VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.

ENS ÉS INDISPENSABLE COM A COMUNITAT ENFORTIR EL MÚSCUL SOCIAL

Aquesta Espanya que ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut, estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots,  l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar aquestes darreres  hores és un fet que faríem bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac fa 2.400 anys;  qui tenen la bondat de seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització, enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

ATUREM-NOS, RECAPITULEM. D’ON VE TOT PLEGAT?

La immediatesa mata la història. A qui interessa recordar d’on venim en un temps històric en què no tenim gaire clar on anem? Prou feines hi ha a arrossegar el present que no és res més que el moment. Hi va haver una vegada uns diputats catalans que van voler eixamplar l’Estatut d’Autonomia del 1979, aquests diputats reunits en sessió de Parlament i després de molts mesos d’estira i arronsa van acordar un nou text que es va aprovar el 30 de setembre del 2005. L’1 de novembre del mateix any el Partido Popular iniciava una campanya a tot Espanya de recollida de signatures contra el nou text estatutari, i en van recollir quatre milions. El 21 de gener se signà el pacte Zapatero-Mas a la Moncloa pel qual es retocava més de la meitat de l’articulat. El 30 de març del 2006 i després d’haver passat el ribot (Alfonso Guerra dixit: cepillo) es va aprovar a les Cortes Españolas. El nou Estatut, tot i que desfigurat molt substancialment en la forma però també en el fons, va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, però...Tot i haver complert la llei, la llei i la llei, tot i que el cos electoral català es va emmotllar a un text allunyat del que va aprovar el seu Parlament, el Partido Popular, el Defensor del Pueblo i les comunitats autònomes de Múrcia, Rioja, Aragó, Balears i València van recórrer al Tribunal Constitucional. I l’organisme encarregat de vetllar per la Constitució del 1978 va viure submergit en uns temps de sospitoses imparcialitats fins que acabà de rematar la jugada; resultat: un Estatut que quedava explícitament devaluat. I el 10 de juliol del 2010, un milió i mig de catalans emprenyats van sortir al carrer, i van desbordar els polítics propis. I això explica per què hem arribat on som, i no són falòrnies.

TOT ALLÒ QUE ES DONAVA PER SOTERRAT, TORNA A LA LLUM

«Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat». Això ho cantava Raimon ja l’any 1975. Els clàssics ho són perquè no perden vigència. L’any 1975 molta gent d’aquest país, disconforme (eufemisme) amb la legalitat nascuda d’un cop d’estat, mantenia una lluita que era sorda perquè els mitjans radiofònics no en parlaven, no en mostrava imatges la televisió única i no n’escrivien els mitjans impresos; però tot i així era constant. Ho era per mitjà de l’associacionisme, de les corals, dels esbarts, de la premsa local que malvivia entre suspensions governatives, multes i particulars que hi posaven hores i diners de la butxaca. Era constant per mitjà dels centres excursionistes, de les classes clandestines de llengua i de literatura catalanes, de recitals de la Nova Cançó; sí, aquells cantants i músics prohibits primer «por la autoridad competente» i al cap d’un temps ridiculitzats pels progressistes ciutadans del món, però que avui tornen amb força davant les noves però velles envestides a «la gent que ara vol ser lliure i estima la vida», no fos que se surti amb la seva: viure la pròpia existència, que sempre ens és curta, amb dignitat i amb l’obligació intrínseca de transmetre-la a les generacions que vénen. La societat que «exigeix les coses que li han negat» i que torna a veure com no solament les hi tornen a negar sinó que, amb la normalització de la vexació i de la mentida repetida mil vegades, li neguen les evidències més viscudes, algunes en pròpia pell; li neguen les possibilitats de supervivència i li volen subministrar, a l’empara sempre de la legalitat, barroerament, dosis indigeribles de somnífers.

I LES IMATGES POSARAN AL SEU LLOC A TOTHOM, COM JA HO FAN ARA

El Procés deixarà per al futur un munt d’imatges fotogràfiques i videogràfiques. Els historiadors ho tindran molt més fàcil per fer-se una idea de què va anar tot plegat, l’etapa de la seva eclosió social, de quan van deixar de ser quatre i sempre els mateixos per esdevenir un moviment transversalment de masses, cosa que el va fer temut pel Poder sempitern i els seus acòlits. Com que la memòria és curta, les imatges recordaran una i altra vegada el camí recorregut, com es va recórrer, amb qui i contra qui, qui hi va posar violències i qui mans alçades, quins somriures es van convertir en ganyotes de dolor, en esclats de joia; quins es van tornar plors, decepcions, perquè, quan, on, amb qui. Hi haurà imatges que ens acompanyaran sempre: la de l’enxaneta desplegant l’estelada dalt del castell humà (i quina ràbia que els fa això a alguns obsedits amb l’alliçonament i la manipulació de les ànimes de càntir dels nostres menuts), la de l’àvia amb el caminador entossudida a anar a votar l’1 d’octubre, la de qui amb bandera espanyola hi va anar per democràcia i els aplaudiments amb què va ser rebut, la de famílies dinant l’entrepà assegudes al voral de les carreteres del país en una cadena humana, la del mosso consolat per un manifestant, la d’ultres atonyinant a tort i a dret, la de les cares de decepció, enllagrimades, d’ulls envidriats quan el president Puigdemont va aturar el rellotge, la de les càrregues policials contra ciutadans que volien protegir urnes i la d’alguns desbocats cantant el ja tristament famós «a por ellos», com si aquests «ellos» fossin espantaocells, una reproducció d’un ésser humà però que és menys que una nina de Famosa i... I les imatges posaran al seu lloc a tothom, com ja ho fan ara.

