de la discussió, de la confrontació i, divendres, de la satisfacció. No pas d’una satisfacció ingènua, a ningú no se li escapa que es comença a caminar per un sender aspre, ple d’entrebancs, de males intencions, d’insults, de desqualificacions; escoltant la COPE, Acebes i Zaplana i la colla del PP sembla que s’esperi un pronunciamento militar. Tampoc no ho posaran fàcil alguns barons del PSOE, però ja els ho va dir el President Maragall des del pupitre parlamentari: que comencin a caminar solets. Però l’Estatut no ens durà el millor dels móns; el millor dels móns ens l’hem de guanyar els catalans esforçadament dia a dia fins al final. 

PUBLICAT EL 15/05/2005. MILLOR CONTRA CATALUNYA

Per si encara no era clar, el debat que a Espanya en diuen de la nación ho ha deixat diàfan: contra Catalunya tot és millor. Hom creia que aquests debats haurien de servir per passar comptes del que s’ha fet i com s’ha fet i del que no s’ha complert i per què no. Hom creia que haurien de servir per contrastar les fórmules usades per servir els ciutadans, els soferts ciutadans que paguem impostos, que cada dia són més i més cars. Doncs no. Ha servit, un cop més, per bastonejar el noreste peninsular, eufemisme usat quan no es vol pronunciar l’odiós nom de Catalunya. És igual que el tema no s’ho porti, per això s’han inventat els jocs de paraules i indefectiblement hom carrega els neulers a un català o altre. Per a més inri, ara hi ha (a la dreta i a l’esquerra) qui té la barra de dir públicament que enyora el President Pujol després d’allò d’«enano habla en castellano» i etcètera. La qüestió és situar els catalans en el punt de mira de qualsevol cosa, i així doncs no ens ha de sorprendre que ens diguin que els robem la lliga de futbol, la copa d’Europa d’handbol, els papers de Salamanca, l’aigua (que no tenim) i les obres d’art de mig museu episcopal de Lleida. El PP i amplis sectors del PSOE haurien d’entendre que amb les actituds incendiàries actuals tots podem prendre mal, ells també. Sembrar l’odi dia rere dia no ha portat mai a res de bo. Des de la rancúnia no s’ha construït mai res en justícia, i és rancúnia el que veig al carrer.