ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 1. ELS MANTERS DE ROSES

El llenguatge políticament correcte els diu que són subsaharians, però la gent en diem negres. Homes i també alguna dona, fornits, grans d’envergadura, vestits com qualsevol de nosaltres, arreglats, en diríem. Potser tots vénen d’una mateixa zona de l’Àfrica perquè físicament s’assemblen molt i, quan no s’expressen en francès o anglès amb els clients, observes que entre ells parlen la mateixa llengua, per a nosaltres incomprensible, qui sap si l’únic record tangible del seu rodal. Són els manters i han vingut per quedar-se. Al seu darrere, el golf de Roses pren un color bordeus esclarit; és el capvespre que enfila l’adéu al dia. A l’altra banda dels finestrals, el primer món sopa bufet lliure. Juguen al gat i a la rata amb les policies: ara passes, ara recullo; ara t’allunyes, ara paro la mercaderia. Cap de les policies que passegen amunt i avall, probablement obeint unes ordres que diuen que s’han de fer veure perquè així donen sensació de seguretat, no aguantaria una competició de pols amb els manters del meu estiu. Tampoc no els cal, són l’estat, i quan aquest esposa punitiu, no té aturador, és qui fa les lleis i qui genera els discursos convenients per justificar-se quan li cal. El client del comerç dels manters viu allunyat de la línia que separa legalitats d’il·legalitats; només veu una bossa, una samarreta o un calçat esportiu de renom a meitat de preu. El client dels manters vol ignorar tot el que hi ha darrere d’aquell producte fabricat per enredar-lo; equipat amb xancletes i samarreta d’imperi, però també vestit per anar a sopar en taules de tovalles de lli, li importa més consumir que no pas fer-se preguntes. Qui vol incomoditats durant les esperades i sempre curtes vacances d’estiu?

QUE TINGUIN BONA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA. EN DIUEN AIXÍ, OI?

Avui reflexiono, que és allò que diu la llei que s’ha de fer el dia abans d’anar a votar. Avui cerco en la meva vida interior elements per a aquesta reflexió, coses en què pensar per veure si vaig a votar, si ho faig amb la papereta dels que ja he votat alguna altra vegada, si és que hi ha algú dels ‘altres’ que m’ha convençut i canvio el vot, si faig un nul o un blanc. Reflexiono i em pregunto una pila de coses i repasso els Regió7 d’aquests dies, i m’entrebanco amb la notícia que representants de dues formacions polítiques citen la premsa per fer-se la fotografia en dues estacions de la Renfe que expliquen per elles mateixes la desídia transversal i crònica de l’estat espanyol cap als ciutadans que viuen a Catalunya, i concretament a la Catalunya Central. L’estació de Castellbell i el Vilar i la de Manresa són un dels molts exemples de l’ostracisme a què el centralisme patriòtic espanyol deixa el meu país. Llegeixo que fan proclames i que aposten per revitalitzar la línia de tren propietat d’Espanya; n’hi ha un que reparteix culpes entre l’estat i la Generalitat; és un que fa bandera d’una guerra lingüística inexistent i que diu que el català margina el castellà; en fi, gaire creïble, la seva argumentació, no m’ha semblat. L’altra colla de polítics que es fan la foto exclama que ja n’hi ha prou, que què s’han cregut a Espanya? i... Reflexiono i veig que no em diuen res de nou i que allò que diuen ho fan amb fórmules velles i penso: jo i els milers de passatgers que usen aquesta línia ja ho sabíem, i Regió7 ja ho va explicar, com a mínim des del 2009. I reflexiono per veure si sóc capaç d’esbrinar el perquè la gent que es dedica a la política es desvetlla durant les campanyes electorals i s’esmorteeix al llarg dels interregnes que van de campanya a campanya. I amb tanta reflexió s’ha acabat aquest columna. Que tinguin bona festa de la democràcia. En diuen així, oi?

