ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 4. TURISTA ES QUEIXA DEL TURISTA

Arribem a Cadaqués a quarts de deu del matí; hem esmorzat d’hora; per l’única carretera que hi du des de Roses no hem trobat gens de trànsit, només ciclistes que pugen panteixant i et fan posar primera al cotxe i que es llencen al buit a tota pastilla quan engalten la baixada i atrapa’ls! A aquesta hora Cadaqués és encara per als veïns. Aparquem a l’estacionament de pagament, places buides les que vulgueu. Fem cap al cimal on hi ha l’església pels costeruts i empedrats carrerons que fan de mal caminar si dus xancletes, que no és el meu cas, tinc els peus una mica plans i he d’anar ben ferrat. Davant l’imponent altar barroc, estem sols. Un solitari guitarrista ens ha il·lustrat la nostra arribada amb música barroca. Puc fer les fotos que vull sense noses; el dia és clar, lleugerament atramuntanat;  cel i mar rivalitzen en blau i els pendents eixuts i erms de vegetació arbrada, llevat dels oliverars, llueixen tota mena de grocs i verds esclarissats; només les vinyes noves aporten un verd de vida intensa. Les botiguetes i els venedors tot just es lleven de sobre la sorreta del ulls del despertar. Cadaqués està genial! Dos quarts d’una del migdia. Què ha passat? Les platges pedroses curulles de gent, els carrers, abans deserts, ara són plens. Cua de cotxes més enllà de l’entrada al poble per fer cap a un estacionament impossible. És el turisme amics meus! És l’aglomeració! En menys de tres hores l’ambient relaxat de la nostra arribada s’ha tornat angoixant. Una enquesta feta a Barcelona entre quatre mil visitants diu que als turistes els molesta trobar massa turistes. Com sempre, fins i tot en això de l’oci vacacional, la culpa és de l’altre. Primer jo, després jo i si en queda, per a mi.

AVUI NO HI HA POSTALS D’ESTIU, HI HA L’OMRAN ENSANGONAT

Tinc els meu dubtes que com a humanitat ens en sortim. L’aparició del cos sense vida, mort ofegat fent camí cap al miratge europeu en una platja turca del menut nen sirià Aylan Kurdi va remoure milions de consciències. Milions de «no pot ser» es van sentir arreu del món. El resultat pràctic de tanta indignació: zero, o pitjor, la imatge d’un altre nen de nom Omran que també ha fet la volta al món, descalç, brut de pols i de la seva sang, rescatat d’una casa ensorrada per un bombardeig d’avions russos aliats del govern sirià sobre la ciutat també siriana d’Alep. Si poden, cerquin la imatge per les xarxes socials, no els serà difícil. És un fotograma extret d’un vídeo del rescat del menut, se’l veu assegut en un seient de l’ambulància. La força del fotograma convertit en fotografia dóna mil voltes al vídeo complet, i les hi dóna perquè ens permet llegir a poc a poc, resseguir el text no escrit que és una imatge aturada. Llegim-lo, doncs. Cap on ens du la nostra mirada un cop hem fet la llambregada general a la imatge, un cop hem sentit el primer estremiment, la primera esborronada? La nostra mirada s’atura en el rostre de l’infant; mentre que en el vídeo prestem atenció al moviment, al tocar-se la cara i eixugar-se les menudes mans ensangonades sobre el seient; en la visió de la imatge aturada és la mirada no pas perduda sinó introspectiva, interrogadora també, perquè m’heu fet això? Perquè ho feu cada dia i des de fa mesos a tants menuts i menudes com jo? La mirada de l’Omran és un mirall que ens posa a tots al davant on veiem reflectit l’horror de ser com som. Al comediògraf llatí Plaute s’adjudica la frase: «l’home és un llop per a l’home». Una humanitat que devora els seus fills.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 2. EL FRANCÈS, LLENGUA FRANCA

A l’Alt Empordà costaner la llengua pràctica és el francès. A l'hostaleria t'hi atén tothom o gairebé tothom. El català hi és per defecte, vull dir que gairebé no hi és en primera instància i el castellà és la llengua preferida dels músics de les terrasses dels hotels de platja i mojitos, com si els estrangers els haguessin d’entendre, que no els entenen, i els canten cançons de la Marisol: Estando contigo. Balls d'envelat a trenc d'ona.

Parant l’orella, es veu bé que això del coneixement d’idiomes va per barris. Si el visitant prové d’un país petit o amb una llengua molt local, posem per exemple l’holandès, el danès o el grec, segur que dominaran poc o molt l’anglès. Si el visitant és d’una cultura, diguem-ne, potent perquè ha tingut un bon passat colonial com per exemple l’anglesa o la francesa, aleshores majoritàriament només usen la seva llengua. No cal dir si el passavolant és de cultura castellana, aleshores sobren comentaris; i si el cambrer o el venedor de bagatel·les és d’Espanya i el client és català, molt majoritàriament, l’atendrà en castellà, no baixarà del ruc, vaja; ei! I t’entenen, no es pensin, no els explico res que no hagi viscut.

També hi ha moments que il·lustren l’estat lingüístic de l’hostaleria estiuenca com aquella cambrera de fora d’Espanya, d’un país de l’est, que xampurrejava només el castellà, però que allà on no arribava el seu coneixement de l’idioma, hi arribava el seu ampli somriure que es transmutava, a vegades, en una sonora rialla il·lustrada amb unes dents blanquíssimes i ben posades, un exemple de la potència del llenguatge no verbal. En fi, tampoc a l’estiu, res de nou, això sí, cosetes que el govern i els seus enquestadors lingüístics haurien de saber per no donar una imatge idíl·lica de la realitat.