SE’N DIU CLIMA MEDITERRANI I ES DISTINGEIX PER LES TORRENTADES

Raimon canta des del 1983: «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre». En aquest fragment de cançó es descriu allò que de petits havíem estudiat en les classes de geografia i que es deia clima mediterrani. El clima mediterrani es distingeix per les torrentades, pels cops de la meteorologia, però a canvi ens proporciona les quatre estacions; aquesta variabilitat que fa més passador l’any, o que ho feia perquè fa una temporada que anem de la fredor a la calor en un no res. El clima mediterrani és arrauxat; si una societat és en origen un producte de la seva adaptació a la geografia i a la climatologia, potser per això els mediterranis no som tan calculadors com els nòrdics. Als mediterranis, la natura ens proveeix més diversificadament que no pas a la gent de nord enllà; per això s’afarten en els nostres restaurants quan vénen de vacances; per això i perquè els surt més barat per la més gran disponibilitat de matèria primera i pel diferencial econòmic també! A la gent del clima mediterrani no ens hauria d’estranyar que a l’hivern fes fred, que plogués a la primavera, que ens ofeguéssim de calor a l’estiu i que ens constipéssim a la tardor; això és el que ha de ser a causa de la nostra actual ubicació terràqüia; cercar gaires explicacions més enllà ens pot dur a entendre la fenomenologia de les coses, però si aquesta saviesa ens servís per no edificar a les lleres de les rieres, sota cingles rocallosos i pendents propicis a allaus o en línies costaneres modificades a cop de passejos marítims i ports esportius, rai. Però no, saberuts com som, ens pensem dominar la natura, quan només en som un mer producte a la seva mercè.

LA DEMOCRÀCIA S’ASSENTA SOBRE LA POSSIBILITAT DE DISCREPAR

En la societat actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses; l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè darrerament...

MANRESA NO TÉ QUI L’ESTIMI, NO ÉS UNA PRIORITAT PER AL PAÍS

Manresa no té qui l’estimi. No surt en els mapes de les coses importants del país i no és motiu d’interès. Manresa no interessa. És allà, va créixer i és una ciutat de setanta mil habitants. Si no hi fos, no passaria res. El país pot viure sense Manresa. Les delegacions territorials que hi va posar la Generalitat, alguna en un piset, podrien no ser-hi i la dinàmica administrativa general també marxaria. Els manresans tampoc no tenen qui els estimi, és clar. És cert que massa sovint no s’estimen ni ells mateixos; i amb tan desamor, crec que la ciutat es mor en el cor de la seva gent. Perquè al cor li has de donar els impulsos regularment, sinó el bategar es cansa i podria deixar de sentir-se imprescindible i morir-se del tot. Els fets i no pas les paraules és el que importa. Les coses fetes romanen i les paraules... les paraules se les endú el vent; donar la paraula sempre ha anat acompanyat d’una forta encaixa, d’un fet. La mostra més diàfana, més incontestable que Manresa no enamora és el sistema de transport públic, lent, anguniós, insegur, quan no és car, una estafa, vaja! El viatge de Manresa a la capital del país que ho és de la sanitat, de la cultura, del treball o de l’orgull patri, fins i tot, és de llarga durada. En això de les comunicacions, Manresa i la seva àrea d’influència està en mans de gent que no la tenen prioritzada. Manresa ha perdut pes en les institucions; des de fa molt temps que no hi ha convilatans al nucli dur i això també es fa notar; tot i que quan n’hi ha hagut, la veritat, tampoc n’hem tingut grans notícies; ei!, i si m’equivoco, corregiré. I així les coses, el ciutadà/ana, i encara més si és proactiu i propositu, s’anirà corsecant, impotent per canviar res. Pessimista? Realista!

EL PODER NI MANIPULA NI ALLIÇONA, NOMÉS DIU QUÈ POTS FER

El poder i els seus altaveus tenen molts recursos per denigrar el súbdit. El poder és l’entramat de gent i d’institucions que s’erigeixen com a defensors d’allò que és correcte; d’allò que cal fer; d’allò que és obligat de fer. En diuen legalitat i també sentit comú quan volen disfressar-se d’alliçonadors exempts de cap altre interès que no sigui fer el bé. Quan parlen de bé comú, s’adrecen a tothom de tu a tu, però malgrat la disfressa de companyonia, el poder és qui gesta i gestiona el discurs. El poder i els seus altaveus diuen en tot moment què és bo i què és dolent. Els altaveus del poder s’emmirallen abans de sortir de casa i s’agraden; se senten segurs i es disfressen també de gent de bé, d’intel·lectuals saberuts, de coneixedors del món, perquè són ciutadans amb un passaport de cap bandera. Els altaveus del poder són uns mentiders. Primer es menteixen a ells mateixos dient-se equànimes i després menteixen als altres ensenyant un rostre, unes maneres que amaguen allò que són: la veu del seu amo. El poder i els seus altaveus alliçonen la gent. L’alliçonament de la massa comença des de petits i s’allarga durant les diferents etapes escolars. D’aquest alliçonament se’n diu socialització. La socialització és el conjunt d’eines que tenim els humans per viure en pau amb el veí sempre que compartim les regles de joc que ens han estat donades, inculcades i que, per descomptat, són les bones. L’alliçonament es manté durant tota la vida perquè el poder i els seus altaveus no paren. Però el discurs del poder i els seus altaveus no et diran mai que és alliçonament, ni manipulació per ser interioritzada. Alliçonament i manipulació són només cosa d’una gent dolenta que per Reis fa fanalets amb l’estelada a Vic.

ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.