MANLLEUS A ALTRI PER ANAR PASSANT

Aquesta és l’última columna de l’any i em permeto l’atreviment de fer-los partícips d’alguns manlleus a altri que m’han acompanyat, per si els poden fer servei per anar passant. Que tinguin un bon 2015.

“Allò que s’admet com a just és, en realitat, la imposició dels poderosos”. Trasímac de Calcedonia, sofista, 450 aC.

“Situar-se entre els que rebutgen l’inacceptable és una qüestió de dignitat”. Guy Bois, historiador, professor emèrit de la universitat París VII.

“El catalanisme no és per als catalans altra cosa que la manifestació i l’expressió d’una personalitat que se’ls vol escamotejar”. Arnau Puig, filòsof i membre fundador de Dau al Set, Barcelona 1926.

“Els qui cadascú acomiadà els recorda, però en comptes d’homes, són urnes i cendra el que torna a casa”. Èsquil, Eleusis 525 aC-Gela 456 aC. de la tragèdia l’Orestea.

“L’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics”. Nicolau Maquiavel, Florència 1469-1527.

“Demà posats a taula oblidarem els pobres, i tan pobres com som”. Joan Salvat-Papasseit, Barcelona 1894-1924.

“La discòrdia destrueix les coses més grans, la concòrdia fa créixer les coses petites”. Gai Sal·lusti Crisp, historiador, Amitern 86 aC-Roma 35 aC.

“En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”. Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003.

“No és fàcil escriure contra qui pot proscriure”. Asini Pol·lió, literat i polític, Roma 86aC-4dC.

“El bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu, de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars”. Josep Olesti, filòsof.

“Aquells que ignoren les causes veritables de les coses, ho ignoren tot ... Els homes jutgen allò aliè a partir de la seva visió de les coses”. Baruch Spinoza, filòsof, Amsterdam 1632-La Haia 1677.

“Pensin que el que és productiu no és el que és sedentari, sinó el que és nòmada”. M. Foucault, filòsof. Poitiers 1926-París 1984.

“En tot estat el culpable fort se salva a costa del feble innocent”. Jean-Jacques Rousseau, filòsof. Ginebra 1712-Ermenonville 1778.

“En certs moments, la manera de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda”. Ernest Renan, filòsof i historiador, Landreger 1823-Paris 1892.

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.

EN L’HORA DE LA VERITAT VEUREM QUI ÉS QUI I QUI FA QUÈ

Les dretes i les esquerres espanyoles sempre s’han posat d’acord, s’hi posen i s’hi posaran, en la defensa de la pàtria espanyola; com ha de ser. Les dretes i les esquerres catalanes n’han fet, en fan i sembla que en faran, de la defensa de la pàtria catalana, camp de discòrdia; com no hauria de ser. Encara més, fins i tot en les files de l’esquerra catalana no han mancat divisions en nom del puritanisme patri. El tu menys, ha funcionat manta vegades, tantes com ha dinamitat la formació de propostes potents. Ningú no ha dit que el pas de nació autonòmica a nació independent hagi de resultar fàcil; una altra cosa és que molts milers i milers de catalans s’ho prenguin amb aire festiu, però la processó va per dins. Sabem molt bé qui tenim davant: un tren potent, fet de diferents vagons, cadascun amb el seu color i uns ocupants amb interessos vitals diferents però ben asseguts, ara comandats per una locomotora amb la marca PP i un altre dia amb una altra amb la marca PSOE. Continuant amb el símil ferroviari, la locomotora que consumeix un combustible inacabable que es diu nacionalisme espanyol té al davant un trenet de fira, amb vagonets de coloraines, amb uns ocupants en permanent gatzara i amb una locomotora poc dimensionada que ara para, ara engega perquè el combustible anomenat nacionalisme català és menys consistent. En cas de topada, queda clar qui sortirà més masegat. Però és que la topada és inevitable perquè la via és única. N’hi ha alguns que s’ho miren des del paisatge i afirmen que la topada es pot evitar si un dels trens s’atura; però compte, perquè ningú no ens assegura que el gran tren ho faci i no ens passi per sobre enduent-s’ho tot. De fet, aquest pensament també s’ha convertit en combustible per no aturar-nos, ergo la sort està llançada.

