PER SI NO N'ESTEM SEGURS, ENS FARAN DIR SÍ DUES VEGADES

Crec que a hores d’ara els lectors que tenen la bona voluntat de llegir aquesta columna cada dissabte ja han entès que es tracta d’una columna d’opinió; no és un espai d’anàlisi. Tampoc és un espai per jutjar res ni a ningú i, com que no té deutes, a diferència de moltes de les coses dites  sobre la pregunta referendària, des d’aquí ja els avanço que jo la trobo ridícula.

És molt propi dels catalans el «sí però no». Ens perd l’estètica i a ponent ho saben, hi juguen i en fan befa. Tot sovint ens pregunten a veure si és que ens pensem que som diferents de la resta d’espanyols. Home!, com que això que implica aquest «ser»  depèn dels sentiments i aquests no estan subjectes a cap constitució ni a cap llei, doncs sí, n’hi ha molts milers que ens en sentim, de diferents; com els que se senten bolivians també se’n senten, de diferents. Però, observin com de rars som els catalans que, fins i tot allà on es pot passar amb una pregunta, els nostres governants en formulen dues. Allà on es pot posar un sí, els catalans, com si fos un eco, en podrem posar dos. I encara més complicat, potser algú posarà un sí i després posarà un no i ja no sabrem com comptar-ho. La pregunta del referèndum que farem podia haver estat binària: si o no. Hom  esdevé independent o no; la primera opció és la premissa indispensable per penjar la bandera a l’ONU, per federar-se o per confederar-se, la segona deixarà les coses com estan o molt pitjor, perquè l’Espanya eterna de dretes i esquerres s’abraonarà sobre Catalunya, anava a escriure com mai, però escriuré com sempre, perquè sempre ha estat així. Ah! I els recomano llegir les respostes d’alguns veïns de Manresa que viuen en barris majoritàriament de gent arribada d’Espanya ja fa dècades que publicava ahir Regió7 i extrapolin. Cap eufòria no està convidada si volem que el procés ens dugui a l’Estat independent. Comença el joc i es jugarà a fons i vull dir a fons.

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.

SEMBLA QUE ELS ESPANYOLS, ELS FRANCESOS I ELS ALEMANYS VIATGEN POC

 

Recentment el príncep hereu de la casa de Borbó i futur cap d'Estat d'Espanya celebrava la fortalesa de la llengua espanyola a l'estat nord-americà de Florida. Aquest dimecres era notícia a la premsa francesa que l'organisme encarregat de vetllar per la presència de la llengua de Molière a la publicitat (ARPP) havia renyat 42 campanyes publicitàries perquè usaven a França la llengua de Shakespeare i en una altra, el cas de Desigual, la llengua de Cervantes. El mateix dimecres la premsa alemanya es feia ressò del pacte entre socialdemòcrates i democratacristians pel qual es pressionarà la UE perquè s'equipari l'alemany en importància al francès i a l'anglès, que són les dues llengües preeminents en les institucions europees. La premsa alemanya explica que és una iniciativa de l’SPD i que a la Merkel ja li va bé el rampell xovinista de la neoesquerra teutònica. També explica la premsa que a Alemanya estan preocupats pel retrocés de l'estudi de la llengua de Goethe a Holanda i als països escandinaus a causa de la seva progressiva substitució per l'anglès com a primera llengua vehicular en les seves relacions internacionals. Tornant a França, algunes de les empreses amonestades ja han criticat obertament les ingerències lingüístiques i les han qualificades de rampells identitaris. Es veu que només viatjant no n'hi ha prou per guarir-se del nacionalisme. I encara hi ha qui acusa els forassenyats catalans d'intransigents perquè lluiten amb llances contra els molins de la uniformitat lingüística espanyola, francesa (no oblidem Catalunya Nord) o italiana (hola, Alguer). Ah, clar, que els altres són estat! Ho veuen per què nosaltres també volem el nostre d'estat? El volem exactament pel mateix que ells, per caminar pel sender de la història amb nom propi i perquè és la nostra obligació amb les generacions que ens han precedit o com dirien en espanyol: «porqué es de bién nacidos».

