ALGÚ EM POT EXPLICAR COM S’ABUSA DEL PODER SENSE VIOLÈNCIA?

La diferència legal entre una agressió sexual i un abús sexual rau «només» en el fet que en la primera hi ha violència o intimidació, circumstàncies recollides en l’article 181 del Codi Penal i en la segona no. Obro el diccionari i cerco el verb abusar i en l’exemple que il·lustra la definició es diu: abusar del poder. Com s’abusa del poder si no es fa amb violència? Encara més, com s’usa el poder sino es disposa de violència? Sense el monopoli de la violència no hi ha exercici del poder possible; ho va detectar prou bé el primer administrador grupal que va esdevenir governant, els antropòlegs en saben prou sobre aquest pas, sobre aquest canvi d’estatus que a l’hora comportà el naixement de la cohort de legisladors i del corresponent cos repressiu que feia complir les noves regles de joc social anomenades lleis a l’empara de suposades revelacions divines però posades per a la protecció d’interessos molt humans. Hi ha algú, algun jurista que em pugui, ens pugui, explicar per què un abús sexual no és violència? No suposa per a la víctima ser subjecte d’un acte violent? Si es reconeix abús sexual, s’ha de reconèixer que hi ha una violència, si hi ha violència, seguint el raonament legislatiu s’ha de considerar necessàriament que s’ha produït una agressió. La generalitat de la gent vivim molt alegrement això de l’administració de la justícia; els convido que llegeixin el PDF de la sentència del cas de l’anomenada La Manada, jo ho he fet en diagonal, són més de tres-centes pàgines, moltes de les quals de literatura legislativa, fonaments de dret... Vagin a la descripció dels fets i a les interpretacions de les parts, vagin a la part final on es recull el vot particular del magistrat que en volia l’exculpació, fan por.

TABÀRNIA, TRACTORÀLIA I ELS PINTORS DEL REALISME

Repassant un capítol de la Història de l’Art d’E.H. Gombrich, llegeixo que el pintor Jean François Millet, un dels seguidors de John Constable a l’experiència camperola de Barbizon, avantsala del Realisme francès en la dècada dels quaranta del segle XIX, volia pintar escenes de la vida al camp, a pagès que diríem ara, i es remarca que això es va considerar i es considera una etapa de revolució dins el món de l’art, ara en diríem progressista; i es posa com a contraposició a allò que havia passat sempre: que es tenia els camperols per personatges còmics i rústecs amb un quefer diari poc edificant i poc honorable;  la massa no era, no podia ser, motiu per a l’art ni per a la consideració perquè l’art el pagaven els rics i la consideració social també era una cosa dels potentats. No deixa de ser curiós l’interès dels incipients i encara no autoanomenats pintors del realisme per ennoblir la pagesia en un país com França, que ha basat bona part de la seva mitologia nacional a blasmar tot allò que no és París parlant de províncies amb to pejoratiu i que ha batejat com a patois, llengua sense estructura, tot el que no sigui el francès de l’Île-de-France. La lectura de Gombrich m’ha recordat la Tabàrnia dels unionistes enfrontada a la Tractoràlia; la ciutat, la gent il·lustrada, universalista, de mirada àmplia, moderna, vers la gent de poble, rebolcada en el fenc, curteta d’enteniment, aïllada tothora del pensament progressista, mirant-se el propi melic. I per contra, ja ho veieu, virar l’interès artístic, assentar els fonaments d’un nou art mundial, cap a la gent del camp, cap al rerepaís, va ser modern; i també va ser ridiculitzat per la societat que es considerava a ella mateixa cosmopolita i espavilada.

ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".