Jaume Pons i Agulló. Ens ha deixat un home bo

Jaume Pons i Agulló (Manresa 1933-2014) ha mort a les 7 del matí del diumenge dia 23 de novembre. Ens ha deixat un home bo.

Vaig conèixer el Jaume l’any 1993; li havia arribat una part important del fons fotogràfic de l’antiga impremta manresana de Lluís Roca; era majoritàriament plaques de vidre en un bon estat de conservació. Els Roca havien estat durant molts anys la impremta oficial del monestir de Montserrat. Ens va posar en contacte l’amic, llibreter i editor Toni Daura de la llibreria Parcir amb la idea d’editar el material fotogràfic que feia referència a Montserrat. En Jaume hi posava les fotografies i jo la investigació i el text resultant. Ens vam entendre a l’instant i des d’aleshores amb va honorar amb la seva amistat. D’aquesta experiència en van sortir dos esplèndids volums magníficament editats. Crec que va ser l’any 1998, després de la publicació del segon volum de “Montserrat, recull gràfic 1858-1958”, que el Jaume va donar les plaques fotogràfiques a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat.

El Jaume Pons no tenia un no a l’hora de proporcionar material per a qualsevol història manresana; era un devot de la ciutat; se l’estimava i com tot amor, de tant en tant el feia patir. Vam compartir moltes d’aquestes inquietuds, sobretot les que feien referència a la basílica de la Santa Maria de Manresa, la Seu. Ho sabia tot de la Seu. Ell va ser qui m’ensenyà per primera vegada el Frontal Florentí, la peça del minso museu parroquial que més s’estimava i una veritable joia de l’art tèxtil gòtic europeu.

A la Seu hi havia fet de tot. Era la referència per a propis i estranys. Les seves visites guiades eren d’una amenitat segura, ei! i de franc. El Jaume per Manresa i la Seu no tenia preu. La darrera vegada que el vaig veure en vida va ser precisament a la Seu, a estança que fa les funcions de centre d’acollida dels visitants. Se’l veia cansat però amb sentit de l’humor i la fina ironia que el caracteritzava ben esmolada encara.

Amic Jaume: te n’has anat però no pas gaire lluny que has de continuar vetllant per la memòria de la ciutat.

Ha estat un veritable goig haver-te conegut. Arreveure amic.

Ben teu.

Salvador Redó i Martí.

SI VOLEN FER BALLAR LES XIFRES, JA PODEM COMENÇAR

Allò que defineix l’acció política és la recerca de les millors solucions per al nombre més gran possible de gent. Tothom està capacitat per a la política entesa així? No, els sectaris n’estan incapacitats. I n’estan exclosos? Doncs tampoc, encara més, en són molts en els rengles de les organitzacions polítiques. Tot s’hi val, especialment la tergiversació i el dubte (no com a mètode per falsar una veritat sinó per ensorrar prestigis). La memòria és fràgil, però ara, de la mà de les noves tecnologies, l’emissió dels missatges i la gestió de les fonts d’informació ja no és monopoli dels poders. L’emissor ja no és únic sinó múltiple. Això permet riure’s d’arguments com els que aquesta setmana ha airejat l’unionisme espanyol de dretes i d’esquerres sobre el nombre de vots del 9-N. Si partim, per coherència discursiva, de la desqualificació dels 2,3 milions de votants, dels quals més d’1,9 a favor del sí-sí, perquè els catalans són 7 milions, estem obligats també a fer revisionisme d’algunes xifres de la història contemporània: Martin Luther King va reunir 200.000 persones el 28 d’agost del 1963 on pronuncià el «I have a dream», conclusió segons els politòlegs i opinadors espanyolistes: la majoria de nord-americans eren racistes. El PP «només» va reunir 4 milions de signatures a tot l’estat contra l’Estatut de Catalunya, per tant, la majoria d’espanyols aprovaven l’Estatut. El referèndum sobre l’OTAN s’aprovà amb 9 milions de vots d’una massa electoral de 29 milions, ergo la majoria hi estava en contra. Diumenge passat 100.000 persones van festejar a Berlín els 25 anys de la caiguda del mur, per tant, la majoria de berlinesos eren favorables a mantenir la ciutat dividida. El PP governa amb 10,8 milions de vots sobre 47 milions d’espanyols, per tant, la majoria no el vol. Què, senyors/res, fem ballar les xifres?

