SI L'IMAGINARI COL·LECTIU VA COIX, LA SOCIETAT TRONTOLLA

Estructures d’estat és l’expressió que des de fa mesos està en boca dels partidaris del salt cap a la sobirania nacional catalana. Quan hom parla d’estructures d’estat cita hisenda, controls de fronteres i capacitats policials, cos de funcionaris, aeroports i ports, representacions a l’estranger, forces armades poques o moltes, etc. Són realment estructures que es palpen, que són materials. Hi ha, però, una estructura d’estat que és fonamental, que no es palpa però sobre la qual descansen totes les altres, és una superestructura: és l’imaginari col·lectiu. L’imaginari compartit pels diversos membres d’una societat és el ciment que la relliga, que l’explica a dins i a fora. L’imaginari col·lectiu és la suma de tradicions, d’experiències adaptatives i les corresponents preguntes i respostes i és l’essència de qualsevol societat, i sense aquest no hi ha aquesta. Compte! No llegim imaginari coma concepte excloent. Que un imaginari esdevingui excloent no és a causa d’aquest, és per culpa dels elements de la seva societat que es pensen ser el melic del món i són incapaços de reconèixer l’altre; per cert, gran error per afrontar la globalització i els moviments migratoris imparables, encara que els mesquins estats de la UE es pensin que poden aixecar tanques de formigó o de ganivetes tallants. Tot això que heu tingut la paciència de llegir, la qual cosa us agraeixo, ve a tomb de la notícia, poc esbombada per cert, que es redueix a dues hores setmanals l’assignatura de literatura catalana i el pas d’aquesta a assignatura “maria” i no avaluable per entrar a la universitat. L’utilitarisme guanya la partida, però la superestructura d’estat que és l’imaginari col·lectiu, que descansa també sobre la literatura pròpia, anirà coixa i hauríem de saber que tot plegat va d’imaginaris col·lectius; sempre hi ha anat i a tot arreu.

ÉS EL CONCEPTE D’INTERCULTURA EL QUE NECESSITEM USAR

Aquestes darreres hores, llargues hores després de l’assassinat dels dotze treballadors de Charlie Hebdo, hem escoltat i llegit repetidament el mot multiculturalitat. Que si l’atemptat ha estat pel fracàs de la multiculturalitat a França, que si la multiculturalitat és l’única sortida, que si la multiculturalitat aquí, que si allà. El mot ha estat definitivament entronitzat i ara s’usa a dojo per explicar els nostres temps. La gent de medicina saben que a una diagnosi errònia la succeeix una mala praxi que pot dur a conseqüències irreversibles; i és que davant de qualsevol problema, és indispensable, per a la seva bona resolució, una bona diagnosi i un bon plantejament. I aquí està, crec, n’estic convençut, el problema del fet, dels fets que s’esdevenen quotidianament en graus diversos allà on hi ha societats descompactades. Perquè per viure en la diversitat no es pot fer des del concepte de multiculturalitat sinó des del concepte d’interculturalitat. Multiculturalitat és quan en un mateix territori hi ha diferents caixes estanques que desenvolupen la seva pròpia existència amb poc o cap contacte entre elles o, en cas que es donin, són només de tipus funcional: perquè no hi ha més remei. La interculturalitat demana osmosi, societats esponja, el reconeixement de l’altre com algú que té coses a aportar; l’altre i el diàleg són a la base de la interculturalitat, que demana de tothom un esforç per deixar enrere les prenocions, els prejudicis. L’altre és tothom; els altres som tots. Per tant, si us plau: parlem d’interculturalitat, si errem la diagnosi, ens equivocarem en les possibles solucions. Cal donar als mots el significat que tenen; si no compartim significats, no ens entendrem; no ho entendrem; quedarem atònits cercant respostes en el vent.

PIRELLI I CAIXA DE MANRESA, DOS PARADISOS PERDUTS

Amb una bufada, Manresa com a ciutat i la Catalunya Central com a geografia extensa van perdre dues marques i dues fonts d’economia cabdals: la fàbrica de pneumàtics Pirelli i Caixa de Manresa. No estic en condicions d’afirmar que des de les instàncies dels governs s’hi podria haver fet alguna cosa més per evitar aquestes desaparicions; probablement els daus de la sort estaven llançats sense possibilitat de tornar enrere; probablement... És cert que dels paradisos perduts no se’n viu, però en recordar-los potser ens expliquen el present i sobretot ens obliguen a treballar pel futur, atès que els vells puntals ja no hi són. I ara ens trobem en aquesta situació. A la ciutat i al territori no li ha sortit de franc la fugida de Pirelli cap a terres més barates i la desaparició de la Caixa de Manresa; notin que utilitzo el «de» que l’última direcció va fer desaparèixer perquè deuria semblar provinciana o poc vendible. Però en el cas de l’entitat d’estalvi, aquest «de» era molt important, i el dia 8 de gener d’enguany se’n commemorarà els 150 anys. Aquest «de» arrapava la caixa a la ciutat i en recordava a tothom els orígens: si, Manresa, aquesta ciutat que l’imaginari català la fa trista, grisa, freda, poc neta i llunyana, va ser capaç de fer néixer, créixer i expandir un instrument econòmic i també social de primer nivell; allà on no arribaven les institucions, moltes vegades hi arribava la caixa. Habitatges, escoles, sanitat, ajudes a entitats, a la cultura en genèric i en concret i el suport al teixit econòmic; que lluny que queden els cicles de concerts a la Plana o les exposicions d’altri o de producció pròpia. No eren uns albats els de la caixa, l’economia no en té res d’albada; a vegades el seu mantell provocava massa ombra, però un excés d’intempèrie pot ser causa de terra eixorca

