En política hi ha
una figura que és la de la reina mare, curiós que no es digui el rei pare; s’ha
feminitzat l’exemple per explicar el cas d’aquells polítics que en un passat
van manar molt a casa i a fora i que un cop passada la seva etapa continuen furgant
i volent manar sobre els que han vingut després. A pagès, aquesta figura del ni
fer ni deixar fer sí que és masculina, per això de la transmissió de l’herència
preferentment a través d’hereus mascles, i és la del pare o avi que un cop
retirat del dia a dia i convertit l’hereu en cap de casa no para de punxar, no
fos que la saba nova introduís canvis en la vella cançó del sempre s’ha fet
així. Això és el que ha aflorat aquestes darreres hores a la casa del PSOE;
diem que ha aflorat, que s’està evidenciant ara però el tema, el punxar, ja els
ve de lluny. La traducció a la política espanyola de la pagesa expressió suara
esmentada és el bipartidisme: ara manen els conservadors, ara manen els que ho són
una mica menys. Aquest sistema que ve ja de les polítiques del segle XIX, és el
que agrada als poders: tot controlat i anar fent com sempre s’ha fet. Al PSOE
hi ha una reina mare que es diu Felipe González i que és qui va pactar de debò,
els altres que s’adjudiquen paper no van passar de ser acòlits, amb els hereus
del franquisme el procés batejat com a transició política i adjectivat com a modèlic
a través dels discursos oficials repetits com un mantra pel periodisme en general.
González ha dinamitat el PSOE, l’ha rebentat amb l’acord ara ja explícit dels
anomenats barons i d’algunes baronesses. Fa pensar que el sistema de poders ha començat
a cobrar-se els favors i que aquell canvi del qual s’havia fet eslògan era per
no canviar res. De fet, sense novetat al front.
