SENSE EMBUTS, CRIDEN A PARTIR CATALUNYA EN DUES SOCIETATS

Carme Chacón ho ha tornat a dir: els ciutadans empadronats a Catalunya que volen continuar sent només ciutadans empadronats a Catalunya l’han de triar a ella perquè vol ser la dipositària del vot dels que encara se senten immigrants i que viuen en l’imaginari de quan estaven al «pueblo» o en l’imaginari dels seus avis o dels seus pares perquè, tot i haver nascut a Catalunya i viure-hi, se senten d’allà. Hi ha cua per ser l’Ulisses/Odisseu que guià els soldats de les ciutats gregues que van destruir Troia amagats dins el ventre del cavall aparentment abandonat en l’àgora del rei Príam. Sense complexos, Albiol, Arrimadas i Chacón, i els de Podemos amb la boca petita, insisteixen a dividir Catalunya en dues societats: la de l’imaginari espanyol de la «patria chica»  i la dels que participen de l’imaginari català. A més, insisteixen a reclamar, als que tenen cognoms no catalans, una suposada fidelitat als ancestres si no volen ser titllats de traïdors. Als que en el seu moment vam defensar que el cognom Montilla podia ser tan digne de la presidència de Catalunya com el cognom Mas, aquesta aposta per la divisió ens provoca un gran fàstic. L’etnicisme descarat és precisament el dels que se’l neguen; és el dels que controlen el discurs opressiu; el discurs dominant a la resta de l’estat i que com a tal és vist com el normal. I quaranta anys després de la mort en un cul d’hospital del dictador Franco, ja ni dissimulen; són menys diplomàtics que el Conde Duque de Olivares i el seu «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»; els quatre genets moderns cavalquen sense «cuidado». Absolutisme, liberalisme, dictadures i democràcia, els règims polítics passen però l’atac a la diversitat, a l'altre, i especialment si és de cultura catalana, continua sent el ciment que relliga la idea d’Espanya.

HI HA MOLTES EMPENTES PER ACONSEGUIR EL CAP D’ARTUR MAS

Hi ha cua per adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant, començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells), una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant, a l’Artur: noi, a casa tens feina.

NO HI HAR ES QUE AJUDI MÉS AL BON DORMIR QUE L’HONRADESA

Què té l’obra pública que al seu voltant es coguin tants interessos? Doncs que mou molts diners i que és segur que tard o d’hora cobres; ei! Seguretat que tens si ets una empresa d’aquelles que mouen més diners que el pressupost d’una conselleria i que per tant et converteixes en financer d’aquell que t’encomana la feina i que ho fa perquè sap que li aguantaràs la bola. Si ets el que hi posa el camió o l’excavadora, aleshores vés amb compte no sigui que hagis de finançar el promotor o aquell que et subcontracta i un impagament et deixi amb el cul a l’aire. Fa uns vint-i-cinc anys, en les obres d’ampliació de la carretera de Copons, vaig fer una informació sobre uns petits empresaris propietaris d’excavadores i camions a qui havien arruïnat tant, a base d’impagats, que no tenien ni diners per recuperar la maquinària de l’obra. A la variant de Manresa, a l’alçada del Guix hi va romandre durant anys una excavadora que es va anar rovellant per un fet similar. Preguntat el director general de Carreteres de l’època per què feien adjudicacions a empreses que havien enganxat a petits industrials, la resposta va ser: és que ens aguanten les obres; un eufemisme que volia dir: és que m’aguanten les factures. L’obra pública i la política fan parella per necessitat. Aquesta relació alimenta moltes boques i molts silencis; alguns d’inconfessables per prudència i altres d’inconfessables per interès. Avui han pres volada aquestes relacions que afecten més o menys això que en diuen l’arc parlamentari i algun que s’ha quedat en extraparlamentari. Que lluny que queda aquell temps idíl·lic en què un alcalde demanava a la constructora d’una carretera que passava pel seu poble que li desviés algun camió de quitrà per arreglar un carrer! I que contents que estaven els veïns!

PER QUÈ L’OMS I LES RELIGIONS MALEEIXEN ALLÒ QUE DÓNA PLAER?

A mi m’agrada la cansalada, la botifarra negra i la blanca, el bull, el bisbe i el llom florejat, que és més tendre. M’agrada la llonganissa més aviat sequeta i variants com el pirinenc xolís. M’agraden els menuts de pollastre: el pedrer, els colls, les potes i la sang fregida amb ceba o sense. M’agrada la carn de be, el fetge i les turmes. M’agrada la pilota crua i amanida amb all i julivert escampada sobre una llesca de pa abans d’enfarinar-la per posar-la a l’olla i m’agrada la girella del Pallars. I prendre una cerveseta amb cos i un gotet de vi negre o blanc. M’agrada tota mena de peix i de marisc; no m’agraden tant segons quins preus. M’agraden tot tipus de formatges. M’agraden les cols, les bledes, l’enciam i l’escarola, les mongetes tendres i les del ganxet, les faves i els pèsols, les cebes i els tomàquets de color de rosa, de poma ple, de penjar. M’agraden les figues, els caquis, les prunes i les cireres; els préssecs de vinya i d’aigua, els albercocs i els nespres. M’agraden les avellanes, les ametlles i les nous. M’agraden, i molt, les olives. M’agraden les cireres de pastor collides aquests dies i les móres del mes d’agost. M’agrada el cafè curt i amb regust de regalèssia, a la italiana. No m’agraden gaire els destil·lats servits freds i en didalets, però sí que m’agrada el cava. Tampoc no m’agraden les gormanderies. M’agraden els panellets de pinyons i de codony i la xocolata del 85 % de cacau. De les pastisseries, m’agrada tot el que du crema i també les merengues i les ensaïmades farcides de cabell d’àngel. No faig un pas per menjar nata però sí per mel i mató. M’agraden les coques de forner amb sucre i anís. Els gelats tampoc no em diuen gran cosa però en fa perdre l’oremus l’orxata. Ja ho sé que de res massa, com ja van observar els savis grecs, però, per què l’OMS i les nostres religions maleeixen tot allò que dóna plaer?

