SE’LS VEU TANT EL LLAUTÓ QUE SEMBLA MENTIDA

Les revolucions dels nostres avis fan aigües. Alguna cosa molt semblant a la desregulació social i econòmica s’ha apoderat de les relacions laborals. Llegim aquests dies que al 62% del jovent se li ofereixen contractes de treball inferiors a un mes de durada. Això és molt igual a aquelles imatges de l’Espanya dels cacics, que no pas empresaris, en què cada dia els patrons seleccionaven el personal que necessitaven, els carregaven al camió i, apa, cap al tros, mentre també cada dia uns quants es quedaven amb una mà al davant i una altra al darrere. Els discursos del poder econòmic, l’únic poder de debò, disfressen aquesta realitat omplint-se la boca d’emprenedoria, d’innovació o de competitivitat. Els discursos del poder reclamen molta formació, més formació, i mai hi havia hagut una generació de joves tan formada com l’actual. Una formació, però, que paguen les famílies i que se n’aprofitarà el que dóna feina a 600 euros el mes. L’esquerda social entre els que disposen i els que no s’eixampla i és llavor per a les radicalitzacions i, em sembla, que ja en comencem a notar les conseqüències amb el creixement dels nous feixismes a Europa. Els poders insisteixen a aplicar les mesures que van dur a les ensulsiades del segle XX; incapaços de renovar-se intel·lectualment, descarreguen tot el pes dels seus interessos en la majoria de la població, que convenientment alliçonada ho trobarà allò més natural de món. Deu ser per això que els poders eliminen les humanitats dels currículums escolars i hi introdueixen cursos de banca ja a l’ESO, no fos cas que a les aules s’ensenyés a pensar, a mirar darrere el vel dels discurs oficial repetit una i mil vegades per una legió d’acòlits distribuïts convenientment en tots els nivells per aconseguir l’efecte.

PERCEPCIÓ DE FELICITAT I SEGURETATS PERSONALS

Ara ja sabem per què Dinamarca té tanta por de rebre refugiats i per què el seu govern ha aprovat cobrar-los (eufemisme) amb diners i béns la seva estada al menut país del nord: té por perquè no vol la infelicitat en el seu territori. Dinamarca és, segons el World  Hapinness de la universitat nord-americana de Columbia, el país més feliç del món. Aquest índex està lligat a la percepció, per tant, a la subjectivitat dels enquestats sobre el nivell de seguretats personals. Les seguretats personals tenen a veure amb la por; són vasos comunicants. Les societats menudes occidentals ho tenen tot de cara per ser felices, però també són molt més vulnerables als desajustaments perquè tenen poca massa crítica. Un bon índex de seguretats personals necessita un bon nivell de controls volguts que no ho semblin i que, siguem clars, proporcionin la tan desitjada i humana sensació de confort. La felicitat és aquell estadi pel qual la humanitat ha sospirat sempre. Hi ha qui de la felicitat i de la confortabilitat en diu harmonia, és igual, tot plegat es tracta del mateix: tenir la sensació que no et sobrevindrà cap ensurt i que si aquest apareix, hom té les eines adients per sobreposar-se. Els milers de persones que truquen a les portes d’una Europa, venuda per les televisions dels poders com una Arcàdia feliç, un Olimp que alimenta els seus estadants amb ambrosia, són vistes com a agents desestabilitzadors d’aquesta felicitat. A qui agrada veure les imatges de mainada embrutida per la fugida desesperada d’una mort gairebé segura? Recorden el nen Aylan Turqui mort al trencant d’ona en una platja de la Mediterrània? Qui vol creuar-se amb un infeliç en un carrer ple de felicitat? Per no haver-ho de veure, els feliços d’Europa llogaran els serveis d’un governant autoritari en la llunyana i tampoc desitjada Turquia.

BALLARÍN: DE NOM, MOSSÈN

Hom és el seu jo i les seves circumstàncies que l’embolcallen i el presenten davant els altres, i així Josep Maria Ballarín va perdre el nom de pila i fou conegut.