DUES CLASSES D’EMIGRANTS, ELS DE LA CANTARELLA POLÍTICAMENT CORRECTE I ELS ALTRES

Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil. Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració, ni unes novel·les de «pijoaparte», ni pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són moneda de canvi en discursos per a «descamisados». Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una assignatura més.

EL DINERS NO FLUEIXEN I SOBRE LA MENTIDA NO S’AIXECA RES SÒLID

I el crèdit no flueix i l’economia europea s’estanca i compte! França entra en recessió. Els milions d’euros que ha posat a disposició dels bancs el Banc Central Europeu no arriben a la base i els seus responsables ja no saben com compondre-se-les. Ara bé, el discurs del govern espanyol va en direcció contrària. Talment com si es tractés d’una illa de la calma envoltada de tempestes, aquesta setmana els ministres d’Economia i Hisenda afirmaven que tot anava bé, que Espanya creixia més que ningú (com els encanta sentir-se el melic del món), que la gent gastava i que ho sabien perquè ingressaven més per IVA i que hi havia més gent que treballava que no pas el 2013; de la qualitat dels sous que es paguen no en van dir res. Però la realitat és tossuda i ens la posava a la cara la notícia publicada per Regió7 dimecres passat sobre l’empresa municipal manresana Fòrum, que en quatre anys no ha venut ni un dels 260 habitatges que té i en donaven una raó: tot i la disposició de la gent, aquesta no pot accedir al crèdit. A Fòrum li falten diners, no n’entren perquè el sistema bancari continua amb l’aixeta en posició de degoteig. Els diners deixats per tots els europeus de la Unió als bancs de cada país i que descansen en el BCE no compleixen amb allò que les altes instàncies econòmiques comunes han determinat que han de fer. L’economia no s’anima perquè els bancs n’atresoren per tapar els seus forats o fer negoci deixant diners als estats. Mentre Fòrum o el promotor que sigui no col·loquin habitatges perquè no es dóna crèdit, dir que la cosa rutlla és dir una mentida. Els números de les administracions estan per ser desmentits per la realitat. Com aquells que l’any 2006 publicava la Sociedad de Tasación dient que a Manresa la mitjana del preu d’un habitatge nou era de 2.132 euros el metre quadrat mentre que una repassada als preus de les immobiliàries el posava en 4.500. Sobre la mentida no s’aixeca res sòlid.

DE GARANTIES DEMOCRÀTIQUES,O QUAN FER DIR ALS MOTS ALLÒ QUE ENS INTERESSA

Aquests mesos escoltem arreu d’Espanya l’expressió «garanties democràtiques». Els aconsello la relectura de l’article «Una consulta mig democràtica?» de l’edició d’aquest dijous signada pel director adjunt de Regió7, Xavier Domènech, en què aclareix la diferència substancial entre les expressions «plenes garanties democràtiques» i «totes les garanties democràtiques possibles». «Garanties democràtiques» s’usa com a sinònim de constitucionalitat i és una expressió esgrimida per les forces unionistes espanyoles, tot i que en les darreres hores també l’ha usada el president Mas i algun altre dirigent polític per a angoixa dels partidaris de votar el 9-N, que, no ens enganyem, corresponen bàsicament als partidaris de l’«Adéu Espanya i a reveure». Es diu que tot el que queda fora de la Constitució espanyola perd les garanties democràtiques. ¿Qui diu sobre el terreny què és i què no és democràtic i constitucional? Resposta: els detentors del poder que et poden enviar la policia a casa. Els deixo dos exemples flagrants d’inconstitucionalitats, i per tant de manca de garanties democràtiques, que es donen a Espanya: l’article 39 de la Constitució espanyola diu que: «Los poderes públicos aseguran la protección social, económica y jurídica de la familia», ergo enviar una família sota el pont perquè perd la casa per la pressió bancària deu ser inconstitucional, ¿o això no?

Les sentències del Tribunal Constitucional 82/1986 i 123/1988 diuen: «La cooficialidad de las demás lenguas españolas lo es con respecto a todos los poderes públicos radicados en el territorio autonómico, sin exclusión de los órganos dependientes de la Administración Central y de otras instituciones estatales en sentido estricto». Per tant els agents de l’administració que s’encaren a un catalanoparlant pel fet de ser-ho, s’han de perseguir per inconstitucionals, ¿o aquests tampoc?

