2.916 EUROS AL MES DE LLOGUER A LA PLAÇA MAJOR DE MANRESA I EL BARRI ANTIC MORIBUND

 

Vaig sentir la xifra en els primers minuts del ple de l’Ajuntament de Manresa i, renoi!, 35.000 euros l’any pel lloguer d’uns baixos per molts 670 metres quadrats que tingui el total de superfície útil a la plaça Major de Manresa em va semblar un preu astronòmic. A veure, ¿quants de vostès la cobra, aquesta xifra, en un any de treball? Doncs això és el que pagarà l’Ajuntament de Manresa per dur a la seva plaça l’oficina municipal de turisme. Serà interessant veure com hi arriben, els possibles turistes, a aquest indret. La xifra en qüestió dividida per dotze mensualitats dóna el magnífic resultat de 2.916,6 euros per mes; així, presentat, no està gens malament com a sou per al propietari, oi? I el millor del cas és que el regidor d’Hisenda digués que, tal com estaven els preus, aquest era ben assumible(?). Dijous mateix em comentava una persona lligada al barri històric de la ciutat (un eufemisme per no dir barri vell o antic i així treure-li càrrega pejorativa) que per posar-hi una botiga (fixin-se que no he escrit negoci, que és un estadi superior que permet anar més enllà d’un trist sou i pagar els impostos, taxes, llum, telèfon, proveïdors, autònoms...) hi ha propietaris que demanen 2.000 euros mensuals com a lloguer; ara, un cop sentit el que es va dir en el darrer ple municipal, ho entenc tot: hi ha qui es pensa que hi té una mina entre mitgeres. Així doncs, no ens ha d’estranyar que els carrers del barri històric perdin el seu comerç. S’ha de girar molt per distreure dels beneficis de la botiga uns lloguers tan desorbitats! I em sembla que pel nombre de passejants que s’hi veu durant la setmana, fiar-ho tot al dissabte fa molt complicat fer calaix. I atès com està tot plegat, ateses les crides a la racionalització de la despesa que ens arriben de totes bandes, que el Consell Comarcal i l’Ajuntament manresà no hagin ni parlat per compartir aital projecte, com es va reconèixer, no em sembla gens correcte.

POLÍTICS QUE NO CEDEIXEN A LA PRESSIÓ DEL PODER EN MAJÚSCULA

 

Durant la primera legislatura dels ajuntaments democràtics, en un poble del Bages un grup de negociants locals havia comprat a preu de sòl agrícola unes vinyes de secà. Al cap d’un temps, en la revisió de les normes subsidiàries de planejament es proposà convertir aquelles vinyes en una urbanització per a unes 25.000 persones; el poble en qüestió tenia aleshores uns 2.500 habitants i n’havia perdut prop d’un miler en deu anys a causa de la primera crisi del tèxtil. En aquell poble hi havia un partit a l’oposició amb gent dels que s’havien fet malveure perquè eren antifranquistes de sempre i declarats. En aquell poble governaven amb majoria absoluta els franquistes reciclats disfressats com a independents. Aquest partit a l’oposició era CiU i un d’aquests regidors va ser encarregat de presentar les al·legacions contra el pla que volia legalitzar el canvi d’ús del secà per urbanització. Les al·legacions van ser acceptades i el pla no va tirar endavant. La família d’aquest regidor tenia una botiga de pintures i molta gent del poble i també alguns progressistes i alguns sindicalistes li van declarar el boicot, així com també alguns botiguers, algun fabricant i també una oficina bancària que es van apuntar al lema: «en tal no vol que el poble creixi». La maquinària del poder local va aconseguir que molta gent d’aquell poble interioritzés com a propi el discurs dels quatre especuladors i el seu cor d’aduladors. Aquell poble és Monistrol de Montserrat i aquell regidor valent va ser el meu pare, l’Agustí Redó i Samper. Explico això per dir que entenc molt bé com es va sentir la Mirella Cortès quan, essent alcaldessa de Sallent, la van pressionar perquè fes els ulls grossos envers la mina amenaçant-la d’omplir-li la plaça de gent (suposo que de miners, familiars i gent afí). Un homenatge a la Mirella i a tots els polítics que no cedeixen a la pressió del Poder en majúscula.

