AMB SENTIT D’ESTAT (Publicat a Regió7 el 7 d’agost del 2005)

Fa 15 anys de la publicació d'aquest article. Som ho érem, encara amb partits que diuen que sí, que Espanya és regenerable, que els catalans hem de tenir paciència, que això va per llarg i que mentre governin les esquerres(?) a Madrid, des d'aquí hem de fer bondat. Ja estan prou amatents els seus corifeus a Catalunya per insistir en la cançoneta. En fi...

"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".

AMB TANT SOROLL MOLESTEU MOLT, HO SABÍEU?

Duem un grapat de dies, setmanes i mesos immersos en la dialèctica de pati d'escola de preadolescents: "i tu més, elis, elis". Uns treuen la llengua i uns altres fan pam i pipa. Hi ha qui fa botifarra i qui envia a prendre pel sac amb el dit del mig. Tot molt alliçonador de fins on ha arribat el sectarisme partidista en aquest sorral, petit i esbullat, que és l'independentisme català.
Ara que si Perpinyà, que si Urquinaona, que si Cornellà i Sabadell o Vic i Manresa. Que si els barris industrials de la corona barcelonina, que si el rere país. Com que som tants i forts, ens permetem el luxe d'emprenyar i dividir. L'altre sempre s'equivoca, l'altre ha començat primer. Tampoc ajuda algunes bufonades de mal digerir, ni expressions gens afortunades. Com que som molts, podem deixar víctimes pel camí; és un luxe que ens podem permetre. Reviscola el mot carallot, que defineix aquell a qui sempre ensarronen; compte que pot arribar a ser un sentiment transversal. Ui, he dit el mot! el que atabala alguns guardians de les essències pures, aquells que mai no s'equivoquen, que presumeixen d'haver estat sempre igual, que miren de reüll noves incorporacions o que es pensen que són noves i potser els nous són ells. TRANSVERSAL.
Les xares socials, ferm partidari en sóc, afavoreixen aquest estat lamentable de coses, també. Tots hi caiem una dia o un altre o un dia sí i l'endemà també. I per això mateix, en la situació actual, després d'un octubre del 2017 en què vam tocar el cel amb les mans per caure de cop a terra, i avui no entraré en els perquè, cal més que mai que els actors polítics i els seus corifeus, sobretot aquests darrers, pleguin algunes veles i des del silenci monàstic, facin gruix amb aquells que treballen per enfortir el múscul social sense fer soroll. Si no pots millorar el silenci, calla! diuen que diu en proverbi, i hi afegeixo: treballa sense esperar res a canvi.

PER LA LLIBERTAT. CRÒNICA DES DE DINS

                                                              Foto by Salvador Redó

Són quarts de quatre de la tarda a la Barcelona olímpica, cruïlla entre el carrer de Pujades i el carrer de la Marina. Data: dissabte, 26 d'octubre del 2019. Escenari amb tots els ets i uts. Espai per a les noies i nois de la premsa, algunes i alguns ja poc noies i nois; barreja de ganes d’experiències i d’experiència; grues per als fotògrafs destinats a obtenir imatges generals, aèries, però tocant de peus a terra. A una banda del carrer, un parterre folrat de gespa sana, d’un verd brillant, assadollat d’aigua, potser per les darreres pluges, i amb una arbreda de xipresos que amortirà l’escalfor del sol de tardor. L’espai s’omple de gent expectant i esperant. A l’altra banda, el carrer és menys acollidor, més ciutadà: vorera ampla i habitatges de pisos aixecats amb la gresca dels jocs olímpics del 1992.

Passen els quarts i l’indret s’omple; hi farà cap la capçalera de la manifestació per la Llibertat amb què la catalanitat tossudament alçada vol evidenciar la repulsa a la sentència que el poder espanyol ha fet caure sobre els presos polítics catalans. El paisatge humà és divers, transversal en diuen ara, i potser fins i tot inclusiu, adjectius que ja s’usen per a tot; transversal i inclusiu, uf! Tornem al vocabulari heretat: un paisatge humà en què hi havia de tot. En aquest de tot s’hi podia trobar gent d’un ventall ampli d’edats, de tres generacions i en algun de cas de quatre; gent uniformada amb alguna de les samarretes de la revolta dels somriures o guarnida a la manera còmoda, per passar unes hores dempeus, havent previst estones de calor i altres de més fresques, si és que la marinada, avui, no s’ha oblidat de Barcelona.