Mossèn Ballarín es va perdre un vespre d’agost del 1990 pels carrers d’Alp, a la Cerdanya. Qui signa caminava aquell mateix vespre pel passeig d’Agnès Fabra, després de sopar a Ca l’Eudald, on m’estava de dispesa. S’atura un utilitari desmanegat, crec que era un Renault 5, i per la finestra del conductor surt la testa esprimatxada del mossèn gairebé implorant la caritat que l’indiqués com s’ho havia de fer per recuperar la carretera que l’havia de dur cap a casa a l’altra banda del túnel del Cadí: «M’he perdut i voldria tornar a Berga abans no es faci més tard». Recordo les paraules una per una perquè, de retorn a la fonda, vaig fer unes notes de la trobada que conservo. Va fer veure que se sorprenia que l’hagués reconegut a l’instant. Dic que va fer veure perquè estic segur que essent ja un personatge públic, li deuria passar més vegades dels que ell hauria volgut. L’indico el camí i, abans de marxar, salta materialment de l’interior del cotxe i de dins del portamaletes, que era més aviat un portapapers, en treu un exemplar del llibret Gent i Ninots i me’l signa: «Família Redó. Bona trobada», i acompanya a la dedicatòria el dibuix que esdevingué el seu anagrama, «la flor de l’esperança xica i tossuda, les aguanta totes». Una altra vegada les circumstàncies, aquelles que segons Ortega y Gasset completen el jo de cadascú, van fer que al cap d’uns anys tornéssim a coincidir, aquesta vegada per la presentació del llibre que es titula precisament La Flor de l’Esperança, editat per l’amic Jaume Huch. La petició té el seu què perquè me la va fer per telèfon mentre jo era a Murano de visita familiar; per uns minuts la tecnologia relligà la magnífica illa veneciana amb els estreps de Queralt, i les campanades potents de Santa Maria i San  Donato es van sentir a Berga en rigorós directe. Aquest llibre, del 2009, és un ampli recull d’articles publicats a la premsa. Una certa honestedat intel·lectual que procuro que m’acompanyi sempre em dugué a llegir-me el llibre de dalt a baix i en ell vaig descobrir que el mossèn i un servidor compartíem experiències vitals sense saber-ho, dates i dades importants en la nostra vida; algunes conegudes i altres de més particulars. A mossèn Ballarín el van fer capellà custodi de Queralt el 1958, l’any del meu naixement. Mossèn Ballarín, quan només era el Josep Maria, va patir la tosferina i alguns anys després un servidor també va conviure amb la malaltia tres anys. I va ser amb una estada llarga a Berga amb excursions a Queralt, a la font del Guiu i a la font Negra, que se’m va curar; canvi d’aires i d’aigües; estic eternament lligat i agraït a Berga. I també vaig conèixer la seva devoció a la Mare de Déu de Montgrony, un dels meus indrets geogràfics predilectes d’aquest «ample terrer... una terra a mesura dels homes, on el Pedraforca hi és altiu» en paraules escrites pel mossèn. I que era molt montserratí i que s’extasiava amb la visió que es té de la muntanya des de Queralt, i que en això jo tenia avantatge perquè, essent de Monistrol, la pedra la podia tocar; i que era amic del Dr. Pelegrí de cabellera abundant i tota blanca, prohom venerable i molt lligat al Montserrat de quan un servidor hi feia l’aprenentatge d’impressor tipògraf els anys 70 del segle passat. Uf!

I mossèn aquí i mossèn allà, el Ballarín com també se l’ha anomenat es va fer un forat en l’imaginari col·lectiu del país perquè, tot i la fama vaticana que som uns menjacapellans, agraden els mossens que surten del comú. Els capellans que fumen i et parlen de tu, que no refusen cap tema de conversa i que canten les excel·lències d’una bona taula i un bon cigar fan amics amb facilitat, sobretot entre els descreguts o poc missaires. I el Ballarín era un d’aquests mossens que encara fan d’àncora entre molts creients i allò en què creuen, una manera de fer que necessàriament passa per sobre de les jerarquies i la fe fossilitzada en normes i protocols elevats a la categoria d’immutables. I encara una altra cosa per compartir. El mossèn tenia sempre a mà una imatge de la Mare de Déu de Queralt; a casa, des del 1964 n’hi ha una. És això: hom i les circumstàncies.