LA CONFIANÇA ÉS LA BAULA MÉS FRÀGIL EN LA CADENA SOCIAL

 

La confiança és com un vidre: fort, resistent però també fràgil. Aquesta fragilitat inherent fa que trencar-lo sigui fàcil. Un cop trencat, potser el podrem reconstruir però per molt bé que es faci la feina d’enganxar els pedaços, sempre quedaran visibles les esquerdes. La confiança és un puntal de la convivència. Ho hem vist en el crac econòmic en el qual estem instal·lats. Rumors, mitges veritats, veritats reals descobertes a darrera hora van dinamitar la confiança i l’economia es va ensorrar i allà baix està per molts esforços que faci el poder per dir que la cosa ja canvia. S’ha instal·lat la desconfiança, qui es creu a quí? La confiança en les organitzacions emanades de les institucions és una condició indispensable per al bon funcionament de la societat. La confiança és com el greix que fa que les peces llisquin i no es desgastin fins a l’averia. En el sistema democràtic hi ha unes organitzacions que han de ser especialment curoses a l’hora de generar i de mantenir la confiança de la ciutadania. Són les organitzacions que detenen el monopoli de la violència: les policies. Casos d’imputacions dubtoses o no demostrables, discriminacions per raó de llengua, de sexe o de nacionalitat, casos de violència física desproporcionada, malcarades, prepotències, deixadesa en la feina respecte a segons qui i tot el pes de la norma per a segons qui altre; situacions que creen inseguretats jurídiques. La institució anomenada policia, tant és l’adjectiu que dugui aparellat, ha de viure en i per la confiança. El respecte, el prestigi és la cosa més democràtica del món perquè sempre te’l donen els altres i sense que el prestigiat ho busqui, sinó que és un reconeixement gratuït que otorga la ciutadania. El prestigi és fill de la confiança. Sense confiança l’autoritat perd la seva essència de servei a la societat i es converteix en una altra cosa.

LA MINERIA DEL BAGES ÉS RENDIBLE PER ELLA MATEIXA, NO PERQUÈ PUGUI INCOMPLIR LA LLEI

 

És evident que no té la mateixa força una gran empresa que una empresa petita. Una gran empresa ocupa molts llocs de treball i per tant la seva capacitat d’influència sobre tots els àmbits és molt gran. Una empresa petita té poca potència laboral i, per tant, la seva veu du incorporada de fàbrica una sordina. Però les disposicions legals que regeixen les activitats industrials i econòmiques tenen vocació universal, vull dir que són fetes perquè la seva aplicació sigui igual per a tothom. En cas que no sigui així, en els mateixos textos legals hi hauria d’haver ben marcades quines són les excepcions. Una excepció no és sinònim de fer els ulls grossos. Conèixer les excepcions genera seguretat jurídica, que és un pilar de la democràcia; mirar cap a una altra banda, a contrari, i segur que el que sí que genera són greuges comparatius, habitualment del petit vers el més gran, del que té menys poder cap al que en té més. Jo no crec que els inversors globals que tenen les accions d’Iberpotash haguessin posat els seus diners a la conca minera del Bages perquè aquí es permet no complir la llei. Jo crec que aquests inversors van fer cap a la Catalunya Central perquè hi ha un excel·lent producte que no troben en altres llocs; perquè hi ha uns excel·lents treballadors que coneixen molt bé el seu ofici. Si van invertir aquí és perquè se’ls va vendre que la mineria bagenca resultava barata perquè no s’haurien de preocupar dels residus i que la seva gestió no afectaria el compte de resultats, aleshores se’ls va transmetre una informació falsa i algú hauria de respondre davant d’aquests inversors i davant de la societat. Si la Justícia conclou que les coses no es fan bé, no s’hauria de respondre amb l’amenaça de retirar inversions, la resposta hauria de ser eliminar la mala praxi i exigir les responsabilitats a qui toqui. Es poden pactar terminis però la situació actual no és per engegar el ventilador de la por.

MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.

