SI L’EUROPEA SOCIALDEMOCRÀCIA S’HO TORNA A CREURE, PODRÀ, SI NO... EL DESERT

Es diu i s’escriu que la ideologia és la fossilització de les idees. El mateix Marx era refractari a usar el mot marxisme perquè considerava que era una reducció del seu pensament. Però la ideologia és materialització necessària perquè les idees prenguin cos, deixin de ser brindis al sol i esdevinguin útils. La socialdemocràcia europea ha perdut la ideologia. Els capdavanters de l’estat del benestar s’han deixat engolir pel sistema en nom d’un possibilisme predicat des del sistema mateix que ha aconseguit que el seu discurs s’hagi acceptat com a propi fins i tot per les seves víctimes. Sense ideologia, sense un prendre partit diferent del neoliberalisme, la socialdemocràcia s’ha convertit en un record, i ¿qui vol viure dels records? Hi ha moltes nostàlgies en els records. Les nostàlgies són la porta a la tristesa. La socialdemocràcia és indispensable per a un sistema de vida que fugi dels ismes economicosocials. L’estat del benestar es fonamenta en l’aportació de la més gran base possible de cotitzacions del treball i en una bona i justa regulació del sistema impositiu, que possibiliten la redistribució de la riquesa mentre es manté el lícit enriquiment dels que ho saben fer. La socialdemocràcia no qüestiona la llibertat de mercat ni la propietat privada però assegura un bon accés de la població als serveis bàsics en sanitat, educació, cultura, lleure i habitatge. I és cap aquí que la socialdemocràcia ha de tornar a airejar el seu sentit, el seu estar en el món. Recuperar la ideologia, tornar-la a explicar i dir ben clar que un altre sistema social és possible. Un altre sistema que sense caure en ismes sigui capaç, perquè s’ho creu, de plantar cara amb força al cavall desbocat del benefici, de la individualitat, de l’apropiació de la societat per part dels llops amb pell de be. La socialdemocràcia s’ho ha de tornar a creure per tornar al món de vida, si no... el desert

EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.