UNA SESSIÓ VISCUDA SENSE ÈPICA I AMB POSATS MASSA GREUS

Ni el President Mas ni Oriol

Junqueras no van oferir cap

mena de lluïment; uns

posats tan poc creïbles que

semblaven pactats

Foto: Salvador Redó

El ple del Parlament de Catalunya ha aprovat la llei de consultes en un marc de posats greus i sense espai per a l’èpica. Ni el President Mas ni el cap de files d’ERC, Oriol Junqueras, han facilitat la fotografia: una encaixada breu de mans i com si no hagués passat res cadascú per la seva banda i adéu. Massa poc agraït tot plegat, com per no sospitar que els posats havien estat pactats abans; i és que ni durant la sessió no s’han adreçat cap gest de complicitat. També a diferència del ple del 30 de setembre del 2005 en què l’aleshores cara visible d’IC Joan Saura maldava per fer-se un forat en la fotografia amb el President Maragall i Carod Rovira, ni Herrera ni Camats no s’ha mogut del seu escó i ha estat el President Mas qui els ha adreçat un gest de complicitat. Sobrietat en els gestos dels diputats de les forces polítiques que han aprovat la llei i mal humor en les files de Ciutadans i del PP exterioritzat amb l’arrencada a córrer un cop la presidenta del Parlament Núria de Gispert ha clos el ple. Aquest gest ha donat dues fotografies agraïdes entre tanta formalitat: la diputada Sánchez-Camacho del PP i el diputat Rivera de Ciutadans passant pel corredor central de l’hemicicle entre aplaudiments, és clar que no anaven adreçats a ells sinó a la llei aprovada, que, recordem-ho, ho ha estat per 106 vots a favor i 28 en contra; els del sí i els convidats de la llotja, entre ells Muriel Casals d’Òmnium i Carme Forcadell de l’ANC, s’aplaudien els uns als altres. Poc fotogràfic però curiós d’observar és el codi que usen els caps dels grups parlamentaris per marcar el sentit del vot. Dolors Camats i Marta Rovira mouen els dits alternativament endavant i endarrere mentre que la resta fan girar la mà al voltant d’un imaginari eix del canell; la diputada de Ciutadans Carina Mejías usa un o altre sistema indistintament i els tres diputats de la CUP xiuxiuegen entre ells. I mentre en la reduïda geografia del Parlament es tractava sobre el país i davant la seva façana es concentrava alguns centenars de catalans amb estelades per aplaudir o escridassar segons qui en sortia, el parc de la Ciutadella era escenari primerenc de la festa de la Mercè i com és habitual els parterres de gespa aixoplugaven músics de carrer, converses, sopars a la fresca i trobades amoroses de festeig. La vida, vaja!

Galeria d'imatges
Fotos: Salvador Redó

ONZE DE SETEMBRE. TOT NORMAL I FENT VIA CAP AL FUTUR

Normalitat, festa, fermesa, esperança, futur. Seria les etiquetes que posaria perquè el cercador web dirigís el lector cap a aquest text si aquest volgués saber de què anava això de la V que prop de dos milions de catalans van escenificar al llarg de les dues principals avingudes de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre. Normalitat perquè la Diada Nacional d’aquest petit país del sud d’Europa que descansa a les platges del Mediterrani s’ha festejat un any més sens escarafalls, ni pujades de to, ni violència de cap mena. Festa perquè hi havia una àmplia representació del teixit associatiu que converteix dies i nits, laborables i festius en un aparador de les maneres de fer diversió tot fent cultura. Activitats sense ànim de lucre econòmic però amb voluntat de lucrar l’ànima col·lectiva i la particular. Fermesa és el que ha fet que es mantinguin des de l’Onze de Setembre del 2012 les ganes de milers i milers de catalans i catalanes de dir alt i clar que ja no els agrada el peix al cove, els pactes que no es compleixen, els acudits fàcils i els menyspreus sovintejats, que una mentida dita mil vegades continua essent una mentida i que ja en tenen prou de ser l’ase dels cops que assegura els vots en terres alienes. Esperança és el que reflectien les mirades de la multitud incomptable que vestida de groc i de vermell recordava de quina història ve, però que lluny d’instal·larse en l’enyorança que distreu està disposada a arremangar-se i a apostar pel futur. I aquest mot que no és res per ell mateix i que quan és, només és una projecció de les intencions, de les necessitats, de les voluntats, dels desigs de cada persona, aquest futur es reclama en llibertat. I és que la llibertat de ser un mateix és la condició indispensable per a la supervivencia com a societat catalana; un deure que cada generació contrau amb l’anterior i amb la posterior.