Banderes al vent. L’estelada és la protagonista. Quina bandera és aquella? pregunten dues senyores de mitjana edat una de les quals s’ha obert pas fins a primera fila amb l’auxili inestimable de l’anar insistint en el seu propòsit. La bandera de la seva curiositat és l’eslovena que llueixen una parella d’una edat similar. “Premsa espanyola manipuladora!”, es rebufa quan, en una de les tarimes preparades per a l’ocasió, ocupen espai els periodistes de cadenes televisives amb seu a Madrid, d’aquestes que en diuen nacionals aquells que es diuen no nacionalistes.

Passa el fotoperiodista Jordi Borràs, amunt i avall, a la cacera d’imatges i la gent l’aplaudeix i diu el seu nom en veu alta. Fa aparició el pallasso Jordi Pessarrodona, el del nas vermell que van retratar al costat d’un guàrdia civil i ara és perseguit per la justícia espanyola; li demanen entrevistes i es deixa fotografiar; la gent el crida i s’acosta a la filera. Al cap de poca estona, el periodista Quico Sallés, passa pel mateix “tràngol” i també es fotografia amb alguns dels presents. Ha nascut un nou star system català? I Lluís Llach, amb caminar lleuger, sense gorra, vergonyós, fa una lleu aixecada de mà per regraciar els reconeixements mentre marxa per encalçar el començament de la manifestació; “molt rejovenit” assegura una senyora amb motxilla disposada a defensar el seu pam quadrat de vorera.

Són les cinc de la tarda, l’hora assenyalada per a l’inici de la manifestació. Ens diuen que hi ha gent fins a la Sagrada Família. És molta gent. Després la guàrdia urbana de Barcelona ens dirà que som molts menys dels que volem i diem, però allà estem: emprenyats, com unes senyores de parla castellana que se saben totes les cançons fins i tot la recentment rescatada que diu que no som ni d’Espanya ni França, sinó Països Catalans; i expliquen a un noi de l’Empordà que allà on viuen: l’extraradi barceloní, hi ha molta gent, molta, que no ho veu clar això de la llibertat i la independència, que tenen familiars que tampoc no ho acaben d’entendre.

Passa la capçalera i darrera seu una munió de gent. Dos néts empenyen sengles cadires de rodes amb llurs avis, i parelles joves ho fan amb cotxets amb la mainada menuda, altres en duen a collibè; empènyer i suportar. La definició de la situació. Davant nostre, una mare jove aprofita l’aturada forçada perquè ja no hi cap més gent i dóna el pit a una nena que tot just comença a caminar, la nena es diu Elna; contrapunt d’esperança. Discursos i aplaudiments. Cant dels Segadors. Quantes vegades l’hem cantat aquests darrers mesos? Es dóna la manifestació per acabada... Acabada? La manifestació se l’endú a casa cada un dels que hi ha participat i les seves narracions ompliran converses al menjador de casa i es multiplicarà i engruixarà el bagatge col·lectiu.

FETS D'OCTUBRE. MANRESA 14-10-2019

Foto: Salvador Redó

Fets d'octubre. Manresa 14-10-2019

Indignació! Avui he vist gent gran plorant d'indignació; impotents. Gent honorable, molt honorable.

Esperança! Avui he vist gent jove agafant el relleu; conscients que hauran de ser també ells els que subjectin el pal de la bandera de la llibertat.

Retrobaments! Avui he retrobat vells lluitadors, veterans de la defensa del país; de la defensa de la seva gent; lluitadors socials que venen d'abans i que són solatge per a les noves generacions. Vells lluitadors de procedències polítiques diverses; alguns fa dies que han apartat els seus èxits polítics per poder tornar a empènyer.

Paisatge humà fet de complicitats intergeneracionals i intersocials; aquest paisatge humà que els repressors obvien però que saben que existeix i que, en un absurd gest d'autoengany, neguen fins a l'avorriment.

