PUBLICAT EL 2/10/2005. ACTE SOBIRÀ

El Parlament de Catalunya feia goig divendres. Hom podrà sentir-se més o menys d’acord amb el text de la proposta de nou Estatut, però el dia 30 de setembre del 2005 quedarà per a la història com el dia en què la cambra catalana va fer l’acte de sobirania més gran després de l’aprovació de l’Estatut de Sau. I, per aquest sol fet, val la pena estar satisfets. Perquè és això el que irrita més la caverna espanyola de signe divers: que a Catalunya, 120 dels 135 diputats que ens representen per sufragi lliure, universal i democràtic (cosa que obliden sistemàticament els corifeus del catastrofisme hispànic), hagin fet un acte de sobirania. Ha costat déu i ajuda. Ha calgut desplegar totes les arts de la persuasió, de l’oratòria, de les relacions personals. El Parlament ha estat més que mai l’àgora de la discussió, de la confrontació i, divendres, de la satisfacció. No pas d’una satisfacció ingènua, a ningú no se li escapa que es comença a caminar per un sender aspre, ple d’entrebancs, de males intencions, d’insults, de desqualificacions; escoltant la COPE, Acebes i Zaplana i la colla del PP sembla que s’esperi un pronunciamento militar. Tampoc no ho posaran fàcil alguns barons del PSOE, però ja els ho va dir el President Maragall des del pupitre parlamentari: que comencin a caminar solets. Però l’Estatut no ens durà el millor dels móns; el millor dels móns ens l’hem de guanyar els catalans esforçadament dia a dia fins al final. 

PUBLICAT EL 15/05/2005. MILLOR CONTRA CATALUNYA

Per si encara no era clar, el debat que a Espanya en diuen de la nación ho ha deixat diàfan: contra Catalunya tot és millor. Hom creia que aquests debats haurien de servir per passar comptes del que s’ha fet i com s’ha fet i del que no s’ha complert i per què no. Hom creia que haurien de servir per contrastar les fórmules usades per servir els ciutadans, els soferts ciutadans que paguem impostos, que cada dia són més i més cars. Doncs no. Ha servit, un cop més, per bastonejar el noreste peninsular, eufemisme usat quan no es vol pronunciar l’odiós nom de Catalunya. És igual que el tema no s’ho porti, per això s’han inventat els jocs de paraules i indefectiblement hom carrega els neulers a un català o altre. Per a més inri, ara hi ha (a la dreta i a l’esquerra) qui té la barra de dir públicament que enyora el President Pujol després d’allò d’«enano habla en castellano» i etcètera. La qüestió és situar els catalans en el punt de mira de qualsevol cosa, i així doncs no ens ha de sorprendre que ens diguin que els robem la lliga de futbol, la copa d’Europa d’handbol, els papers de Salamanca, l’aigua (que no tenim) i les obres d’art de mig museu episcopal de Lleida. El PP i amplis sectors del PSOE haurien d’entendre que amb les actituds incendiàries actuals tots podem prendre mal, ells també. Sembrar l’odi dia rere dia no ha portat mai a res de bo. Des de la rancúnia no s’ha construït mai res en justícia, i és rancúnia el que veig al carrer. 

