L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ

Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

SI FA UNES HORES BUFAVA, AVUI ESTIC SATISFET

No m'he atrevit a escriure aquest article fins que no he vist clar que el Parlament de Catalunya investiria president de la Generalitat al Molt Honorable Carles Puigdemont; qüestió de prudència, no fos cas que... Si fa unes hores signava una opinió a diari@regio7 en què bufava contra els polítics catalans que no es posaven d’acord per investir president, avui escric per congratular-me de tot el contrari. Espero amb delir saber els trencacolls que s’han hagut de vèncer per arribar a la investidura, ens ho deuen.

Dissabte a la tarda, vaig passar algun temps pel centre de Manresa, en el Passeig de Pere III que pels que no coneguin la ciutat n’és la quinta essència hivern i estiu. No havia vist mai, i creguin que m’hi passo moltes hores al carrer, a tanta gent de mitjana edat, dels que tenen pressa perquè ja tenen, tenim, més passat que futur tal com canta en Raimon, caminant i pendent del mòbil. Tafaner de mena com sóc, em vaig acostar a alguns dels connectats i tots, tots estaven pendents de l’acord final i un cop es va llançar la notícia pels volts de les set de la tarda, les cares van transmutar. Els rostres, els espills de l’ànima, van mostrar una ànima tranquil·litzada, contenta, amb mesura encara, pendents del si no fos que... Ullets amb guspira, ei! i algunes abraçades i encaixades de mans. Eren tots els catalans de què parlen els unionistes? No! Eren els catalans que jo veia i és d’aquests que parlo, perquè puc i perquè tinc altaveu i perquè jo era, sóc també un d’ells.

Serà fàcil! Què va! Serà molt complicat i avanço: serà dolorós. Només cal escoltar els diputats escollits pels ciutadans que viuen a Catalunya i que no estan pel Procés. Ens esperen dies de paciència, de molta paciència; em comprometo públicament a tenir-la, la paciència. Dies de pedagogia, molta pedagogia, però ja hi estem acostumats. I dies en què es visualitzarà molta mala fe, mala llet i molta ignorància. Coneixent com conec des de fa més de quaranta anys, algun assessor-diputat de la senyora Arrimadas, per exemple, en puc donar fer.

L’ESPANYA D’AZNAR ES MANTÉ SENCERA I LA MEVA CATALUNYA NO

 A l’arxiu fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres; hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions; era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada, que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia. Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament? (no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya no.

PER NO PERDRE’S... LITERATURA!

Tercer lliurament de la guia literària de Barcelona ampliada al  rodal del Barcelonès.

Semblava difícil, però el doctor Llorenç Soldevila ho ha aconseguit: barris com el Carmel, el Guinardó, la Vall d’Hebron, Montbau, Torre Baró, Diagonal Mar, el Besòs o la Vila Olímpica tenen recorregut literari; volem dir: que algun autor en algun moment s’ha vist seduït per aquests indrets i n’ha fet memòria literària, i Soldevila l’ha trobat! I com si fos art d’encantament, també ha tret del seu barret de prestidigitador de la literatura catalana peces sobre Badalona, però també sobre l’Hospitalet, Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet, en una feina de detectiu privat entestat a no deixar cap racó dels Països Catalans sense la seva referència textual. Aquest volum és el número 10 d’ordre però el número sis que s’ha publicat de la col·lecció Geografia Literària; estan en procés d’elaboració els dedicats a les comarques gironines, a les Illes Balears i Pitiüses, al país Valencià, a les Franges amb l’Alguer, Andorra, Catalunya Nord i Ponent, i el dedicat als universos literaris dels autors capdavanters de la literatura catalana; onze volums en total. A les guies clàssiques, Barcelona afegeix tres guies literàries, un altre fet singular nascut de  la tossuderia de Soldevila posada al servei d’aquest poble.
Aquest volum ha estat editat com la resta per Editorial Pòrtic.

Si no amortim la misèria per amor, fem-ho per utilitat

La maduresa d’una societat es mesura en la capacitat d’atenció als seus segments més vulnerables. No és beneficència ni exercitar la caritat, és fer anar la raó, que ens diu que un cos amb un dels membres malalt no és un cos sa, i un cos mancat de salut és un cos a qui se li complica la resposta davant de qualsevol maltempsada. Atenent aquest raonament ben obvi i per això massa vegades oblidat, la societat hauria de tenir com un dels nords que en el seu si no hi hagués membres malalts. És clar que no em refereixo a la malaltia corporal, s’entén! Sinó la malaltia social, aquella que fa que s’esquerdi l’edifici que ens aixopluga a tots. Que al principi del segle XXI hi hagi famílies, convilatans nostres, que hagin de passar el mes amb 600 euros o menys i que la meitat d’aquesta xifra se’n vagi en el lloguer de l’habitatge, és malaltia. La febre consumista atiada des de la mateixa societat i a la que donen ales les teories del creixement que tornem a escoltar i a llegir en uns mitjans de premsa fortament intervinguts pel poder econòmic gràcies a préstecs i contractes publicitaris, també és malaltia. És el virus que corseca els que tenen, la majoria, perquè en volen més, i als que no en tenen, la minoria, precisament perquè volen, necessiten, els cal poder participar una mica de la festa enverinada. Un dels pares del liberalisme europeu del segle XIX, el britànic utilitarista John Stuar Mill en el llibre “Sobre la llibertat”, fa una defensa de les minories i una crida a les majories perquè no les marginin. Stuar Mill avisa que les minories poden ser font d’aprenentatge i que és essencial el respecte al diferenciat (per qualsevol de les causes humanes que són font de diferència). Si no amortim la misèria per amor al proïsme, fem-ho perquè ens és útil.

L'OU DE LA SERP ES DIU CIUTADANS

El dia 5 de novembre del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat, d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta. Passin i vegin.

«CAUTIVA Y DESARMADA, LA GUERRA HA TERMINADO»

Último parte de guerra: cautiva y desarmada la economia de la Generalidad, la guerra ha terminado. Viva España».

Així estan les coses. Finalment tothom ja sap allò que ja se sabia per poc que hom s’entretingués a analitzar la situació d’indefensió de la hisenda catalana gràcies al règim comú, però que es volia ignorar mentre l’autonomia de fireta ens satisfés l’ego. Aquell que ens controla el diners ha decidit cremar els vaixells abans que Catalunya salpés del port. Catalunya ja no és una comunitat autonòmica, és una comunitat intervinguda per a gaudi de la resta de les comunitats en què es divideix el mapa d’Espanya que s’ensenya a les escoles, que, llevat d’algun retoc formal, és el mateix que m’ensenyaven de regiones y provincias. De fet, les províncies encara hi són i, arribats fins aquí, que hi siguin molts anys perquè els tocarà tornar a suplir el govern que no tenim. M’ensumo que precisament per aquí va la proposa d’Albert Rivera i Ciudadanos quan plategen una reforma constitucional que suprimeixi les diputacions; per evitar que esdevinguin un contrapoder identitari a la identitat espanyola, conscients que els és molt difícil arribar-les a controlar atès els pobríssims resultats que aconsegueixen en les eleccions municipals base de la composició de l’ens provincial. La situació actual no és una picabaralla entre governs, tal com afirmen les formacions unionistes a Catalunya, perquè de govern només n’hi ha un i resideix a Madrid, la Generalitat ha estat una finestreta. Només és govern aquell que recapta i redistribueix segons les seves conveniències. Només són govern i parlament aquells que quan legislen tenen la força de la coacció, l’última paraula. Si no ets d’aquests, no ets, perquè, en la maltempsada més petita, se’t veu que vas despullat.