I EI! SI SURT TEATRE CONSERVATORI ENDAVANT, DONCS ENDAVANT! PERÒ...

Posi un referèndum a la seva vida té una música que recorda la campanya nadalenca de la pel·lícula ambientada a Manresa Plácido i el seu eslògan: «ponga un pobre en su mesa». Deu ser el que té compartir geografia, que algunes coses s’assemblen. Abans de res, tot el meu respecte i tota la meva admiració per la gent que, essent capaç d’abraçar causes nobles, fa apostolat de les seves idees malgrat tot. Se’n necessiten ganes o tenir un accentuat esperit de servei a la comunitat que, de veritat, tal com està l’ambient social, a vegades més que compensar anímicament (l’única recompensa que se’ls pot oferir) fa venir ganes de llançar el barret al foc. El futur del teatre Conservatori de Manresa que acumula una pila de decennis i que ocupa el forat d’un claustre conventual dominic, és a la palestra. Sí-sí; sí-no; no-no i no-ho-sé-vaja-quin-maldecap. Raons sentimentals de l’estil: sempre ha estat aquí o hi tinc records de família i personals o és un bon lloc per tenir un teatre obert. Raons econòmiques: mantenir-lo val diners, restaurar-lo val diners, tirar-lo a terra val diners. Raons funcionals: una plaça ben gran i a fer-hi coses! Però en el tour de propostes ha emergit una altra via: recuperem el que sigui recuperable de les arquitectures anteriors al teatre i fem-hi un equipament ignasià traient pit de l’important paper que el sant dóna en les seves memòries al temple i convent dominic. Vagi per endavant que la meva procedència no manresana, tot i que manresà compromès des que m’hi vaig empadronar, m’empeny a mirar-ho des de fora. No puc compartir les històries familiars que s’esgrimeixen perquè en aquest sentit les meves tenen una altra geografia física i humana, però mira, aquesta opció de posar una Ara Pacis (els que coneguin Roma ja sabran què vull dir) al mig de Manresa em fa gràcia. I ei! Si surt teatre Conservatori endavant, doncs endavant! Però...

HO T'ADAPTES AL SISTEMA, O DESAPAREIXES O FAS LA VIU-VIU

“Lo que resiste puede sobrevivir sólo en la medida en que se integra”, aquesta sentència d’Adorno i de Horkheimer* és demolidora per a tot aquell que pretengui posar en circulació un projecte cultural nou i pretengui viure’n. El concepte de resistència s’entén per a aquella proposta que està al marge del discurs oficial de la indústria cultural que filla del liberalisme econòmic té com a nord rendir beneficis. La fórmula perquè un producte cultural doni dividends és senzilla: ha de ser apta per a ser consumida pel nombre més gran d’individus, és aleshores quan hom pot esdevenir líder com autor de best-sellers, com a productor de musicals, del films, de cançons per a l’estiu... Els autors s’adonen com en la indústria cultural passa el mateix que en la resta d’indústries: els més capaços tiren endavant; hi ha una selecció “natural” en el sentit darwinià: els més forts o els més enfortits. És obvi que el creador cultural ha de poder dir alguna cosa interessant, “ser bo” en diríem col·loquialment, però és igualment important o fins i tot més en el nostre moment històric, que algun representant del sistema es fixi en tu. Parafrasejant al professor Joan Campàs: és art allò que el món de l’art diu que ho és. Aquesta “dictadura” del sistema que imposa a la comunitat els productes més vendibles viu amagada darrera el vel de la democratització dels béns culturals: tothom té dret a la cultura. La pregunta és: ¿a quina cultura? I la resposta és clara: a aquella que el sistema proposa. Ara bé, ¿és que no hi ha llibertat per proposar, per crear? I tant! I aquest és el gran mèrit de tot plegat: la il·lusió de viure en llibertat, com assenyalen Adorno i Horkheimer: “la libertad de morir de hambre” o la llibertat de morir-se de pena: “Excluido de la industria, es fácil convencerlo de su insuficiencia”. I ¿no hi ha llibertat per a triar allò que es vol consumir? I tant! Una llibertat, un camí que s’ha de fer a la contra del bombardeig insistent i sistemàtic de la indústria cultural a favor de les seves propostes que vehiculen a través dels mass-media que controlen directament a través de la seva titularitat: a l’estat espanyol el grup Planeta en seria l’exemple més clar (diaris, televisions, editorials...) o bé a través de la seva potència econòmica o bé a través del poder polític.

