UNES ELECCIONS IMPOSADES QUE HAN CONSTATAT ALGUNES COSES

Ja està, ja hem votat, ara sí, amb les normes imposades pel tripartit del 155. Urnes amb poc glamur, de formes vulgars, què hi farem, però autoritzades. Ja hem votat, sense haver-nos de llevar d’hora, d’hora; sense l’ai al cor o a la ronyonada; vostès ja m’entenen; i així, aquestes eleccions han deixat constància d’algunes coses. Vegem-ho: l’anticatalanisme ha alimentat un ou de serp anomenat Ciutadans que com ja vaig advertir (i dispensin l’autocita però és que davant de tants experts sorpresos...)  des d’aquestes pàgines el 5 de febrer del 2006 «només era qüestió de temps que l’ou esclatés. La cria diu que no té pàtria i que és ciutadà del món. Compte!» Una altra constatació: això de la ciutadania del món dels pseudoliberals, oi Arrimadas?, o l’internacionalisme d’algunes esquerres, oi Monedero?, és mentida i de seguida que poden treuen la seva bandera; ei, res a dir, però s’atrapa abans un mentider que un coix. Una altra és que unes eleccions organitzades per enterrar l’independentisme, l’han reafirmat, per tant, l’han reviscolat; no és fàcil sota l’atenta mirada d’Europa enterrar la idea nuclear de més de dos milions de ciutadans. I en cara una altra més: el bloc del 155 ha experimentat un transvasament de vots d’uns als altres i d’aquí no han passat; ha quedat clar que molts votants del PSC en realitat a qui votaven era al PSOE dels candidats del «pueblo» i que ara identifiquen Ciutadans com a aquells que preservaran millor el seu imaginari col·lectiu; de fet la mateixa Arrimadas ha demanat el vot etnicista dels andalusos afincats a Catalunya; talment com ho va fer l’Iglesias del Podemos en el “memorable” míting de presentació al pavelló de la Vall d’Hebron, demanant el vot dels Extremenys. I encara una altra constatació i aquesta, per comentaris rebuts, molt dolorosa: gent de Sant Joan de Vilatorrada o de Castellgalí, per exemple, on la llista més votada ha estat Ciutadans, han descobert que tenen molts veïns a qui no ha desagradat les accions de les forces policials l’1-O  perpetrades dins les escoles compartides pels fills de tots.

LA LLEI ÉS LA LLEI PERÒ LA INTERPRETEN SUBJECTIVITATS

Quan els actes de les institucions amb què tot estat es dota per fer efectiu el compliment de les seves lleis fan olor de revenja, malament rai. La salut d’una societat s’assenta també en les aparences. Hom no és només com un mateix es veu sinó també, i sobretot, com et perceben els altres. És el cos social qui t’etiqueta. Si les institucions d’un estat s’arriben a percebre només com a parcials, aquestes institucions, encara que les seves actuacions s’ajustin a la lletra de les seves lleis, tenen un problema de credibilitat; els problemes de credibilitat corquen les institucions, que s’han creat precisament per bandejar arbitrarietats. Allò que la dona del Cèsar o que el marit consort, si voleu, a més a més de ser honest/a ha de semblar-ho, continua en plena vigència. L’argumentari de privar de llibertat, per exemple, Jordi Sànchez (per concretar en un nom) perquè si se’ls deixa campar incitarà a la cosa tumultuària, quan ha estat precisament el seu empresonament i el de la resta el que ha provocat les dues darreres manifestacions multitudinàries, l’última a Brussel·les, sembla que derrapa per alguna banda; i segur que en el gruixut llibre de la Llei també hi ha la justificació que empara aital pronunciament del jutge; però segur que també hi ha la possibilitat d’interpretar tot el contrari. Quan hom diu que la Llei és la Llei oblida que la interpreten les persones i que aquestes interpretacions no són monolítiques; i que les persones, totes, vivim en subjectivitats. Oi que els mateixos advocats cerquen presentar demandes en segons quins jutjats i no en altres perquè coneixen trajectòries professionals de jutges més o menys favorables o contraris als interessos dels seus defensats? Doncs això.

LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.

L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.

ENS ÉS INDISPENSABLE COM A COMUNITAT ENFORTIR EL MÚSCUL SOCIAL

Aquesta Espanya que ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut, estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots,  l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar aquestes darreres  hores és un fet que faríem bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac fa 2.400 anys;  qui tenen la bondat de seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització, enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.