RECORDEM QUE PLAUTE VA DEIXAR ESCRIT QUE L’ÉSSER HUMÀ ÉS UN LLOP PER A L’ÉSSER HUMÀ

Les pàgines de Fet divers de Regió7 es feien ressò d’una història sòrdida que té sentència judicial i que com un mirall reflecteix fins a quin nivell més baix pot caure aquest calaix de sastre que anomenem la condició humana. Una dona nigeriana explotava sexualment una altra dona nigeriana a qui havia facilitat l’arribada a Catalunya amb la idea secreta d’obligar-la a prostituir-se i prendre-li els diners que, com si fos una vaca lletera, produiria amb la seva activitat sexual. Que una persona maquini una història com aquesta a la qual, jo no sóc entès en la matèria i per tant ja em perdonaran si no m’ajusto a dret, hi podem aplicar allò de traïdoria ja diu bé de com de bèstia pot arribar a ser l’ésser humà En aquest cas no podem ni aplicar aquella idea tan reconfortant que fa callar consciències de l’explotació blanca o occidental, perquè es tracta d’una dona nigeriana que denigra fins a la més vil de les baixeses una altra compatriota. Hi poden aplicar allò de la societat patriarcal, això si, encara que en aquest cas sigui una dona que fa el pinxo a una altra dona perquè és el marc el que defineix la situació i aquesta és obra de la societat dictada per la visió de l’individu mascle. I hi podem aplicar també el pensament que s’atribueix a Plaute: l’ésser humà és un llop per a l’ésser humà (ell escriví l’home). Hi ha actituds que no són patrimoni del gènere entès com a diferenciació sexual, sinó del gènere de persona que s’és. No és pas nou, és tan vell com la humanitat; és clar que si no hi hagués clients no hi hauria negoci, però avui la reflexió la vull centrar en els negociants de la desgràcia, en els que s’enriqueixen sobre la dissort dels més vulnerables, perquè sempre hi ha algú que no està de condicions de plantar cara a la vida, i a vegades, com és el cas de la dona nigeriana explotada, ni de sobreviure. Per això és tan extremadament necessària l’acció dels poders públics i per això és també tan extremadament necessària l’acció de gent, com la de la manresana Lourdes Perramon, que dedica la seva vida a l’auxili de les dones de la vida.

SI L’AUTOVIA FINS A BERGA NO HA FET ECONOMIA, NO ENTREBANQUIN QUI EN VULGUI FER

Que quedi clar que sóc un beneficiat de l’autovia fins a Berga. No fa tants anys que per fer cap a Puigcerdà quan hi treballava havia de passar per l’interior de tots els pobles des de Sallent fins a Guardiola de Berguedà. Després va venir el nou traçat del que vam batejar com a eix del Llobregat i la construcció de les variants que treien el trànsit de les poblacions; un trànsit que havia crescut molt amb l’obertura del túnel del Cadí i el boom immobiliari de la Cerdanya. I finalment, la carretera desdoblada. Rellegint l’hemeroteca em retrobo amb aquelles declaracions solemnes que justificaven l’extensió de l’autopista de Terrassa a Manresa fins a Berga, que és el que és l’autovia de peatge a l’ombra, per un estudiat, suposat, previsible enlairament de l’economia berguedana i nord-bagenca a causa de la real millora de la comunicació per carretera amb el nus viari de Manresa i cap a la xarxa catalana d’autopistes. La poca seriositat amb què aquests darrers quinze anys s’han tractat algunes coses en aquest país fa feredat. Les suposades bondats de l’autovia topaven, i topen, precisament a Manresa amb l’escanyament de la prolongació sud de l’eix del Llobregat; escanyament acompanyat de perillositat per la sobrecàrrega escandalosa de trànsit. L’alternativa: una autopista amb un preu d’espoli fiscal. La realitat ha evidenciat que l’autovia funciona per alleugerir l’estona dels que pugen i baixen de casa a la segona residència perquè el suposat interès d’encara no sabem qui per pujar a fabricar no sabem què no s’ha vist per enlloc o molt poc. Així les coses, les administracions volen facilitar els tràmits a aquells que opten per quedar-se al territori?, i que gent com els quatre fundadors de Metall Tecnològic no hagin de topar contra la burocràcia per iniciar una empresa que ha de ser alternativa al seu atur? En els moments actuals, això és més segur a l’hora de crear riquesa que una autovia.