ALGÚ EM POT EXPLICAR COM S’ABUSA DEL PODER SENSE VIOLÈNCIA?

La diferència legal entre una agressió sexual i un abús sexual rau «només» en el fet que en la primera hi ha violència o intimidació, circumstàncies recollides en l’article 181 del Codi Penal i en la segona no. Obro el diccionari i cerco el verb abusar i en l’exemple que il·lustra la definició es diu: abusar del poder. Com s’abusa del poder si no es fa amb violència? Encara més, com s’usa el poder sino es disposa de violència? Sense el monopoli de la violència no hi ha exercici del poder possible; ho va detectar prou bé el primer administrador grupal que va esdevenir governant, els antropòlegs en saben prou sobre aquest pas, sobre aquest canvi d’estatus que a l’hora comportà el naixement de la cohort de legisladors i del corresponent cos repressiu que feia complir les noves regles de joc social anomenades lleis a l’empara de suposades revelacions divines però posades per a la protecció d’interessos molt humans. Hi ha algú, algun jurista que em pugui, ens pugui, explicar per què un abús sexual no és violència? No suposa per a la víctima ser subjecte d’un acte violent? Si es reconeix abús sexual, s’ha de reconèixer que hi ha una violència, si hi ha violència, seguint el raonament legislatiu s’ha de considerar necessàriament que s’ha produït una agressió. La generalitat de la gent vivim molt alegrement això de l’administració de la justícia; els convido que llegeixin el PDF de la sentència del cas de l’anomenada La Manada, jo ho he fet en diagonal, són més de tres-centes pàgines, moltes de les quals de literatura legislativa, fonaments de dret... Vagin a la descripció dels fets i a les interpretacions de les parts, vagin a la part final on es recull el vot particular del magistrat que en volia l’exculpació, fan por.

TABÀRNIA, TRACTORÀLIA I ELS PINTORS DEL REALISME

Repassant un capítol de la Història de l’Art d’E.H. Gombrich, llegeixo que el pintor Jean François Millet, un dels seguidors de John Constable a l’experiència camperola de Barbizon, avantsala del Realisme francès en la dècada dels quaranta del segle XIX, volia pintar escenes de la vida al camp, a pagès que diríem ara, i es remarca que això es va considerar i es considera una etapa de revolució dins el món de l’art, ara en diríem progressista; i es posa com a contraposició a allò que havia passat sempre: que es tenia els camperols per personatges còmics i rústecs amb un quefer diari poc edificant i poc honorable;  la massa no era, no podia ser, motiu per a l’art ni per a la consideració perquè l’art el pagaven els rics i la consideració social també era una cosa dels potentats. No deixa de ser curiós l’interès dels incipients i encara no autoanomenats pintors del realisme per ennoblir la pagesia en un país com França, que ha basat bona part de la seva mitologia nacional a blasmar tot allò que no és París parlant de províncies amb to pejoratiu i que ha batejat com a patois, llengua sense estructura, tot el que no sigui el francès de l’Île-de-France. La lectura de Gombrich m’ha recordat la Tabàrnia dels unionistes enfrontada a la Tractoràlia; la ciutat, la gent il·lustrada, universalista, de mirada àmplia, moderna, vers la gent de poble, rebolcada en el fenc, curteta d’enteniment, aïllada tothora del pensament progressista, mirant-se el propi melic. I per contra, ja ho veieu, virar l’interès artístic, assentar els fonaments d’un nou art mundial, cap a la gent del camp, cap al rerepaís, va ser modern; i també va ser ridiculitzat per la societat que es considerava a ella mateixa cosmopolita i espavilada.

ATURAR-NOS PER RECORDAR DE QUINA POLS PROVÉ AQUEST FANG

Per no perdre la perspectiva, submergits en la voràgine del minut a minut del procés, fóra convenient recordar quina és la pols de la qual provenen aquests fangs; aturar-nos i fer memòria que és fràgil i resulta senzill, per a qui té l’altaveu més potent, imposar el seu relat. Era l’any 1996, el 28 d’abril, dia en què se signà l’anomenat Pacte del Magèstic entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol i pel qual els catalans garantien que els populars poguessin fer govern a Madrid i a canvi es prometien millores econòmiques per a Catalunya, la supressió del servei militar...  i, per quan calgués, que va caldre després de les eleccions del 1999, el suport del PP a la investidura de Pujol; a Madrid es passa del «Pujol enano habla castellano» al «Pujol guaperas habla como quieras». Aznar, però, no ho va pair mai i en la legislatura següent, amb majoria suficient, es va reiniciar el rosari d’incompliments i fins avui. L’11 de novembre del 2002 el mateix Aznar posava en marxa la maquinària pesant de la FAES; silenciosa però implacable, el seu pensament ha envaït totes les estructures de l’estat i n’ha revitalitzat ítems com la recentralització i sobretot la unitat de la pàtria. El 2006 es funda Ciudadanos, que té entre un dels seus valedors, un senyor anomenat Francisco Caja, catedràtic universitari, que, per exemple, postulava tornar la llengua catalana a la situació prèvia al 1978; del suposat conflicte lingüístic n’han fet marca de la casa. El 2006 s’aprova en referèndum el nou Estatut amb el PP i quatre milions de signatures recollides a Espanya en contra i el «cepillo» menyspreador del Congrés i del qual presumia Alfonso Guerra. El 2010 el TC el mutila després d’un procés de vergonya. El 10 de juny d’aquell any la dignitat de milers de catalans surt al carrer per dir prou: «Som una nació, nosaltres decidim», i fins ara que... 1 d'abril: "cautivo y desarmado... la guerra ha terminado".