PUBLICAT EL 14/09/1993. SIN NOVEDAD EN EL FRENTE

Alfonso Guerra és l’apòstol de la igualtat. Dins el PSOE s’ha quedat sense altaveus i ara es dedica a la peregrinació pels pobles, a fer mítings davant de dues-centes persones en la intimitat d’uns actes que recorden més «los actos de desagravio» que no pas la feina pròpia d’un polític. Guerra pretén ser la veu dels desheretats, «descamisaos» diu ell, tot i que en això té molta competència: Izquierda Unida, Partido Andalucista i fins i tot el Partido Popular. Pera Guerra, és inconcebible un món amb desigualtats, ell és e! modern Robin Hood, que vol prendre els béns als rics i donar-los als pobres. Als pobres, els vol «donar», que sempre és més fàcil que no pas ensenyar-los a generar riquesa. Mentre dóna als pobres se sent realitzat. Potser no se n’adona, però fa com la gent de dretes de debò, aquella que ell blasma com ningú: fa caritat. I potser no se n’adona, però el donar i/o la caritat perpetuen les desigualtats. Per a Guerra, no és concebible que determinades «regiones», diu ell, tinguin més recursos que d’altres. A Astúries va dir que cap «región» no es podia situar per sobre de cap altra. Ho va dir a Astúries aprofitant la inquietud que ha generat en la gent del nord peninsular el tancament de l‘aixeta dels pressupostos de l’estat que alimentava artificialment una indústria obsoleta. Que l’alimentava amb els diners dels suposadament afavorits, per altra banda. Però Guerra aprofita el seu show per apuntar més amunt. Guerra no està preocupat a causa dels rics. Guerra està preocupat perquè al PSOE no li caigui la lletra E d’Espanya. I és amb aquesta argumentació que se li veu el llautó. Guerra fa com tots els polítics populistes: explota les necessitats immediates de la gent per adobar els seus propis postulats politics. Els diu: si passeu privacions és per culpa dels que no en passen. I els que no en passen són els catalans, que ara, a més a més, volen un percentatge del que els seus treballadors, botiguers o negociants generen amb el seu treball. Ah! els bascos i els navarresos, que ho recapten tot, no en són, d’insolidaris. Els insolidaris són els catalans, que a més a més s’entesten a parlar una llengua que no és la castellana, cosa que els bascos i navarresos han deixat de fer majoritàriament ja fa anys. Les formes i els arguments que utilitza Alfonso Guerra i els seus acòlits tenen regust de Radovan Karadzic, el líder de les milícies sèrbies de Bòsnia. Només li falta dir que Espanya és allà on hi enterrat un espanyol, talment com afirmen els serbis quan diuen que Sèrbia és allà on hi ha enterrat un serbi. Ara faltaria saber si Alfonso Guerra també acarona la idea de fer servir els tancs de l’exèrcit espanyol contra aquests rics que, dolents i embrutits, segons una bona part de la premsa madrilenya i de províncies, volen desfer l’estat espanyol a base de quinzes per cent. 14-09-1993

PER SI ENCARA NO TENIU CLAR DE QUÈ VA L’ÈXODE DELS SIRIANS

Ricard Garcia Vilanova. Recordeu el nom d’aquest fotoperiodista que des de l’interior de la guerra de Síria ha dut al món una brutal crònica gràfica de la terrible matança d’éssers humans que el règim d’Al-Assad, tolerat per occident, fa entre la població d’aquest estat agònic. És d’aquest horror de què s’escapen els milers de sirians que truquen a la porta d’Europa. És de la mort, de la tortura, de la pena per l’assassinat de familiars i d’amics, del desconcert, de la perplexitat. Ho ha fotografiat i ho ha filmat Garcia Vilanova com fa dos segles ho va dibuixar Francisco de Goya y Lucientes a “Los desastres de la guerra”. Res, o ben poc, no ha canviat en el si del comportament humà; en tenim tants exemples... i els tenim cada dia. Si els europeus es posen nerviosos perquè a la seva blanca terra arriben sense parar humans de pell més torrada, no és contra aquests que han d’adreçar les seves ires, no és contra els que fugen, que en justa llei i obligació malden per conservar la vida, sinó contra els governants propis, que miren cap a una altra banda i aixequen un discurs que ignora les orgies de mort i de sang protagonitzades per unes elits econòmiques, religioses i militars que no dubten a matar, a través de mil procediments, aquells que, potser, poden representar una amenaça per als seus interessos; interessos molt terrenals i gens celestials, no en dubteu pas d’això: sempre ha estat i és així quan s’aixeca la bandera de la religió i es fa caure l’espasa sobre el cap de l’altre. Si Europa no s’arrisca a posar fi a aquesta situació, no dubteu, europeus, que les llargues files vagant per les carreteres no s’aturaran. No hi ha tanca prou alta que ho pugui aturar. I en tot cas, la gent de l’ofici gràfic serà allà per explicar-ho. Podeu veure l’exposició a Barcelona, a La Virreina,fins al 18 d’octubre.

SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.

NO ELS IMPORTA GENS LA NENA D’ULLS ESPANTATS

Avui escric des de la indignació més profunda. Preveig que l’article serà un mastegar els mots per no creuar els límits d’una redacció periodística. Escric amb una imatge que s’interposa entre els meus ulls i la pantalla de  l’ordinador. És la imatge d’una nena de rostre prim, d’ulls negres, rodons i espantats. La imatge me l’ha servida un informatiu de la televisió catalana (així ha estat perquè l’he vista mentre dinava a casa, confortablement). La nena ha estat rescatada juntament amb els seus pares d’un naufragi a la Mediterrània. Diuen les cròniques que dos  centenars de persones s’hi han enfonsat per sempre més, en les profunditats d’un mar que ja és una fossa comuna. Quants infants d’ulls espantats cal perquè l’Occident acomodat aixequi el cul de la cadira i faci valer la força que calgui per eliminar aquells que són els causants de la misèria i de la mort de tants milions d’éssers humans? Quina idea política, religiosa o interès econòmic és més important que la mirada espantada de la nena de la televisió? Cap ni una! I quantes nenes i nens d’ulls espantats, famolencs o de mirada interrogadora no hem vist ja? I quants més hem de veure? Els ulls, rodons, negres i espantats de la nena s’interposen entre vostès i jo i dono gràcies de poder disposar d’aquest espai per deixar-me anar. Avui, els ho he de confessar, escric esborronat, emocionat, amb els ulls entelats. Avui més que mai no em dóna la gana de posar distància entre el periodista i el ciutadà.

A la Vall d’Hebron un centenar de professionals han salvat cinc vides joves perquè uns pares colpits per la més gran de les tristors com és la pèrdua d’un fill n’han donat els òrgans; quina gran lliçó d’humanitat no han donat aquests pares endolats a aquesta trepa de governants còmplices dels que han pres l’alegria dels ulls rodons i negres de la nena salvada del naufragi.

SI L'IMAGINARI COL·LECTIU VA COIX, LA SOCIETAT TRONTOLLA

Estructures d’estat és l’expressió que des de fa mesos està en boca dels partidaris del salt cap a la sobirania nacional catalana. Quan hom parla d’estructures d’estat cita hisenda, controls de fronteres i capacitats policials, cos de funcionaris, aeroports i ports, representacions a l’estranger, forces armades poques o moltes, etc. Són realment estructures que es palpen, que són materials. Hi ha, però, una estructura d’estat que és fonamental, que no es palpa però sobre la qual descansen totes les altres, és una superestructura: és l’imaginari col·lectiu. L’imaginari compartit pels diversos membres d’una societat és el ciment que la relliga, que l’explica a dins i a fora. L’imaginari col·lectiu és la suma de tradicions, d’experiències adaptatives i les corresponents preguntes i respostes i és l’essència de qualsevol societat, i sense aquest no hi ha aquesta. Compte! No llegim imaginari coma concepte excloent. Que un imaginari esdevingui excloent no és a causa d’aquest, és per culpa dels elements de la seva societat que es pensen ser el melic del món i són incapaços de reconèixer l’altre; per cert, gran error per afrontar la globalització i els moviments migratoris imparables, encara que els mesquins estats de la UE es pensin que poden aixecar tanques de formigó o de ganivetes tallants. Tot això que heu tingut la paciència de llegir, la qual cosa us agraeixo, ve a tomb de la notícia, poc esbombada per cert, que es redueix a dues hores setmanals l’assignatura de literatura catalana i el pas d’aquesta a assignatura “maria” i no avaluable per entrar a la universitat. L’utilitarisme guanya la partida, però la superestructura d’estat que és l’imaginari col·lectiu, que descansa també sobre la literatura pròpia, anirà coixa i hauríem de saber que tot plegat va d’imaginaris col·lectius; sempre hi ha anat i a tot arreu.