L’ESPANTALL CATALÀ, RECURS TRANSVERSAL PER GUANYAR VOTS

A tots aquells que encara ens diuen que l’entesa amb Espanya és possible, els caldria escoltar el que diu la presidenta d’Andalusia. Aquesta preeminent dirigent dels socialistes espanyols s’ha apuntat des de fa temps a la línia habitual de treball del PP, i no només, i sacseja l’anticatalanisme cada vegada que vol arreplegar uns quants vots. És encisador (eufemisme) veure com els seus correligionaris a Catalunya no diuen ni piu, o que quan ho fan és amb la boca petita i per tant deuen creure que la senyora Susana Díaz té una gran part de raó quan afirma que la hisenda catalana prendrà els diners als andalusos. Aquest discurs és de la mateixa matriu que el de Pablo Iglesias en el seu primer i desafortunat míting a Catalunya, invocant el patriotisme extremeny per aturar el procés català amb la pretensió d’activar el Cavall de Troia que a Espanya creuen tenir ben posat aquí. I el cert és que el cavall troià hi és, a les  places de Catalunya. Enformen part aquells ciutadans catalans que viuen instal·lats en l’imaginari idealitzat del «pueblo» del qual van haver de sortir empesos per una misèria creada pel seu propi ecosistema social; també en formen part aquells ciutadans catalans instal·lats en l’autoodi d’arrels ben diverses i que en alguns casos té més a veure amb la butxaca personal que no pas amb l’amor a la pàtria comuna de tots els espanyols. Entenc el sentiment d’enyorança, puc entendre que algú se senti en una perpètua emigració, però si viuen aquí, no és d’intel·ligents vetllar pels propis interessos? Els mateixos treballadors d’Adif diuen que els reiterats incompliments pressupostaris de l’estat són una venjança contra Catalunya; que no veuen que aquests incompliments no afecten només els que es diuen Puig des de fa vuit generacions? Que no veuen que també afecta els García de vuit generacions i que en fa dues o tres que viuen aquí?

ESCENARI ANTIC: L’ENEMIC DEL MEU ENEMIC ÉS EL MEU AMIC

Aquell que és l’enemic del meu enemic, és el meu amic. Seguint aquesta regla s’han signat una pila de compromisos d’ajuda mútua entre eterns rivals units per una obsessió: abatre un tercer. A l’enemic del meu enemic se li riuen les gràcies perquè afebleix el nostre contrari i l’usem com a cas exemplificador de la nostra veritat. Seguint les opinions expressades en les files bel·ligerants o poc proclius a les tesis independentistes catalanes, es confirma la regla: la CUP és de cop i volta la seva aliada. Sí, ja sé que no és així, seguint els postulats ideològics, però un no és mai com creu que és, com es ven, sinó com el perceben els altres, com el compren; i en aquestes hores, els anti procés veuen la CUP com l’ariet que pot tombar allò que ells no han estat capaços de tombar tot i disposar de la immensa força dels aparells de l’estat, dels transparents i dels opacs. No és la primera vegada que a Catalunya hi ha qui vol fer la revolució abans de construir el país. Això ja va passar en la dècada dels 30 i es concretà, encara que no només, en l’anarquisme no catalanista (perquè senyores i senyors l’anarquisme també té pàtries, una flagrant contradicció per a aquells que presumeixen de no voler fronteres). Catalunya no es dividirà com preveu el senyor Aznar, no més del que ja està dividida Espanya. El fet català no existeix per gràcia de les expressions polítiques; no hi ha partit polític capaç de fer sortir al carrer un milió, dos milions de persones. La pega és que quan el fet català ha de prendre forma en partits, així funciona la democràcia, aquests, pensant en curt, el trinxen. Tampoc no és la primera vegada, ja va passar quan els partits de la transició van dinamitar l’Assemblea de Catalunya. Tenim uns polítics incapaços de gestionar el fet nacional. Això sí que juga a la contra, perquè a Espanya sí que en saben.