2.916 EUROS AL MES DE LLOGUER A LA PLAÇA MAJOR DE MANRESA I EL BARRI ANTIC MORIBUND

 

Vaig sentir la xifra en els primers minuts del ple de l’Ajuntament de Manresa i, renoi!, 35.000 euros l’any pel lloguer d’uns baixos per molts 670 metres quadrats que tingui el total de superfície útil a la plaça Major de Manresa em va semblar un preu astronòmic. A veure, ¿quants de vostès la cobra, aquesta xifra, en un any de treball? Doncs això és el que pagarà l’Ajuntament de Manresa per dur a la seva plaça l’oficina municipal de turisme. Serà interessant veure com hi arriben, els possibles turistes, a aquest indret. La xifra en qüestió dividida per dotze mensualitats dóna el magnífic resultat de 2.916,6 euros per mes; així, presentat, no està gens malament com a sou per al propietari, oi? I el millor del cas és que el regidor d’Hisenda digués que, tal com estaven els preus, aquest era ben assumible(?). Dijous mateix em comentava una persona lligada al barri històric de la ciutat (un eufemisme per no dir barri vell o antic i així treure-li càrrega pejorativa) que per posar-hi una botiga (fixin-se que no he escrit negoci, que és un estadi superior que permet anar més enllà d’un trist sou i pagar els impostos, taxes, llum, telèfon, proveïdors, autònoms...) hi ha propietaris que demanen 2.000 euros mensuals com a lloguer; ara, un cop sentit el que es va dir en el darrer ple municipal, ho entenc tot: hi ha qui es pensa que hi té una mina entre mitgeres. Així doncs, no ens ha d’estranyar que els carrers del barri històric perdin el seu comerç. S’ha de girar molt per distreure dels beneficis de la botiga uns lloguers tan desorbitats! I em sembla que pel nombre de passejants que s’hi veu durant la setmana, fiar-ho tot al dissabte fa molt complicat fer calaix. I atès com està tot plegat, ateses les crides a la racionalització de la despesa que ens arriben de totes bandes, que el Consell Comarcal i l’Ajuntament manresà no hagin ni parlat per compartir aital projecte, com es va reconèixer, no em sembla gens correcte.

POLÍTICS QUE NO CEDEIXEN A LA PRESSIÓ DEL PODER EN MAJÚSCULA

 

Durant la primera legislatura dels ajuntaments democràtics, en un poble del Bages un grup de negociants locals havia comprat a preu de sòl agrícola unes vinyes de secà. Al cap d’un temps, en la revisió de les normes subsidiàries de planejament es proposà convertir aquelles vinyes en una urbanització per a unes 25.000 persones; el poble en qüestió tenia aleshores uns 2.500 habitants i n’havia perdut prop d’un miler en deu anys a causa de la primera crisi del tèxtil. En aquell poble hi havia un partit a l’oposició amb gent dels que s’havien fet malveure perquè eren antifranquistes de sempre i declarats. En aquell poble governaven amb majoria absoluta els franquistes reciclats disfressats com a independents. Aquest partit a l’oposició era CiU i un d’aquests regidors va ser encarregat de presentar les al·legacions contra el pla que volia legalitzar el canvi d’ús del secà per urbanització. Les al·legacions van ser acceptades i el pla no va tirar endavant. La família d’aquest regidor tenia una botiga de pintures i molta gent del poble i també alguns progressistes i alguns sindicalistes li van declarar el boicot, així com també alguns botiguers, algun fabricant i també una oficina bancària que es van apuntar al lema: «en tal no vol que el poble creixi». La maquinària del poder local va aconseguir que molta gent d’aquell poble interioritzés com a propi el discurs dels quatre especuladors i el seu cor d’aduladors. Aquell poble és Monistrol de Montserrat i aquell regidor valent va ser el meu pare, l’Agustí Redó i Samper. Explico això per dir que entenc molt bé com es va sentir la Mirella Cortès quan, essent alcaldessa de Sallent, la van pressionar perquè fes els ulls grossos envers la mina amenaçant-la d’omplir-li la plaça de gent (suposo que de miners, familiars i gent afí). Un homenatge a la Mirella i a tots els polítics que no cedeixen a la pressió del Poder en majúscula.