PUBLICAT EL 14/09/1993. SIN NOVEDAD EN EL FRENTE

Alfonso Guerra és l’apòstol de la igualtat. Dins el PSOE s’ha quedat sense altaveus i ara es dedica a la peregrinació pels pobles, a fer mítings davant de dues-centes persones en la intimitat d’uns actes que recorden més «los actos de desagravio» que no pas la feina pròpia d’un polític. Guerra pretén ser la veu dels desheretats, «descamisaos» diu ell, tot i que en això té molta competència: Izquierda Unida, Partido Andalucista i fins i tot el Partido Popular. Pera Guerra, és inconcebible un món amb desigualtats, ell és e! modern Robin Hood, que vol prendre els béns als rics i donar-los als pobres. Als pobres, els vol «donar», que sempre és més fàcil que no pas ensenyar-los a generar riquesa. Mentre dóna als pobres se sent realitzat. Potser no se n’adona, però fa com la gent de dretes de debò, aquella que ell blasma com ningú: fa caritat. I potser no se n’adona, però el donar i/o la caritat perpetuen les desigualtats. Per a Guerra, no és concebible que determinades «regiones», diu ell, tinguin més recursos que d’altres. A Astúries va dir que cap «región» no es podia situar per sobre de cap altra. Ho va dir a Astúries aprofitant la inquietud que ha generat en la gent del nord peninsular el tancament de l‘aixeta dels pressupostos de l’estat que alimentava artificialment una indústria obsoleta. Que l’alimentava amb els diners dels suposadament afavorits, per altra banda. Però Guerra aprofita el seu show per apuntar més amunt. Guerra no està preocupat a causa dels rics. Guerra està preocupat perquè al PSOE no li caigui la lletra E d’Espanya. I és amb aquesta argumentació que se li veu el llautó. Guerra fa com tots els polítics populistes: explota les necessitats immediates de la gent per adobar els seus propis postulats politics. Els diu: si passeu privacions és per culpa dels que no en passen. I els que no en passen són els catalans, que ara, a més a més, volen un percentatge del que els seus treballadors, botiguers o negociants generen amb el seu treball. Ah! els bascos i els navarresos, que ho recapten tot, no en són, d’insolidaris. Els insolidaris són els catalans, que a més a més s’entesten a parlar una llengua que no és la castellana, cosa que els bascos i navarresos han deixat de fer majoritàriament ja fa anys. Les formes i els arguments que utilitza Alfonso Guerra i els seus acòlits tenen regust de Radovan Karadzic, el líder de les milícies sèrbies de Bòsnia. Només li falta dir que Espanya és allà on hi enterrat un espanyol, talment com afirmen els serbis quan diuen que Sèrbia és allà on hi ha enterrat un serbi. Ara faltaria saber si Alfonso Guerra també acarona la idea de fer servir els tancs de l’exèrcit espanyol contra aquests rics que, dolents i embrutits, segons una bona part de la premsa madrilenya i de províncies, volen desfer l’estat espanyol a base de quinzes per cent. 14-09-1993

PER SI ENCARA NO TENIU CLAR DE QUÈ VA L’ÈXODE DELS SIRIANS

Ricard Garcia Vilanova. Recordeu el nom d’aquest fotoperiodista que des de l’interior de la guerra de Síria ha dut al món una brutal crònica gràfica de la terrible matança d’éssers humans que el règim d’Al-Assad, tolerat per occident, fa entre la població d’aquest estat agònic. És d’aquest horror de què s’escapen els milers de sirians que truquen a la porta d’Europa. És de la mort, de la tortura, de la pena per l’assassinat de familiars i d’amics, del desconcert, de la perplexitat. Ho ha fotografiat i ho ha filmat Garcia Vilanova com fa dos segles ho va dibuixar Francisco de Goya y Lucientes a “Los desastres de la guerra”. Res, o ben poc, no ha canviat en el si del comportament humà; en tenim tants exemples... i els tenim cada dia. Si els europeus es posen nerviosos perquè a la seva blanca terra arriben sense parar humans de pell més torrada, no és contra aquests que han d’adreçar les seves ires, no és contra els que fugen, que en justa llei i obligació malden per conservar la vida, sinó contra els governants propis, que miren cap a una altra banda i aixequen un discurs que ignora les orgies de mort i de sang protagonitzades per unes elits econòmiques, religioses i militars que no dubten a matar, a través de mil procediments, aquells que, potser, poden representar una amenaça per als seus interessos; interessos molt terrenals i gens celestials, no en dubteu pas d’això: sempre ha estat i és així quan s’aixeca la bandera de la religió i es fa caure l’espasa sobre el cap de l’altre. Si Europa no s’arrisca a posar fi a aquesta situació, no dubteu, europeus, que les llargues files vagant per les carreteres no s’aturaran. No hi ha tanca prou alta que ho pugui aturar. I en tot cas, la gent de l’ofici gràfic serà allà per explicar-ho. Podeu veure l’exposició a Barcelona, a La Virreina,fins al 18 d’octubre.

SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.

NO ELS IMPORTA GENS LA NENA D’ULLS ESPANTATS

Avui escric des de la indignació més profunda. Preveig que l’article serà un mastegar els mots per no creuar els límits d’una redacció periodística. Escric amb una imatge que s’interposa entre els meus ulls i la pantalla de  l’ordinador. És la imatge d’una nena de rostre prim, d’ulls negres, rodons i espantats. La imatge me l’ha servida un informatiu de la televisió catalana (així ha estat perquè l’he vista mentre dinava a casa, confortablement). La nena ha estat rescatada juntament amb els seus pares d’un naufragi a la Mediterrània. Diuen les cròniques que dos  centenars de persones s’hi han enfonsat per sempre més, en les profunditats d’un mar que ja és una fossa comuna. Quants infants d’ulls espantats cal perquè l’Occident acomodat aixequi el cul de la cadira i faci valer la força que calgui per eliminar aquells que són els causants de la misèria i de la mort de tants milions d’éssers humans? Quina idea política, religiosa o interès econòmic és més important que la mirada espantada de la nena de la televisió? Cap ni una! I quantes nenes i nens d’ulls espantats, famolencs o de mirada interrogadora no hem vist ja? I quants més hem de veure? Els ulls, rodons, negres i espantats de la nena s’interposen entre vostès i jo i dono gràcies de poder disposar d’aquest espai per deixar-me anar. Avui, els ho he de confessar, escric esborronat, emocionat, amb els ulls entelats. Avui més que mai no em dóna la gana de posar distància entre el periodista i el ciutadà.

A la Vall d’Hebron un centenar de professionals han salvat cinc vides joves perquè uns pares colpits per la més gran de les tristors com és la pèrdua d’un fill n’han donat els òrgans; quina gran lliçó d’humanitat no han donat aquests pares endolats a aquesta trepa de governants còmplices dels que han pres l’alegria dels ulls rodons i negres de la nena salvada del naufragi.

SI L'IMAGINARI COL·LECTIU VA COIX, LA SOCIETAT TRONTOLLA

Estructures d’estat és l’expressió que des de fa mesos està en boca dels partidaris del salt cap a la sobirania nacional catalana. Quan hom parla d’estructures d’estat cita hisenda, controls de fronteres i capacitats policials, cos de funcionaris, aeroports i ports, representacions a l’estranger, forces armades poques o moltes, etc. Són realment estructures que es palpen, que són materials. Hi ha, però, una estructura d’estat que és fonamental, que no es palpa però sobre la qual descansen totes les altres, és una superestructura: és l’imaginari col·lectiu. L’imaginari compartit pels diversos membres d’una societat és el ciment que la relliga, que l’explica a dins i a fora. L’imaginari col·lectiu és la suma de tradicions, d’experiències adaptatives i les corresponents preguntes i respostes i és l’essència de qualsevol societat, i sense aquest no hi ha aquesta. Compte! No llegim imaginari coma concepte excloent. Que un imaginari esdevingui excloent no és a causa d’aquest, és per culpa dels elements de la seva societat que es pensen ser el melic del món i són incapaços de reconèixer l’altre; per cert, gran error per afrontar la globalització i els moviments migratoris imparables, encara que els mesquins estats de la UE es pensin que poden aixecar tanques de formigó o de ganivetes tallants. Tot això que heu tingut la paciència de llegir, la qual cosa us agraeixo, ve a tomb de la notícia, poc esbombada per cert, que es redueix a dues hores setmanals l’assignatura de literatura catalana i el pas d’aquesta a assignatura “maria” i no avaluable per entrar a la universitat. L’utilitarisme guanya la partida, però la superestructura d’estat que és l’imaginari col·lectiu, que descansa també sobre la literatura pròpia, anirà coixa i hauríem de saber que tot plegat va d’imaginaris col·lectius; sempre hi ha anat i a tot arreu.