Sorgiment! He vist sorgir, des de fa més temps del que ells volen i diuen, líders. Sí, líders. S'han d'anar formant, s'han de consolidar; la gent se'ls ha de fer seus, però hi són. Alguns són noms coneguts i procedents d'esferes que poc o res tenien a veure amb la gestió del que en diem la política, altres provenen del món associatiu social, cultural o esportiu. El moviment té caps i gent que segueix.

Avui a Manresa, he vist això.

L'ANTICATALANISME, PART DEL PATRIMONI ESPANYOL

A tots els que estan convençuts que l’independentisme és el culpable del ressorgiment de  l’anticatalanisme i que aquest és d’ús exclusiu de la dreta i l’extrema dreta espanyoles, de les elits, i que la resta no combrega amb el nacionalisme espanyol.

Explica Paco Candel en el capítol “Cataluña acaba aquí” del llibre “Els altres catalans” (Barcelona, 1964) que al barri de la Torrassa de Barcelona l’any 1928 hi havia un percentatge de gent arribada d’altres parts d’Espanya molt important, que rondava el 75%, i que una part gran provenia de Múrcia. Escriu Candel que la FAI exercia molta influència entre els treballadors que vivien al barri i que estava enfrontada amb els sindicalistes propers a ERC del barri de Sants. Candel il·lustra la situació amb una referència, una pancarta apareguda a la Torrassa en què es va escriure un lema que, diu ell, va fer fortuna tot i no ser afortunat: “Cataluña termina aquí, aquí empieza Murcia”.

A. Bladé i Desumvila explica en el llibre “El viatge a Mèxic” (Pàgs. 43-45. Barcelona, 1993) en què relata el camí de l’exili des de França que en ple Atlàntic, a bord del vaixell Nyassa, va morir una nena d’un any, Núria Mora i Soler. Bladé explica que un mariner-fuster va fer una caixeta per posar el cos sense vida de la menuda, primer per a vetllar-lo i després per llançar el fèretre al mar tal i com manaven les lleis nàutiques. Bladé diu que “al capçal del petit taüt van posar una bandera catalana i, als peus, la portuguesa” ja que el vaixell estava matriculat a Portugal. I continua: “I ara ve un fet que un no sap com explicar si tracta de ser objectiu i no caure en l’apassionament al qual donà lloc d’una manera tan lamentable, que encara en sento la vergonya a la cara. El cas és que la bandereta barrada provocà una reacció soi-dissant patriòtica en funció de la qual diversos element van decretar que allò no podia ser i que juntament amb aquella ensenya hi havia d’haver una altra, que ells anomenaven nacional i volien dir, en realitat, la republicana. Potser el pitjor de tot, i allò que va convertir el vaixell en una mena de manicomi de discussions, d’insults i fins d’intents d’agressió, fou el caràcter imperatiu, o d’imposició, en contrast amb el que hauria hagut de ser simplement una proposta -formulada en primer lloc al pare de la nena morta- de solidaritat en el dolor... El cert és que tot el que s’havia guanyat en "conllevança" ... es va perdre lamentablement per manca de tacte i excés d’urc, dos mals crònics i, potser, inguaribles”.

Jaume Navarro i Torras és un manresà de la lleva del biberó que va ser mobilitzat, amb 18 anys acabats de fer, el 24 d’abril del 1938 per anar al front d’Aragó tot i que quan va entrar en combat realment ja era el front de Catalunya. En el relat manuscrit que fa d’aquell any de guerra, Navarro explica tres episodis en què es posa de manifest que l’anticatalanitat no era només patrimoni dels feixistes. “En la misma tarde ingresé a la 72, correspondiéndome el lugar, en los restos del primer batallón Rojo de Choque. La compañía mía, estaba compuesta exclusivamente de voluntarios andaluces. Había más viejos que de jóvenes de la Compañía. No me sentía muy seguro entre medio aquella gente que en verdad, sea dicho, profesaban un odio terrible a los catalanes...” En aquestes memòries, Jaume Navarro explica el pànic que van viure mentre estaven formats al pati de la caserna Karl Marx de Barcelona per un fort soroll que van creure que era l’inici d’un bombardeig i que només va ser un incident domèstic i com l’oficial que els passava llista els va insultar i els va esbroncar afegint: “todos los catalanes son una mierda”. Més endavant, en el moment de la inscripció en el llistat oficial de l’exèrcit republicà, a les Drassanes de Barcelona, explica el menyspreu rebut per part d’un dels soldats: “un miserable enchufado, del cual supe después que era del partido comunista, igual como los demás enchufados me trato como a un perro” i explica la conversa: “-A qué partido perteneces? –A ninguno. –Así que... eres fascista? –I que es fascista? –No te hagas el idiota. No estás sindicado? –Sí, soy de la UGT. –Va... UGT, todos igual. Sabes manejar alguna arma? –Nunca he tenido ninguna. –Que catalanes...