I ELS MALS USOS S’HAN CARREGAT LA CONFIANÇA EN EL SISTEMA

En les darreres he sentit dues lamentacions per la desaparició del sistema de caixes catalanes. Una, d’un alt directiu d’un banc fundat a Catalunya, que ha afirmat que en temps de crisi es troba a faltar la labor de les obres socials de les caixes; quan fou mort, el combregaren. Una altra, la del manresà Josep Alabern, director gerent d’Aigües de Manresa, en una entrevista publicada dijous a Regió7, en què afirmava que, gràcies al fet que Caixa de Manresa «ho aguantava tot», es va poder fer la reserva d’aigua de l’Agulla. L’afirmació d’Alabern s’acosta molt a un reconeixement cap a la labor de l’entitat manresana d’estalvi, que, sense deixar de ser una corporació del sistema d’economia capitalista occidental, expressava una sensibilitat més gran cap al seu territori matriu. L’afirmació de l’alt executiu bancari, vist com han anat les coses, sona malament, i ho deixem aquí.

Aquestes darreres hores, hem vist com el Banc Central Europeu deixa de cobrar per prestar diners al sistema bancari europeu, a veure si l’economia s’anima. Aquesta crida a l’animació s’adreça als bancs perquè flueixi el crèdit, s’animin les inversions productives, la gent compri i la roda vagi lleugera; hem vist que amb els diners injectats fins ara només s’han pogut tapar els forats dels mateixos bancs, i encara justet, en alguns casos. Però difícilment s’animarà l’economia si el consumidor no té diner de butxaca per gastar; i difícilment hi haurà diner sobrant amb uns índexs d’atur insultants i amb sous baixos i/o miserables, dos ítems que caracteritzen aquest territori nostrat. El sistema ha aconseguit escampar la desconfiança; s’ha carregat aquells elements menys especulatius, més socials, i ha propiciat els mals usos. El sistema hauria de saber que, sense una gran base de gent confiada, tampoc no anirà gaire lluny

I HAN ESCRIT EN UN FOLI: «OBRIU-NOS LES FRONTERES»

Avui potser esperaven que opinés sobre l’estat de la qüestió a Espanya, que és el sarau que tenen muntat tots aquells que fa un parell de mesos donaven lliçons als catalans i que encara no tenen govern ni el tindran en aquesta tongada de la història, vull dir un govern que no estigui en funcions, que, per altra banda, als que ho estan, en funcions, ja els va bé; ves perquè han de córrer, si dominen ideològicament tots els ressorts del poder d’un estat que s’han anat fent a la seva mida des d’aquell llunyà per a ells però molt present aquí any 1714 (i abans i tot). I m’han tombat el discurs, una altra vegada, les imatges de la mainada anant cap a l’exili incert a la frontera entre Grècia i Macedònia. Els nens i les nenes ensenyaven al món uns papers mida foli amb un text ben simple: «obriu-nos les fronteres». Nens i nenes que ben bé podrien ser els nostres; com aquells nens i nenes que en mesos com aquest del 1939 creuaven els Pirineus empesos per la barbàrie feixista a la recerca d’un nord enllà que els donés seguretats i que els va rebre en camps de concentració envoltats també de filferros feridors i de menyspreu. Aquells que sostenen que la història no es repeteix, que n’estan de cecs, que en van, d’errats. Els fets històrics canvien però els substrat sempre és el mateix: el poder quan es mostra descarnat enviant milers d’infants a la por. Fins a tres generacions d’éssers humans, famílies senceres, de companys de viatge nostre a la Terra, demanen amb ulls vidriosos a Europa una oportunitat per poder esdevenir. Europa avança ràpidament cap a un simple miratge, però no només per als que truquen a les seves fronteres, sinó per als europeus mateixos. Ja hi torna a haver fronteres intraeuropees i recels entre els estats perquè el poder instituït se sent amenaçat; i en aquest cas el poder som tots. Que no són nacionalistes els europeus? Apa que no!