VERITAT, LA VERITAT, MENTIDA, LA MENTIDA, PERIODISME I EL PERIODISME

LA VERITAT, CONCEPTE TAN COBEJAT COM PROSTITUÏT

La veritat, no hi ha concepte que s’usi més segons els interessos de qui el pronuncia. Quina veritat, la teva o la meva? O la d’aquell altre. Entre la veritat, així amb l’article definit femení i veritat, mot despullat de cap crossa hi ha un univers semàntic.  És veritat que el sol surt per llevant i s’amaga per ponent. És veritat que la pluja sempre cau del cel. És veritat que el pugó priva que les faveres creixin i facin faves. És veritat que les olives conservades en sal o en oli i herbes aromàtiques collides de les oliveres del meu hort em surten magnífiques. És veritat que el vi negre de la Terra Alta se’m posa més bé que no pas molts Penedès. És veritat que sóc més gandul que el jeure, tot i que m’he passat la vida treballant. És veritat que... La veritat en l’ofici de periodista és allò a què el professional decent i honest arriba després de trencar-se les banyes amb la informació, de contrastar-la i tot i així és la seva veritat perquè sempre hi ha qui té la seva pròpia percepció sobre allò que va ocórrer; tots duem els nostres propis cristalls de color. Hi ha coses incontestables, la trajectòria del sol i altres d’opinables, les meves olives. Fins aquí, probablement, benvolgut lector i benvolguda lectora, estarem d’acord. Fixeu-vos que he escrit decent i honest per qualificar el professional de la informació. Aquests dos mots exclouen la mentida. És la diferència entre el bon professional i el «pàjaru» que dirien els avis, o si volen el «sinvergüensa», que era un qualificatiu carregat de mensypreu, més potent que no pas el mot originari castellà. El «pàjaru» i el «sinvergüensa» fan molt mal a aquest ofici de periodista que tant estimo; fan molt mal a la societat; i aquests dies n’hem vist molts, d’aquests, i el que hem de veure, encara. Paciència i disculpeu.

«VOSTÈ ÉS UN PERIODISTA D’AQUÍ O D’ALLÀ? PERQUÈ SI ÉS D’ALLÀ...»

Hi haurà un abans i un després, res no serà igual. Això ho va dir l’alcalde d’Alp i president del Consell Comarcal de la Cerdanya, Ramon Moliner, persona que conec de prop i de la qual puc dir que ho és tot menys un exaltat, persona prudent i cabal, en una valoració de la jornada del referèndum publicada en aquest diari. Fa set dies, un servidor reflexionava sobre el mot veritat i sobre com alguna premsa el doblegava per fer passar bou per bèstia grossa. Res no serà igual tampoc respecte a la visió que de l’ofici de periodista en tindrà una part majoritària de Catalunya. Fa uns quants dies una associació espanyola d’editors de premsa deia que «el lliure exercici del periodisme, la llibertat de premsa i el dret a la informació són la pedra angular en tot estat democràtic». Ho deien acusant el moviment independentista de censurador; el món al revés, vist allò que es diu i es publica a la resta de l’estat i fins i tot dins mateix de Catalunya. Llàstima però que en nom de tot això tan lloable i certament pedres angulars hàgim d’assistir minut sí i minut també a la prostitució d’aquests conceptes. Quan bona part de la premsa de capçalera del món explica l’inexplicable, es fa ressò de les patacades de les policies espanyoles a la població civil catalana, la premsa que es fa fora de Catalunya, sobretot l’audiovisual, fa veure que plou, si és que no menteix sobre unes imatges la simple observació de les quals desmenteix el seu relat. Gràcies al fet que qualsevol de nosaltres amb un mòbil a la mà es pot convertir en emissor d’imatges, el discurs oficial ja no serà l’únic que quedarà per a la història. Un avi de més de vuitanta anys, que pacientment esperava que se solucionessin els problemes informàtics per votar diumenge, m’interpel·là amb un escolti!» carregat de duresa, «vostè és un periodista d’aquí o d’allà? Perquè si és d’allà...». Es pensen que la gent és tonta.