És clarificadora l’observació dels nostre autors sobre la situació, en el seu temps, de la creació artística i del món cultural respecte el que passava als Estats Units o a Europa. Mentre que en els primers, naixia, creixia i es consolidava la indústria de la cultura en el segons, gràcies a què aquesta arriba amb retard es pot mantenir en el període d’entreguerres una activitat creadora de nivell, diferenciada, de propostes sense parar: expressionisme, dadà, cubisme, futurisme... Aquesta diferenciació entre els USA i Europa encara es pot percebre clarament en el món del cine: mentre que a Europa es fa o es pretén fer-ne, a l’altra banda de l’Atlàntic es fa indústria; mentre a Europa es malda per cercar la subvenció pública o la inversió a fons perdut, als USA la proposta que no fa taquilla s’aparta.

Aquest cercle infernal, només trencat de tant en tant per una nova proposta, però ràpidament soldat en el precís instant que la indústria hi veu negoci i l’absorbeix, inclou l’espectador que accepta com a massa allò que el sistema li proposa i que acaba desitjant (recordeu l’efecte agulla hipodèrmica?). És com la roda del hàmster, no para mai mentre l’animaló la fa rodar. Sempre atenta, la indústria ofereix al mercat allò que el mercat demana que és allò que la indústria li ha dit prèviament que és bo, que és l’adient, que és el que el mercat necessita: “Ese conformismo (el de la massa) se contenta con la eterna repetición de lo mismo”. La postmodernitat és moltes coses: la societat líquida de Zygmunt Baugman però també la societat compactada pels interessos econòmics de la industria cultural. Al matí ens manifestem contra els desnonaments d’habitatges convocats via twitter i al vespre assistim al concert del cantant de moda acabat d’arribar al cel del star-system.

*Theodor Adorno i Max Horkheimer, “Industria cultural. Ilustración como engaño de masas”, a Dialéctica de la Ilustración, Madrid, Trotta, 1994, pp. 165-213

QUÈ N’HEM DE FER DE TANT PATRIMONI MUNICIPAL A MANRESA?

Ara toca el torn a l’Anònima, que per als que no ho sàpiguen és el nom que els manresans donen a l’antiga empresa que els subministrà la primera electricitat. L’Anònima ocupa un gran espai a l’interior del que avui coneixem com el nucli antic de la ciutat. Els hereus de l’Anònima, la companyia Endesa, s’han traslladat als afores en una històrica instal·lació que han transformat en una novíssima seu. Tot el vell complex és una interessant mostra de la historia industrial: edificis de producció, habitatges per a treballadors i una gran xemeneia. Ara l’Anònima passarà a formar part del patrimoni municipal. Fa alguns anys, des dels sectors conscienciats culturalment d’aquest país, se sospirava dia sí i dia també perquè els ajuntaments fossin titulars d’equipaments; eren els anys de l’apagada cultural del règim franquista i dels seus acòlits a cada poble. L’adveniment del règim liberaldemocràtic possibilità que molts d’aquells ciutadans capdavanters de les entitats culturals entressin als ajuntaments i es van començar a fer realitat alguns dels vells somnis, i a poc a poc es començà a nodrir el país d’espais municipals per fer-hi coses: camps de futbol, piscines, poliesportius, biblioteques, i cal metge es convertí en el CAP. Magnífic! Però arriba l’hora de les vaques  magres  i la inèrcia tarda a aturar allò iniciat, i fan cap els endeutaments municipals; i això qui ho paga?, que hauria dit Josep Pla; i arriben les marxes enrere. Ah! Però a tot arreu? No, a Manresa no! I per això l’Ajuntament suma ara l’Anònima al patrimoni de tots. ¿Voleu dir que no ens cal un projecte realista de ciutat? Ser conscients del que som i cap on volem anar? Recorden l’auditori de Sant Francesc? I els Panyos? I els antics jutjats? I la sala Ciutat? I també la Plana de l’Om? Hi ha idees per a tot plegat? I encara més: hi ha diners?