MALGRAT EL ‘PRESSING’ PREMSA, ENCARA SOM AQUÍ

_{Quan algú se m’encara i m’exigeix que sigui objectiu, el que em diu realment és que he de fotografiar o he d’escriure allò que ell vol que sigui explicat d’acord amb el relat que ell fa de les coses; que la seva veritat sigui elevada a un universal. L’ésser humà, espècie covarda i conservadora perquè és coneixedora de les seves fragilitats que amaga rere postures de milhomes, s’acarnissa amb les baules més febles de la seva condició; les classes socials detentores del poder ho saben fer molt bé, això. I el detentor del poder, qui és? Respecte al nostre ofici d’informadors, el poder és tothom menys els periodistes. No s’ho creguin pas que la premsa és el quart poder. La premsa que és poder és aquella que ja és part del poder, així sense adjectius perquè al poder debò no li cal qualificatius, en té prou de ser ell mateix. Il·lusos els companys de professió que es creuen poder; el dia que convé a aquest: cop de ploma i en el seu lloc un altre. Tothom s’hi veu amb cor, dretes i esquerres, centres i radicalitats, a entorpir la funció de l’informador, que és bàsicament donar eines a públic perquè aquest elabori el seu propi discurs; ei, això quan s’exerceix la feina amb honestedat, que és l’única arma de què disposem. La dita afirma que s’atrapa abans un mentider que un coix, doncs això mateix. Tot plegat ve a tomb de les darreres i sovintejades agressions a periodistes per part de manifestants i de policies. No són noves i no són exclusivitat de la vida barcelonina; dimecres el fotoperiodista Jordi Borràs era amenaçat de mort des de files feixistes i dijous mateix es va agredir els reporters de TV3 a la Universitat de Lleida quan cobrien l’ocupació del rectorat; i a Manresa, lloc petit on som dos gats a fer carrer, fa anys que es produeix el 'pressing' premsa. Però encara som aquí.}

UNA VISIÓ MOLT PERSONAL DEL MEU PUIGCERDÀ

Conec Puigcerdà des d’abans del Túnel del Cadí. Dic això perquè alguns puigcerdanesos i alguns altres ceretans, sobretot dels que generen opinió, tracen una línia en el seu imaginari que té a veure amb el grau amb què t’accepten. És com un acte reflex d’autodefensa davant d’aquells que han capgirat la seva vida a la vall. Tot i que l’economia de la Cerdanya gira en gran part al voltant dels que hi pugen seguint, majoritàriament, l’eix del Llobregat i que no poques fortunetes locals han reviscolat o s’han fet amb la venda del que ha esdevingut el primer producte comercial local que és la terra, el cerdà continua essent un personatge profundament gelós d’allò seu.

Les primeres nocions sobre Puigcerdà i sobre la Cerdanya em van venir a través dels records que en tenia el meu pare que va passar bona part del seu servei militar a la caserna de Bellver. Però la primera vegada que vaig visitar Puigcerdà va ser un mes d’octubre de 1981, a punt de fer els vint-i-tres anys. Vaig fer estada a l’Hotel del Lago, vaig sopar en un restaurant menut amb altell al carrer Querol, el més fred de la vila, que és per on es cola el vent glaçat que baixa del Puimorent. Tinc ben viu el record d’haver-hi menjat uns postres magnífics: uns bunyols del Pirineu que eren com una lionesa gran farcida de crema i regada amb xocolatada de debò desfeta i calenta. Després van venir els períodes de vacances al Càmping Pirineus on vam viure l’evolució del campista: primer una canadenca de dues places, després de quatre, de sis amb avancer, un remolc-tenda i per acabar les casetes de fusta.

Aquell era un Puigcerdà per explotar urbanísticament, en el qual encara hi havia, a tocar el nucli consolidat, cases pageses amb badius; un Puigcerdà on podies anar fins a Rigolisa sense fer el camí envoltat de cases unifamiliars amb jardinets de gespa amorosament curada. Era un Puigcerdà amb un vigorós i afrancesat comerç de queviures al detall. Les botigues obrien en horari francès perquè eren molts els clients de l’altra banda de la frontera; perquè hi havia fronteres! Els francesos tenien per habitud comprar a la Vila ja que en treien un diferencial econòmic important; era el temps de franc i de la pesseta. Aquelles botigues del carrer Major, Espanya o Jaume I exhibien unes menges que a les planes d’interior sonaven a exquisideses: els patés i els formatges n’eren els reis; també els embotits curats pel fred i l’aire cerdà tenien bon cartell, i els licors; hi vaig veure els primers pots de cargols, una menja amb molt predicament a França; uns cargols grossos, lluents, ben alimentats, força lluny dels nostres vinyals. M’ha explicat un puigcerdanès de soca-rel, que algunes carnisseries guardaven els millors filets per vendre’ls als visitants de renom, perquè en aquell Puigcerdà ja hi estiuejaven des de feia anys famílies de fortuna; ha estat després que tothom s’hi ha vist en cor de tenir-hi casa.