ÉS EL CONCEPTE D’INTERCULTURA EL QUE NECESSITEM USAR

Aquestes darreres hores, llargues hores després de l’assassinat dels dotze treballadors de Charlie Hebdo, hem escoltat i llegit repetidament el mot multiculturalitat. Que si l’atemptat ha estat pel fracàs de la multiculturalitat a França, que si la multiculturalitat és l’única sortida, que si la multiculturalitat aquí, que si allà. El mot ha estat definitivament entronitzat i ara s’usa a dojo per explicar els nostres temps. La gent de medicina saben que a una diagnosi errònia la succeeix una mala praxi que pot dur a conseqüències irreversibles; i és que davant de qualsevol problema, és indispensable, per a la seva bona resolució, una bona diagnosi i un bon plantejament. I aquí està, crec, n’estic convençut, el problema del fet, dels fets que s’esdevenen quotidianament en graus diversos allà on hi ha societats descompactades. Perquè per viure en la diversitat no es pot fer des del concepte de multiculturalitat sinó des del concepte d’interculturalitat. Multiculturalitat és quan en un mateix territori hi ha diferents caixes estanques que desenvolupen la seva pròpia existència amb poc o cap contacte entre elles o, en cas que es donin, són només de tipus funcional: perquè no hi ha més remei. La interculturalitat demana osmosi, societats esponja, el reconeixement de l’altre com algú que té coses a aportar; l’altre i el diàleg són a la base de la interculturalitat, que demana de tothom un esforç per deixar enrere les prenocions, els prejudicis. L’altre és tothom; els altres som tots. Per tant, si us plau: parlem d’interculturalitat, si errem la diagnosi, ens equivocarem en les possibles solucions. Cal donar als mots el significat que tenen; si no compartim significats, no ens entendrem; no ho entendrem; quedarem atònits cercant respostes en el vent.

PIRELLI I CAIXA DE MANRESA, DOS PARADISOS PERDUTS

Amb una bufada, Manresa com a ciutat i la Catalunya Central com a geografia extensa van perdre dues marques i dues fonts d’economia cabdals: la fàbrica de pneumàtics Pirelli i Caixa de Manresa. No estic en condicions d’afirmar que des de les instàncies dels governs s’hi podria haver fet alguna cosa més per evitar aquestes desaparicions; probablement els daus de la sort estaven llançats sense possibilitat de tornar enrere; probablement... És cert que dels paradisos perduts no se’n viu, però en recordar-los potser ens expliquen el present i sobretot ens obliguen a treballar pel futur, atès que els vells puntals ja no hi són. I ara ens trobem en aquesta situació. A la ciutat i al territori no li ha sortit de franc la fugida de Pirelli cap a terres més barates i la desaparició de la Caixa de Manresa; notin que utilitzo el «de» que l’última direcció va fer desaparèixer perquè deuria semblar provinciana o poc vendible. Però en el cas de l’entitat d’estalvi, aquest «de» era molt important, i el dia 8 de gener d’enguany se’n commemorarà els 150 anys. Aquest «de» arrapava la caixa a la ciutat i en recordava a tothom els orígens: si, Manresa, aquesta ciutat que l’imaginari català la fa trista, grisa, freda, poc neta i llunyana, va ser capaç de fer néixer, créixer i expandir un instrument econòmic i també social de primer nivell; allà on no arribaven les institucions, moltes vegades hi arribava la caixa. Habitatges, escoles, sanitat, ajudes a entitats, a la cultura en genèric i en concret i el suport al teixit econòmic; que lluny que queden els cicles de concerts a la Plana o les exposicions d’altri o de producció pròpia. No eren uns albats els de la caixa, l’economia no en té res d’albada; a vegades el seu mantell provocava massa ombra, però un excés d’intempèrie pot ser causa de terra eixorca