MANLLEUS A ALTRI PER ANAR PASSANT

Aquesta és l’última columna de l’any i em permeto l’atreviment de fer-los partícips d’alguns manlleus a altri que m’han acompanyat, per si els poden fer servei per anar passant. Que tinguin un bon 2015.

“Allò que s’admet com a just és, en realitat, la imposició dels poderosos”. Trasímac de Calcedonia, sofista, 450 aC.

“Situar-se entre els que rebutgen l’inacceptable és una qüestió de dignitat”. Guy Bois, historiador, professor emèrit de la universitat París VII.

“El catalanisme no és per als catalans altra cosa que la manifestació i l’expressió d’una personalitat que se’ls vol escamotejar”. Arnau Puig, filòsof i membre fundador de Dau al Set, Barcelona 1926.

“Els qui cadascú acomiadà els recorda, però en comptes d’homes, són urnes i cendra el que torna a casa”. Èsquil, Eleusis 525 aC-Gela 456 aC. de la tragèdia l’Orestea.

“L’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics”. Nicolau Maquiavel, Florència 1469-1527.

“Demà posats a taula oblidarem els pobres, i tan pobres com som”. Joan Salvat-Papasseit, Barcelona 1894-1924.

“La discòrdia destrueix les coses més grans, la concòrdia fa créixer les coses petites”. Gai Sal·lusti Crisp, historiador, Amitern 86 aC-Roma 35 aC.

“En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”. Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003.

“No és fàcil escriure contra qui pot proscriure”. Asini Pol·lió, literat i polític, Roma 86aC-4dC.

“El bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu, de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars”. Josep Olesti, filòsof.

“Aquells que ignoren les causes veritables de les coses, ho ignoren tot ... Els homes jutgen allò aliè a partir de la seva visió de les coses”. Baruch Spinoza, filòsof, Amsterdam 1632-La Haia 1677.

“Pensin que el que és productiu no és el que és sedentari, sinó el que és nòmada”. M. Foucault, filòsof. Poitiers 1926-París 1984.

“En tot estat el culpable fort se salva a costa del feble innocent”. Jean-Jacques Rousseau, filòsof. Ginebra 1712-Ermenonville 1778.

“En certs moments, la manera de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda”. Ernest Renan, filòsof i historiador, Landreger 1823-Paris 1892.

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.

EN L’HORA DE LA VERITAT VEUREM QUI ÉS QUI I QUI FA QUÈ

Les dretes i les esquerres espanyoles sempre s’han posat d’acord, s’hi posen i s’hi posaran, en la defensa de la pàtria espanyola; com ha de ser. Les dretes i les esquerres catalanes n’han fet, en fan i sembla que en faran, de la defensa de la pàtria catalana, camp de discòrdia; com no hauria de ser. Encara més, fins i tot en les files de l’esquerra catalana no han mancat divisions en nom del puritanisme patri. El tu menys, ha funcionat manta vegades, tantes com ha dinamitat la formació de propostes potents. Ningú no ha dit que el pas de nació autonòmica a nació independent hagi de resultar fàcil; una altra cosa és que molts milers i milers de catalans s’ho prenguin amb aire festiu, però la processó va per dins. Sabem molt bé qui tenim davant: un tren potent, fet de diferents vagons, cadascun amb el seu color i uns ocupants amb interessos vitals diferents però ben asseguts, ara comandats per una locomotora amb la marca PP i un altre dia amb una altra amb la marca PSOE. Continuant amb el símil ferroviari, la locomotora que consumeix un combustible inacabable que es diu nacionalisme espanyol té al davant un trenet de fira, amb vagonets de coloraines, amb uns ocupants en permanent gatzara i amb una locomotora poc dimensionada que ara para, ara engega perquè el combustible anomenat nacionalisme català és menys consistent. En cas de topada, queda clar qui sortirà més masegat. Però és que la topada és inevitable perquè la via és única. N’hi ha alguns que s’ho miren des del paisatge i afirmen que la topada es pot evitar si un dels trens s’atura; però compte, perquè ningú no ens assegura que el gran tren ho faci i no ens passi per sobre enduent-s’ho tot. De fet, aquest pensament també s’ha convertit en combustible per no aturar-nos, ergo la sort està llançada.

Jaume Pons i Agulló. Ens ha deixat un home bo

Jaume Pons i Agulló (Manresa 1933-2014) ha mort a les 7 del matí del diumenge dia 23 de novembre. Ens ha deixat un home bo.

Vaig conèixer el Jaume l’any 1993; li havia arribat una part important del fons fotogràfic de l’antiga impremta manresana de Lluís Roca; era majoritàriament plaques de vidre en un bon estat de conservació. Els Roca havien estat durant molts anys la impremta oficial del monestir de Montserrat. Ens va posar en contacte l’amic, llibreter i editor Toni Daura de la llibreria Parcir amb la idea d’editar el material fotogràfic que feia referència a Montserrat. En Jaume hi posava les fotografies i jo la investigació i el text resultant. Ens vam entendre a l’instant i des d’aleshores amb va honorar amb la seva amistat. D’aquesta experiència en van sortir dos esplèndids volums magníficament editats. Crec que va ser l’any 1998, després de la publicació del segon volum de “Montserrat, recull gràfic 1858-1958”, que el Jaume va donar les plaques fotogràfiques a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat.

El Jaume Pons no tenia un no a l’hora de proporcionar material per a qualsevol història manresana; era un devot de la ciutat; se l’estimava i com tot amor, de tant en tant el feia patir. Vam compartir moltes d’aquestes inquietuds, sobretot les que feien referència a la basílica de la Santa Maria de Manresa, la Seu. Ho sabia tot de la Seu. Ell va ser qui m’ensenyà per primera vegada el Frontal Florentí, la peça del minso museu parroquial que més s’estimava i una veritable joia de l’art tèxtil gòtic europeu.

A la Seu hi havia fet de tot. Era la referència per a propis i estranys. Les seves visites guiades eren d’una amenitat segura, ei! i de franc. El Jaume per Manresa i la Seu no tenia preu. La darrera vegada que el vaig veure en vida va ser precisament a la Seu, a estança que fa les funcions de centre d’acollida dels visitants. Se’l veia cansat però amb sentit de l’humor i la fina ironia que el caracteritzava ben esmolada encara.

Amic Jaume: te n’has anat però no pas gaire lluny que has de continuar vetllant per la memòria de la ciutat.

Ha estat un veritable goig haver-te conegut. Arreveure amic.

Ben teu.

Salvador Redó i Martí.

SI VOLEN FER BALLAR LES XIFRES, JA PODEM COMENÇAR

Allò que defineix l’acció política és la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent. Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats. I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders. L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000 persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de 29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000 persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?

DUES CLASSES D’EMIGRANTS, ELS DE LA CANTARELLA POLÍTICAMENT CORRECTE I ELS ALTRES

Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil. Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració, ni unes novel·les de «pijoaparte», ni pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són moneda de canvi en discursos per a «descamisados». Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una assignatura més.