DE GARANTIES DEMOCRÀTIQUES,O QUAN FER DIR ALS MOTS ALLÒ QUE ENS INTERESSA

Aquests mesos escoltem arreu d’Espanya l’expressió «garanties democràtiques». Els aconsello la relectura de l’article «Una consulta mig democràtica?» de l’edició d’aquest dijous signada pel director adjunt de Regió7, Xavier Domènech, en què aclareix la diferència substancial entre les expressions «plenes garanties democràtiques» i «totes les garanties democràtiques possibles». «Garanties democràtiques» s’usa com a sinònim de constitucionalitat i és una expressió esgrimida per les forces unionistes espanyoles, tot i que en les darreres hores també l’ha usada el president Mas i algun altre dirigent polític per a angoixa dels partidaris de votar el 9-N, que, no ens enganyem, corresponen bàsicament als partidaris de l’«Adéu Espanya i a reveure». Es diu que tot el que queda fora de la Constitució espanyola perd les garanties democràtiques. ¿Qui diu sobre el terreny què és i què no és democràtic i constitucional? Resposta: els detentors del poder que et poden enviar la policia a casa. Els deixo dos exemples flagrants d’inconstitucionalitats, i per tant de manca de garanties democràtiques, que es donen a Espanya: l’article 39 de la Constitució espanyola diu que: «Los poderes públicos aseguran la protección social, económica y jurídica de la familia», ergo enviar una família sota el pont perquè perd la casa per la pressió bancària deu ser inconstitucional, ¿o això no?

Les sentències del Tribunal Constitucional 82/1986 i 123/1988 diuen: «La cooficialidad de las demás lenguas españolas lo es con respecto a todos los poderes públicos radicados en el territorio autonómico, sin exclusión de los órganos dependientes de la Administración Central y de otras instituciones estatales en sentido estricto». Per tant els agents de l’administració que s’encaren a un catalanoparlant pel fet de ser-ho, s’han de perseguir per inconstitucionals, ¿o aquests tampoc?