LA CONFIANÇA ÉS LA BAULA MÉS FRÀGIL EN LA CADENA SOCIAL

 

La confiança és com un vidre: fort, resistent però també fràgil. Aquesta fragilitat inherent fa que trencar-lo sigui fàcil. Un cop trencat, potser el podrem reconstruir però per molt bé que es faci la feina d’enganxar els pedaços, sempre quedaran visibles les esquerdes. La confiança és un puntal de la convivència. Ho hem vist en el crac econòmic en el qual estem instal·lats. Rumors, mitges veritats, veritats reals descobertes a darrera hora van dinamitar la confiança i l’economia es va ensorrar i allà baix està per molts esforços que faci el poder per dir que la cosa ja canvia. S’ha instal·lat la desconfiança, qui es creu a quí? La confiança en les organitzacions emanades de les institucions és una condició indispensable per al bon funcionament de la societat. La confiança és com el greix que fa que les peces llisquin i no es desgastin fins a l’averia. En el sistema democràtic hi ha unes organitzacions que han de ser especialment curoses a l’hora de generar i de mantenir la confiança de la ciutadania. Són les organitzacions que detenen el monopoli de la violència: les policies. Casos d’imputacions dubtoses o no demostrables, discriminacions per raó de llengua, de sexe o de nacionalitat, casos de violència física desproporcionada, malcarades, prepotències, deixadesa en la feina respecte a segons qui i tot el pes de la norma per a segons qui altre; situacions que creen inseguretats jurídiques. La institució anomenada policia, tant és l’adjectiu que dugui aparellat, ha de viure en i per la confiança. El respecte, el prestigi és la cosa més democràtica del món perquè sempre te’l donen els altres i sense que el prestigiat ho busqui, sinó que és un reconeixement gratuït que otorga la ciutadania. El prestigi és fill de la confiança. Sense confiança l’autoritat perd la seva essència de servei a la societat i es converteix en una altra cosa.

LA MINERIA DEL BAGES ÉS RENDIBLE PER ELLA MATEIXA, NO PERQUÈ PUGUI INCOMPLIR LA LLEI

 

És evident que no té la mateixa força una gran empresa que una empresa petita. Una gran empresa ocupa molts llocs de treball i per tant la seva capacitat d’influència sobre tots els àmbits és molt gran. Una empresa petita té poca potència laboral i, per tant, la seva veu du incorporada de fàbrica una sordina. Però les disposicions legals que regeixen les activitats industrials i econòmiques tenen vocació universal, vull dir que són fetes perquè la seva aplicació sigui igual per a tothom. En cas que no sigui així, en els mateixos textos legals hi hauria d’haver ben marcades quines són les excepcions. Una excepció no és sinònim de fer els ulls grossos. Conèixer les excepcions genera seguretat jurídica, que és un pilar de la democràcia; mirar cap a una altra banda, a contrari, i segur que el que sí que genera són greuges comparatius, habitualment del petit vers el més gran, del que té menys poder cap al que en té més. Jo no crec que els inversors globals que tenen les accions d’Iberpotash haguessin posat els seus diners a la conca minera del Bages perquè aquí es permet no complir la llei. Jo crec que aquests inversors van fer cap a la Catalunya Central perquè hi ha un excel·lent producte que no troben en altres llocs; perquè hi ha uns excel·lents treballadors que coneixen molt bé el seu ofici. Si van invertir aquí és perquè se’ls va vendre que la mineria bagenca resultava barata perquè no s’haurien de preocupar dels residus i que la seva gestió no afectaria el compte de resultats, aleshores se’ls va transmetre una informació falsa i algú hauria de respondre davant d’aquests inversors i davant de la societat. Si la Justícia conclou que les coses no es fan bé, no s’hauria de respondre amb l’amenaça de retirar inversions, la resposta hauria de ser eliminar la mala praxi i exigir les responsabilitats a qui toqui. Es poden pactar terminis però la situació actual no és per engegar el ventilador de la por.