ASSESSORS DELS POLÍTICS, ENTESOS O ESTÓMACS AGRAÏTS

Els assessors dels polítics, ¿gent entesa en una matèria o estómacs agraïts? Aquesta és la qüestió. La figura de l’assessor és una figura nascuda i crescuda a l’empara de les institucions parlamentàries, vull dir en aquelles que fan lleis, normes o ordenances després de parlar molt o poc segons si hi ha suma de minories o es tracta de majories que tot ho rebreguen. A Girona, per exemple, hem sabut que el sarau al seu Ajuntament, entre altres coses probablement inintel·ligible per a la resta de la humanitat, també té a veure amb la quantitat d’assessors que volia el candidat de CDC a l’alcaldia. Si, per exemple, tenen la sort de visitar el Parlament de Catalunya en dia de feina, observaran que alguns diputats es desplacen envoltats de gent, sempre amb el mòbil a la mà, que no són diputats però que circulen lliurement per l’interior de la institució; aquests són els assessors. Ningú no els ha escollit en eleccions, no són funcionaris de la casa, no són periodistes parlamentaris, són assessors, són gent de confiança. Però exactament què fan?cEn els inicis del període postfranquista i l’entrada a les institucions de molta gent provinent de l’associacionisme i de la brega antifranquista, els nous escollits necessitaven assessorament en arquitectura, urbanisme, legislació, ensenyament... i se cercaven professionals d’aquests àmbits que moltes vegades assessoraven per gratia et amore, vull dir de franc o gairebé; eren els temps heroics. No dic que s’hagi de tornar a aquesta manera de fer, però ¿voleu dir que cal tal plèiade d’assessors amb carnet de partit a la boca?O no és millor cercar els especialistes quan cal i només pel temps que cal? Que no se saben espavilar els escollits? Que no hi ha serveis tècnics de tota mena a les institucions? Que és que hi ha molta desconfiança? O és que hi ha favors per pagar?

EL SEXE I CATALUNYA COMPARTEIXEN EL SOMRIUE

El sexe i Catalunya tenen una cosa en comú: se’ls vol amagats, que no se’n parli, però sempre són allà. El sexe i Catalunya comparteixen una segona cosa: són inevitables; el primer perquè sense acte sexual no hi ha reproducció (ni les reproduccions assistides s’escapen d’una certa dosi de sexe). Catalunya també ho és, d’inevitable, perquè és aquí, és realitat física, cultural i econòmica. La segona qualitat de Catalunya, la cultural, fa molta nosa, la física és inapel·lable i l’econòmica és essencial perquè genera molts calerons perquè d’altres vagin fent. Pel que fa al sexe, és tan present que ho és fins i tot per negació; els silencis que es projecten sobre seu el fan encara més real perquè només es fa veure que s’ignora una cosa quan del cert se sap que és. Pel que fa a Catalunya, si fa no fa el mateix. Aquests dies hem escoltat d’alguns líders polítics espanyols que el problema català no entrava a les negociacions per mirar de fer govern a Madrid; que bandejaven la realitat en què viu Catalunya perquè els és incòmoda i els entrebanca a l’hora de cercar acords tot i que les matemàtiques els facin impossibles (si, ja sé que les matemàtiques i la política a vegades tenen poc a veure). Pel sol fet de dir que no volen parlar de Catalunya, és quan queda més clar que estan condemnats a haver-ho de fer perquè veuen horroritzats que el problema català no se’ls desfà com un sucre sinó que roman allà; els silencis induïts poden esdevenir molt eixordadors. S’han esmerçat moltes energies de l’intel·lecte per dominar les pulsions sexuals i les pulsions catalanes al llarg dels temps en l’escenari espanyol, però unes i altres romanen omplint de sorolls els negacionismes. És tan tossuda, la realitat, a vegades! El sexe i la Catalunya d’avui comparteixen una tercera cosa: el somriure.