MANLLEUS A ALTRI PER ANAR PASSANT

Aquesta és l’última columna de l’any i em permeto l’atreviment de fer-los partícips d’alguns manlleus a altri que m’han acompanyat, per si els poden fer servei per anar passant. Que tinguin un bon 2015.

“Allò que s’admet com a just és, en realitat, la imposició dels poderosos”. Trasímac de Calcedonia, sofista, 450 aC.

“Situar-se entre els que rebutgen l’inacceptable és una qüestió de dignitat”. Guy Bois, historiador, professor emèrit de la universitat París VII.

“El catalanisme no és per als catalans altra cosa que la manifestació i l’expressió d’una personalitat que se’ls vol escamotejar”. Arnau Puig, filòsof i membre fundador de Dau al Set, Barcelona 1926.

“Els qui cadascú acomiadà els recorda, però en comptes d’homes, són urnes i cendra el que torna a casa”. Èsquil, Eleusis 525 aC-Gela 456 aC. de la tragèdia l’Orestea.

“L’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics”. Nicolau Maquiavel, Florència 1469-1527.

“Demà posats a taula oblidarem els pobres, i tan pobres com som”. Joan Salvat-Papasseit, Barcelona 1894-1924.

“La discòrdia destrueix les coses més grans, la concòrdia fa créixer les coses petites”. Gai Sal·lusti Crisp, historiador, Amitern 86 aC-Roma 35 aC.

“En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”. Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003.

“No és fàcil escriure contra qui pot proscriure”. Asini Pol·lió, literat i polític, Roma 86aC-4dC.

“El bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu, de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars”. Josep Olesti, filòsof.

“Aquells que ignoren les causes veritables de les coses, ho ignoren tot ... Els homes jutgen allò aliè a partir de la seva visió de les coses”. Baruch Spinoza, filòsof, Amsterdam 1632-La Haia 1677.

“Pensin que el que és productiu no és el que és sedentari, sinó el que és nòmada”. M. Foucault, filòsof. Poitiers 1926-París 1984.

“En tot estat el culpable fort se salva a costa del feble innocent”. Jean-Jacques Rousseau, filòsof. Ginebra 1712-Ermenonville 1778.

“En certs moments, la manera de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda”. Ernest Renan, filòsof i historiador, Landreger 1823-Paris 1892.

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.

EN L’HORA DE LA VERITAT VEUREM QUI ÉS QUI I QUI FA QUÈ

Les dretes i les esquerres espanyoles sempre s’han posat d’acord, s’hi posen i s’hi posaran, en la defensa de la pàtria espanyola; com ha de ser. Les dretes i les esquerres catalanes n’han fet, en fan i sembla que en faran, de la defensa de la pàtria catalana, camp de discòrdia; com no hauria de ser. Encara més, fins i tot en les files de l’esquerra catalana no han mancat divisions en nom del puritanisme patri. El tu menys, ha funcionat manta vegades, tantes com ha dinamitat la formació de propostes potents. Ningú no ha dit que el pas de nació autonòmica a nació independent hagi de resultar fàcil; una altra cosa és que molts milers i milers de catalans s’ho prenguin amb aire festiu, però la processó va per dins. Sabem molt bé qui tenim davant: un tren potent, fet de diferents vagons, cadascun amb el seu color i uns ocupants amb interessos vitals diferents però ben asseguts, ara comandats per una locomotora amb la marca PP i un altre dia amb una altra amb la marca PSOE. Continuant amb el símil ferroviari, la locomotora que consumeix un combustible inacabable que es diu nacionalisme espanyol té al davant un trenet de fira, amb vagonets de coloraines, amb uns ocupants en permanent gatzara i amb una locomotora poc dimensionada que ara para, ara engega perquè el combustible anomenat nacionalisme català és menys consistent. En cas de topada, queda clar qui sortirà més masegat. Però és que la topada és inevitable perquè la via és única. N’hi ha alguns que s’ho miren des del paisatge i afirmen que la topada es pot evitar si un dels trens s’atura; però compte, perquè ningú no ens assegura que el gran tren ho faci i no ens passi per sobre enduent-s’ho tot. De fet, aquest pensament també s’ha convertit en combustible per no aturar-nos, ergo la sort està llançada.