EL PANORAMA NO PINTA GENS BÉ, NO VIVIM EN EL MILLOR DELS MONS

Algunes estampes del dia: Òscar Camps, el badaloní que encapçala l’ONG Open Arms, herois de la Mediterrània, denuncia que militars , pagats per la Unió Europea, els han amenaçat de disparar-los perquè havien salvat dones i nens d’una mort segura per naufragi; també hem sabut que el capità del vaixell i la cap de l’expedició han estat retinguts per la policia italiana. L’activista i política municipal brasilera Mariella Franco ha estat assassinada per sicaris després que hagués denunciat brutalitats policials a la faveles (ui, quina casualitat). Al barri madrileny (i castizo) de Lavapiés hi ha una batalla campal per la mort d’un manter senegalès, diuen que en el marc d’una acció policial, cosa que la policia nega. Una gran majoria de pensionistes espanyols (atenció he escrit espanyols, no pas catalans, perquè no digui algú que és culpa del procés) no arriben als 650 euros mensuals de pensió i, un cop pagats tots els rebuts de despeses captives, els queda la misèria per arribar a final del mes,(ei, gastant per menjar, no us penseu que el que queda sigui per anar al cinema, a la perruqueria una mica més sovint, comprar una peça de roba d’última moda o un tortellet de diumenge al migdia). Es demostren amb proves unes condicions pèssimes de treball en una gran empresa càrnia d’Osona, els metges dels CAP de la zona ho denuncien, organitzacions sindicals ho denuncien, tothom ho sap i la cosa es perpetua (probablement és una empresa no lligada a la independència). El jerarca Putin guanya les eleccions russes empès per milions de compatriotes que necessiten un pare de la pàtria per sentir-se algú. Milers de sirians són empesos cap al no res mentre els bombardegen, i això que se’n diu la comunitat internacional (comunitat mundial de jerarques i interessos econòmics) s’ho mira o fins i tot en participa. Així estan les coses. Bona setmana.

Tota una vida per haver d’acabar picant portes? avui? indignant!

Era hivern, final del 1979, a Madrid, on em van dur circumstàncies personals.  Una senyora gran havia estès al terra d’un carrer proper al que aleshores era Galerías Preciados, a prop de la Gran Via, una radiografia dels seus pulmons, capses dels medicaments que prenia i el passaport espanyol; demanava caritat. Estava asseguda en un banc, abrigada, el cap cot i amb una gorra de llana, posició i peça amb les quals amagava el rostre. A tocar seu, dues bosses de plàstic amb algunes subsistències recollides al carrer. Anava vestida amb recolliment, polida. És una imatge que se’m fa present sovint, és part d’un treball de graduació dels estudis de fotografia i per a mi ha esdevingut icònica, forma part de la meva col·lecció molt particular. Trenta-nou anys després, una senyora, també gran, de vuitanta-tres anys, a Manresa truca a la porta de les monges de Santa Clara perquè fa tres dies que no menja; demana pa i llet. Escric això i m’esborrono. A Manresa,a la meva ciutat, el 2018 hi ha gent que, un cop ha arribat a un dia concret del mes, deixa de menjar perquè no en té més. Hi ha dos col·lectius (així en diuen els que disseccionen la societat) per als quals no hauríem de permetre que res no els manqués: la mainada i la gent gran, llevat, és clar, que es tracti d’una societat en fallida. És una societat fallida la societat manresana? Hi dediquem tots els esforços que calen perquè no es donin situacions de fam? Hem conegut el cas perquè l’ha fet públic sor Lucía Caram. Quants casos com aquest passen cada mes a Manresa? Quanta gent viu tan sola, tan en silenci, que desconeix fins i tot els canals d’ajuda per a casos extrems? Tota una vida per haver d’acabar picant portes? Avui? Indignant!

LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

CATALUNYA CAP A LA CONSTITUCIÓ I A L’ESTATUT; HO DIU MARTA PASCAL

La casualitat ha fet que divendres passat coincidissin les declaracions de la dirigent del PDeCAT Marta Pascal, dient que dins l’Estatut i la Constiució és on s’ha de buscar la resolució de l’encaix de Catalunya, i la recepció a la Moncloa dels dirigents de SCC, que s’humitegen pensant que tenen amorrats procés i processistes. Pascal ha confirmat els temors expressats en la famosa piulada del president Puigdemont al conseller Comín: hi ha abandonament. Pascal recupera el discurs d’una part de CDC i d’UDC, però el Govern espanyol ja ha triat interlocutors, els que els afalaguen amb proclames d’unitat que vol dir uniformitat com l’entenen la majoria de ciutadans espanyols ben nascuts: uniformitat a la castellana, i sinó que els ho preguntin als asturians, que han demanat la cooficialitat del bable, o als aranesos, i que gràcies a aquesta Constitució, on hi cap la Catalunya pensada per Pascal, als primers els han dit que no i els han acusat de voler dividir i confondre, i als segons, que abans que l’aranès hi ha dues llengües per sobre: el castellà i el català. Curiosa aquesta preeminència esgrimida del català sobre l’aranès feta des de Madrid, precisament quan des de Catalunya el Parlament va legislar ben al contrari. I una d’última hora però que no es pas nova i si recorrent a l'hora de desviar l'atenció: des del PP es torna a parlar de crear dues línies d’ensenyament a Catalunya, una en català i una altra en castellà. El plantejament de Pascal introdueix una falca de proporcions importants en les esquerdes obertes entre les formacions polítiques independentistes.