CAÑIZARES, UN PRÍNCEP DE L’ESGLÉSIA QUE NEGA L’EVANGELI

Cañizares, el bisbe, no el porter ex del Real Madrid, torna a cavalcar. Enfundat, a vegades metafòricament i altres realment, en la capa pluvial cardenalícia perquè quedi clar que és un príncep de l’Església qui parla amb veu de tro, ha verbalitzat dues velles paraules que resumeixen la història explicada d’Espanya: invasió i separatisme (o unitat indissoluble). Fa pocs dies que va qualificar d’invasores les onades d’immigrants que truquen a les portes d’Europa empesos per la gana, pel terrorisme d’estat, pels negociants d’armes (algunes empreses estatals entre aquests); empesos perles irrefrenables ganes de viure. Va dir que la majoria no eren «trigo limpio» (s’ha d’escriure encastellà, això, perquè s’entengui la   les paraules).I nostre Senyor el va castigar posant-li l’endemà a la cara les fotografies d’infants morts ofegats mentre amb les seves famílies volien arribar a l’illa grega de Lesbos. Diu l’evangeli de Mateu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. -Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? -Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. -I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt. 25, 41-46). I pel que fa al separatisme, català, és clar!, doncs apa, que l’Església serà universal sempre que sigui espanyola. Res de nou sota el sol, malauradament.

L’ALETEIG DE LA PAPALLONA VOLKSWAGEN JA ÉS UN HURACÀ

Ho saben oi, això del proverbi xinès que diu que l’aleteig de les ales d’una papallona es pot sentir a l’altre costat del món? I la transposició del sentit d’aquest proverbi a la teoria del caos amb l’anomenat efecte papallona? O posant-ho en boca del Capità Enciam, els petits canvis són poderosos? Doncs això és el que passa en l’afer Volkswagen i els motors trucats. La decisió unipersonal o presa en petitíssim comitè d’enredar venent una cosa: el compromís amb el medi ambient, mentre es feia la contrària, ha causat un terratrèmol econòmic i de prestigi que acabarà per ser social en el si de l’estat més poderós de la Unió Europea; més poderós perquè té la clau dels diners i més poderós perquè ho és tecnològicament; i tots a tremolar! L’aleteig de la papallona anomenada engany engendrada en un despatx ja s’ha deixat sentir a l’altra punta del món, i com que aquest ja és global, doncs en la seva globalitat. Les accions es desplomen i la por ja ha arribat al carrer.Com, sinó, s’ha d’interpretar la imatge orwelliana de centenars de treballadors congregats en unes immenses naus per escoltar la veu del president de la companyia? Quina imatge de pel·lícula futurista tan assentada en la realitat actual! L’aire de l’aleteig de la papallona anomenada engany ha pol·lucionat la tranquil·litat de milers de famílies que vivien en l’assegurança de treballar per a la companyia automobilística més poderosa radicada en el país que dóna lliçons a mig món; l’altre mig, capcot, no pot ni escoltar perquè només té temps per passar l’arada en terra eixorca. El ventijol ja és un huracà i aquest vent s’ho endú tot al seu pas, sobretot allò que té fonaments precaris. I una reflexió més: l’experiència demostra, que quan cal recollir, sempre són primer els de casa. I els de casa nostra no ho són, els primers.

SOBRE LA MAJORIA SILENCIOSA I LES CLASSES POPULARS

Les eleccions catalanes han desmuntat dos mites: el de la majoria silenciosa a qui no interessa el procés d’independència en un sentit o en un altre, en un tempo o en un altre, i que les anomenades classes populars són el pot de les essències de l’alliberament nacional.  El 77,7% de l’electorat ha anat a votar, la segona vegada des del postfranquisme que s’aconsegueix una xifra de votants tan important.  Aquesta vegada qui no ha votat és perquè realment no s’ha sentit interpel·lat, i a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat! L’afirmació que adjudica per ser a les classes populars (alguns en diuen treballadores) el paper, tantes vegades escoltat  i repetit com un mantra, de motors del progrés nacional català, també ha quedat desmentida: a Manresa el barri «popular» de la Balconada ha fet guanyador Ciudadanos (C’s), un partit gens d’esquerres, al Xup ha estat la segona força amb el 20,83 %, a la Font també segona força davant del PSC, i ha estat segona, encara que a molta distància de Junts pel Sí, però medalla de plata al cap i a la fi, a la Mion i a les Escodines.  A Barcelona, Ciudadanos (C’s) ha guanyat al popular Nou Barris i ho ha fet també a l’Hospitalet; indrets molt receptors dels viatgers i dels seus descendents del tren El Sevillano.

D’uns resultats electorals se’n poden fer múltiples lectures; una és que hi ha zones poblades per classes populars que a l’hora de triar la papereta també recorden la bandera que més els fa trempar i, per a molta gent, aquesta no és la quadribarrada, aquella que va estar prohibida quaranta anys amb el silenci còmplice també de molta classe popular. Així que, com que un mite és etimològicament una història, comença a ser hora també de modificar el raonament.