ESLOVÈNIA NO VAGAVA PER L’ESPAI SIDERAL

Vam ser a Eslovènia l’estiu del 1992, un any després que fos proclamada la independència; la guerra dels Balcans era molt a prop de la nostra ruta, a Croàcia; entràvem per Trieste. A la frontera ens van canviar marcs alemanys per una moneda de la qual no havíem sentit mai a parlar: el tolari. Primer vam ser a Postoina, l’Eslovènia que havia estat sota influència italiana, i després a la zona de Bled, l’Eslovènia més teutona; un paisatge meravellós i on el mariscal-dictador Josip Broz “Tito” tenia residència oficial d’estiu; de fet Tito va morir no massa lluny, a la capital, Liubliana, el maig de 1980. Aquell juliol del 1992, encara es podien resseguir les marques del tancs serbis a la carretera que du de Postojna al magnífic castell de Predjama. Vam fer estada al càmping Pivka que pren el nom del riu responsable de la formació de les magnífiques coves visitables de la zona. Unes instal·lacions, les d’aquest càmping, tan magnífiques com buides de visitants. Un producte de la megalomania del comunisme iugoslau, més preses de llum que no pas places de càmping, uns bungalows que ben poques vegades havien rebut estadants i tot un restaurant per a nosaltres quatre sols; això sí, amb una carn magnífica de la qual derivaven unes escalopes boníssimes i a bon preu. A Postoina hi havia un supermercat hereu de la planificació comunista amb els prestatges més buits que no pas plens i amb productes provinents de l’Europa de l’Est, recordo unes conserves hongareses i unes dependentes avorrides i guarnides amb bates de color gris passat; també hi havia un modern Spar, acabat d’inaugurar, amb els productes que ens eren familiars, ben il·luminat i dependentes, diguem-ne, a la capitalista manera.

L’única autopista era cap a Liubliana i en els peatges, uns treballadors molt joves, et donaven  un tiquet a mà del tipus de les entrades dels nostres cinemes dels anys seixanta, aquelles que anaven en un talonari numerat i encunyat. Recordo una escena deliciosa en què uns treballadors de l’autopista duien unes safates amb cafè i pastes per als seus companys que estaven als peatges. A Liubliana feien una festa a la plaça de l’Ajuntament, pel que vam veure l’organitzava la Ràdio Televisió Austríaca i passava en llengua alemanya que els presents seguien sense cap dificultat. Alemanya va ser la gran valedora de la independència eslovena; qui té un amic, té un tresor. Vam estacionar el cotxe a tocar del teatre de l’Òpera. La Liubliana històrica és una bombonera.

Vam seguir cap a Bled: llac dels Alps amb illa al mig i església, muntanyes dels Alps i castell; una meravella. La imatge somniada per aquells que venint de la mediterrània imaginem aquesta Europa de cims alterosos. Tot i haver passat només un any de l’entrada d’Eslovènia en el llistat de les nacions-estat independents, l’ambient era normal, ni rastre del breu enfrontament amb l’exèrcit iugoslau, bàsicament serbi, i que va causar una seixantena de morts entre els dos bàndols. Eslovènia no vagava per l’espai sideral ni es fotia de gana, simplement vivia, començava. I ara em ve a la memòria aquella pintada de fa uns anys, de quan l’Estatut del 2006 ja esverava a Espanya: “Barcelona, recuerda Sarajevo”. L’autor de la frase s’identificava clarament amb els atacants serbis, amb aquells franctiradors que des dels turons propers a la ciutat “caçaven” aleatòriament gent que passava pels carrers i les places de la que un dia va ser fins i tot ciutat olímpica.

ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS

Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.

El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.

Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.