Amb l’obertura del Túnel del Cadí i la progressiva millora de l’eix del Llobregat que posava l’àrea barcelonina a un parell d’hores de la Cerdanya, arribà també l’or del totxo, i es destapa la humana necessitat de reconvertir prats de dalla en urbanitzacions; havia arribat el moment d’un gran canvi. Imperceptible primer, agraït fins i tot perquè proporcionava llocs de feina a banda de l’agricultura lligada a la ramaderia. Alguns cerdans com els del Grup d’Opinió de la Cerdanya alertaven sense cap èxit dels canvis hormonals que les noves condicions de vida provocaven en la societat cerdana; eren la veu que clamava en un mar d’indiferència si no d’incomoditats. Quatre cases esparses es van convertir en pobles de cap de setmana fets de cases perfectament alineades de llosats fets no de lloses sinó de pissarres simètricament tallades; cases que van bescanviar, en les façanes, les pedres de rieral de granit arrodonit per cantelludes peces extretes de pedrera; no són cases de pedra, són cases de totxo folrades de pedra. I aquest estat de coses provocà un augment dels preus de l'habitatge ’habitatge que es pagava a sou barceloní mentre que els autòctons cobraven a preu cerdà; i algun jovent se n’anà de la vall.

Si hom vol saber de debò com és Puigcerdà hi ha d’anar entre setmana perquè a partir de divendres tarda, la Vila es transforma. Entre setmana, Puigcerdà és un poble com els altres. La gent, no massa, va i bé darrera els quefers propis; talment com arreu. Si hi aneu en dilluns, botigues tancades i restaurants buits, la impressió és d’haver anat a raure a un cau de solitud; oi més si és un dilluns d’hivern. Però entre divendres i diumenge després de dinar, Puigcerdà és una extensió del gran Barcelona pel nombre de gent, per les vestimentes, per la parla, per les maneres. I aquesta nova gent ha dut nous hàbits de compra i si les famílies amb possibilitats mantenien el comerç exquisit, la democratització de la segona residència ha dut a les grans superfícies comercials que ha substituït els queviures de taulell pels de prestatgeria; el ¿qui és l’últim? per: ¿la targeta client? La Cerdanya ofereix encara el paisatge excels, una geografia que marca, algunes formes de vida pròpies, però no s’ha salvat de l’adotzenament que iguala per baix. Malgrat tot, però, com que qui té amics té tresors, per qui signa, Puigcerdà i la Cerdanya és encara un tresor.

ENTENC ELS QUE NO ENTENEN DE QUÈ VA AIXÒ DEL PERIODISME

Com som els mitjans de comunicació, eh? Mira que se’n fan i se’n diuen, de coses. Mira que n’hi ha de gent nostrada situada en els llocs més diversos que fan les feines més diverses, algunes d’elles d’importància cabdal per a la nostra salut, per a la nostra butxaca, per a la nostra alegria, i mira tu, Manresa acapara els informatius nacionals i fins i tot de l’estranger per la proposta del grup municipal de la CUP sobre la promoció de sistemes alternatius i no pas nous, aquesta sí que és bona! a les compreses per a la menstruació que embussen canonades, clavegueres, plantes depuradores d’aigües i que omplen les xarxes dels pescadors de residus indestructibles; imaginin-se com deixen els fons marins les compreses que es llencen als vàters! Davant la preeminència en el tractament periodístic del tema, m’ha vingut al cap els esforços que han de fer els gestors de la promoció de la ciutat per no tenir, moltes vegades, ni la desena part del ressò que ha tingut la proposta de la CUP manresana. Potser sí, però no recordo que l’Any Ignasià hagi obert cap informatiu de televisió; ni el magnífic correfoc de la festa major d’estiu; ni, per descomptat, la Llum o la Fira Mediterrània, de la qual, quan se’n parla, es fa amb la boca petita, no com el Mercat de Música Viva de Vic, que deu tenir molts amics i ben situats en els mitjans barcelonins de l’especialitat. I com costava que el certamen de cinema negre interessés més enllà de les fronteres mediàtiques locals! Com és la premsa, oi? Vés a saber per on sortiran. Ah! I només falta que un mitjà gran s’apropiï del tema perquè la resta hi vagi al darrere o que els digitals comencin el ball a Twitter. Que n’aixeca, de temes, la premsa local que no mereixen ni una línia dels grans! I mira que si hi ha una cosa que encanta el periodisme actual és copiar. És fàcil i barat.