L’ECONOMIA ESPANYOLA ÉS EL FORAT DEL DONUT, HO DIU EUROPA

Ja és oficial, ja se’n pot parlar, o no, depèn de si ets premsa amiga del règim. L’esquerda entre els rics i els pobres, a Espanya creix una mica més cada dia. Alerta!, ho diu la Unió Europea en el darrer informe econòmic, el mateix que es queixa que no paren de créixer, també, els contractes escombraria i amb ells la incertesa instal·lada en milers de ciutadans. Ja és oficial perquè ho diuen els experts, i ho verbalitzen perquè en algun racó de la maquinària de buròcrates en què s’ha convertit la unió d’estats hi ha una llumeta encesa de color vermell amb el nom d’Espanya. Una llumeta que s’ha encès perquè l’Estat té un deute de més d’un bilió d’euros que ja es presenta com a impagable i que genera uns interessos anuals de més de 30.000 milions. Una llumeta que s’ha encès quan han assumit que l’Estat s’ha polit la reserva de les pensions, més de 60.000milions d’euros que havien de servir de coixí per aturar el cop quan s’esdevingués i que s’ha usat per eixugar un deute imparable perquè l’Estat també tenia prohibit endeutar-se encara més; vaja, que s’han polit els estalvis familiars. Una llumeta que s’ha encès perquè ara ja és oficial, perquè ho diuen els experts, que hi ha més gent que tot i treballar no arriba a cobrir les necessitats bàsiques a causa d’uns sous miserables i uns contractes de treball que convertits en números diuen que hi ha més feina però que no diuen que és una feina de fam; un treball que condemna milers de persones joves al sentiment de precarietat, a la por d’alçar la veu i, finalment, a la conformitat, que és el terreny en què els poderosos es mouen més bé. Els darrers informes econòmics també diuen que la UE, a través dels seus estats, és cada dia una mica més a prop del cingle. Ara ja és oficial.

VOLEN SENTIR-SE HEGEMÒNICS ARREU I SEMPRE

Diuen que Aristòtil va dir que aquell que supera les seves pors esdevé veritablement lliure. Aquests mesos s’ha popularitzat la frase: les nostres pors, la seva victòria. Com s’evidencia una vegada i una altra, a allò que van dir els pensadors clàssics no cal afegir gran cosa més. També des de fa un temps, més que uns mesos es tracta ja d’uns quants anys, el lloc on s’haurien d’esvair les pors,  on es creen seguretats o se n’hi haurien de crear, allà on l’ésser humà encara mancat de respostes se socialitza fora del nucli  familiar: l’escola, i en el nostre cas l’escola catalana, és objecte d’atacs per part d’una porció molt definida de la societat fins a convertir-la als ulls de milions de ciutadans espanyols en el gresol d’insolidaritats pàtries. Aquests dies es viu un repunt perillós d’una campanya que començà adreçada directament contra la llengua catalana i que ja s’ha ampliat enormement sota el mot adoctrinament. El professorat ha començat a experimentar el sentiment de por i ha començat, en alguns casos no pas menors ni anecdòtics, a practicar l’autocensura quan es tracta de parlar de l’actualitat catalana. L’autocensura és la més pràctica de les censures, al poder només li cal recordar que és allà per dictar què es pot dir, pensar i fer i què és allò que no toca; el poder, convé recordar-ho, posseeix els instruments pertinents de coacció sobre persones i béns, de fet, això el defineix. L’escola catalana, que per definició és inclusiva (s’entén d’alguna altra manera una escola?), és una llaminadura per a aquells que no hi ha manera que acceptin la diversitat cultural dins les seves fronteres; estan disposats a perdre coneixement (què és, si no, la diversitat?) a canvi de sentir-se hegemònics arreu i sempre.

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.

ENS ÉS INDISPENSABLE COM A COMUNITAT ENFORTIR EL MÚSCUL SOCIAL

Aquesta Espanya que ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut, estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots,  l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar aquestes darreres  hores és un fet que faríem bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac fa 2.400 anys;  qui tenen la bondat de seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització, enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.