EL PANORAMA NO PINTA GENS BÉ, NO VIVIM EN EL MILLOR DELS MONS

Algunes estampes del dia: Òscar Camps, el badaloní que encapçala l’ONG Open Arms, herois de la Mediterrània, denuncia que militars , pagats per la Unió Europea, els han amenaçat de disparar-los perquè havien salvat dones i nens d’una mort segura per naufragi; també hem sabut que el capità del vaixell i la cap de l’expedició han estat retinguts per la policia italiana. L’activista i política municipal brasilera Mariella Franco ha estat assassinada per sicaris després que hagués denunciat brutalitats policials a la faveles (ui, quina casualitat). Al barri madrileny (i castizo) de Lavapiés hi ha una batalla campal per la mort d’un manter senegalès, diuen que en el marc d’una acció policial, cosa que la policia nega. Una gran majoria de pensionistes espanyols (atenció he escrit espanyols, no pas catalans, perquè no digui algú que és culpa del procés) no arriben als 650 euros mensuals de pensió i, un cop pagats tots els rebuts de despeses captives, els queda la misèria per arribar a final del mes,(ei, gastant per menjar, no us penseu que el que queda sigui per anar al cinema, a la perruqueria una mica més sovint, comprar una peça de roba d’última moda o un tortellet de diumenge al migdia). Es demostren amb proves unes condicions pèssimes de treball en una gran empresa càrnia d’Osona, els metges dels CAP de la zona ho denuncien, organitzacions sindicals ho denuncien, tothom ho sap i la cosa es perpetua (probablement és una empresa no lligada a la independència). El jerarca Putin guanya les eleccions russes empès per milions de compatriotes que necessiten un pare de la pàtria per sentir-se algú. Milers de sirians són empesos cap al no res mentre els bombardegen, i això que se’n diu la comunitat internacional (comunitat mundial de jerarques i interessos econòmics) s’ho mira o fins i tot en participa. Així estan les coses. Bona setmana.

Tota una vida per haver d’acabar picant portes? avui? indignant!

Era hivern, final del 1979, a Madrid, on em van dur circumstàncies personals.  Una senyora gran havia estès al terra d’un carrer proper al que aleshores era Galerías Preciados, a prop de la Gran Via, una radiografia dels seus pulmons, capses dels medicaments que prenia i el passaport espanyol; demanava caritat. Estava asseguda en un banc, abrigada, el cap cot i amb una gorra de llana, posició i peça amb les quals amagava el rostre. A tocar seu, dues bosses de plàstic amb algunes subsistències recollides al carrer. Anava vestida amb recolliment, polida. És una imatge que se’m fa present sovint, és part d’un treball de graduació dels estudis de fotografia i per a mi ha esdevingut icònica, forma part de la meva col·lecció molt particular. Trenta-nou anys després, una senyora, també gran, de vuitanta-tres anys, a Manresa truca a la porta de les monges de Santa Clara perquè fa tres dies que no menja; demana pa i llet. Escric això i m’esborrono. A Manresa,a la meva ciutat, el 2018 hi ha gent que, un cop ha arribat a un dia concret del mes, deixa de menjar perquè no en té més. Hi ha dos col·lectius (així en diuen els que disseccionen la societat) per als quals no hauríem de permetre que res no els manqués: la mainada i la gent gran, llevat, és clar, que es tracti d’una societat en fallida. És una societat fallida la societat manresana? Hi dediquem tots els esforços que calen perquè no es donin situacions de fam? Hem conegut el cas perquè l’ha fet públic sor Lucía Caram. Quants casos com aquest passen cada mes a Manresa? Quanta gent viu tan sola, tan en silenci, que desconeix fins i tot els canals d’ajuda per a casos extrems? Tota una vida per haver d’acabar picant portes? Avui? Indignant!