EL VESTIT DE LA HISENDA LOCAL MANRESANA ÉS PLE DE FORATS

És un no parar. Ara surt a la llum un altre deute de l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada de 300.000 euros, que és el cost d’unes obres preparatòries per a la construcció del parc tecnològic. Reforma, estacionaments blaus, Ateneu les Bases, piscina municipal, sentències judicials perdudes i el que em deixo. Ostres, ostres! No sóc de plànyer les administracions i encara menys una de gran com l’Ajuntament manresà, un veritable ens de poder, però avui sí que els planyo i em planyo com a ciutadà. Amb tants forats al vestit o amb tants estrips no hi ha manera de lluir. L’economia de la ciutat és a hores d’ara el més semblant a un parrac. No és que no hi hagi vaques magres, és que no hi ha ramat. El cas del parc tecnològic té el seu què. Havia de ser la repera, un exemple d’innovació, un pol d’atracció, però, renoi, amb els retards multicausa i l’adveniment de la crisi del totxo que tot ho ha empudegat, l’aposta estratègica público-privada va arribar tard. I la seva esplendor ha quedat reduïda a un estatge d’empreses petites i eixerides, això sí, un trosset de La Caixa (la gran) i el Centre Tecnològic de Manresa. Ara sabem que per no arribar encara més tard a un tren que ja s’escapava es van contractar unes feines sense la cobertura legal corresponent i, per evitar un altre plet, ara l’Ajuntament en fa el reconeixement de deute i ja ens espavilarem per satisfer-lo. I efectivament l’espavilada municipal només pot tibar de dos items: pressió impositiva i deixar de fer. L’un i l’altre incideixen en la qualitat de vida dels ciutadans de Manresa. Més que mai, avui l’Ajuntament manresà està obligat a cercar totes les complicitats possibles amb les administracions superiors, encara que aquestes tampoc no van gaire galdoses, especialment l’autonòmica, que a la pràctica ha passat de ser un govern a esdevenir un memorial de greuges.

AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.

UN VIATGE DESCONEGUT DE SANT IGNASI A MANRESA

Aquesta és la portada de Regió7 d'aquest dissabte

BROTS VERDS QUE DONEN FRUITS ESCARRANSITS

En l’era dels mites caiguts, el de les xifres n’és un altre. D’acord que dos més dos encara fan quatre, però l’equació un pollastre i dues persones no és igual que cadascuna se’n menja la meitat; pot ser que una se’l mengi sencer i que l’altra faci badalls de gana, però estadísticament sí que es podrà vendre la idea del repartiment a parts iguals. Una cosa similar és el que passa amb les darreres xifres amb què ens obsequien els propagandistes dels brots verds. Asseguren que a la Seguretat Social ja hi ha més altes d’inscrits que no pas baixes i això que és un fet objectiu és interpretat com que la societat ja surt del túnel, que ja tornarem a fruir d’una vida on el maldecap principal serà a veure on anem de vacances aquest any. Però del que no ens parlen els intèrprets dels brots verds és de la qualitat dels treballs a què corresponen aquestes altes a la Seguretat Social. Si no ens deixem enlluernar, veurem que darrere aquest discurs interessat políticament el neoliberalisme insisteix en la reducció salarial dels treballadors espanyols com el camí a seguir perquè els brots verds esdevinguin branques, flors i així l’arbre de l’economia doni fruits; encara que siguin escarransits. I comptaran la producció de l’arbre pel nombre de fruits i no per la mida, el punt de maduració i el gust. És sabut que l’economia funciona quan hi ha estalvi i inversió. L’estalvi és l’excedent familiar o empresarial un cop descomptades les despeses i algun vici que és el que fa moure amb empenta el comerç i la producció; ja m’explicaran quin és l’estalvi que possibilita un sou escanyat. I la inversió es pot fer amb recursos propis o si no demanant els diners en unes condicions raonables que és el contrari del que estan disposats a fer els prestataris que es refugien en les comoditats dels deutes sobirans i en els rèdits que obtenen del Banc Central Europeu pels dipòsits que hi deixen en custòdia. L’estat del benestar pot ser història.