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?

UN TALP ÉS AQUELL QUE SERVEIX A L’ALTRE I FA VEURE TOT EL CONTRARI

En la realitat i en la ficció es dóna el nom de talp a la persona que representa un paper que n’emmascara un altre. Un talp viu a mercè de qui li permet ser-ne perquè si el descobreix, si evidencia la seva veritable naturalesa, el talp resta al descobert i caçat; el talp treballa per a l’altre. Mentre és útil, el talp pot arribar a viure com un rei. I si el talp, rosegat per la consciència o empès als lleons, decideix descobrir-se, aleshores tastarà nivells de repudi com mai no s’havia imaginat perquè un talp és un mentider i perquè Roma no paga traïdors. Uns i altres li llançaran a sobre tones de brutícia. Fora de la societat, condemnat a l’ostracisme, el talp viurà amb deshonor. A vegades el talp és només una font d’informació; en altres ocasions, el talp pot ser un fre, un escull que l’altre posa a la societat a la qual presumiblement el talp està servint. 

Aquests dies, i arran del ja anomenat cas del clan Pujol, hi ha moltes veus que asseguren que l’afer s’ha posat al descobert perquè Jordi Pujol i Soley havia deixat de ser útil en abraçar aquests darrers mesos la causa independentista. Això són veus potser interessades a embrutar una trajectòria o a torpedinar el procés sobiranista, potser. Però el que és cert, el que és clar a la vista de tothom, és que mentre Jordi Pujol i Soley es va mantenir dins els rengles del políticament convenient, va arribar a ser nomenat «español del año» pel diari històricament més anticatalanista dels que s’editen a Madrid: l’ABC. Mentre va ser útil a l’Espanya dels desmemoriats de dretes i d’esquerres, Pujol era rebut a les cancelleries de mig món com si fos algú a qui s’havia de posar catifa vermella. El que és cert, perquè sobre la taula hi ha les proves, és que el sistema heretat del franquisme, allò que s’ha anomenat la transició, ha estat un gran talp al servei de l’altre. I l’altre és el de «Una, Grande y Libre» o del «antes roja que rota».

LA LITERATURA DE BARCELONA

Literatura i geografia es donen la mà

en aquest volum dedicat a la capital

catalana, el tercer de la col·lecció

Geografia literària.

La Barcelona vella són 384 pàgines que assenten la literatura catalana que ha inspirat la ciutat. És una manera diferent de conèixer el cap i casal que descobreix a manera de documentadíssima guia tots els racons de la Barcelona de muralles endins. Aquest llibre es completarà amb el que està en procés d’elaboració sobre la Barcelona nova i el Barcelonès. La col·lecció Geografia literària, editada per pòrtic, és la magna obra concebuda pel monistrolenc Llorenç Soldevila, doctor en filologia catalana, com a colofó d’una de les seves activitats docents més prodigades i que ha creat escola: la que situa el paisatge dels països Catalans en relació amb la seva literatura. 

El volum Barcelona vella és dividit en cinc grans capítols: la Barceloneta, el Gòtic, la Rambla, el Raval i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. A través de les propostes de lectura dels retalls literaris dels autors vinculats en aquests indrets, el lector descobrirà mirades insospitades i tindrà la possibilitat d’entendre més el què, el com i el perquè de, per exemple: Joan Salvat-Papasseit, Rusiñol, Jeroni Zanné, Àngel Guimerà, Brossa, Jaume Cabré, el Baró de Maldà, Josep Maria de Sagarra, Jacint Verdaguer, Montserrat Roig, Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Maria Antònia Oliver i així fins a 170 autors. 

La Barcelona vella és feta de racons, de la places amb història nacional i de cantonades farcides d’històries personals. És una ciutat de carrerons de magnífics palaus i de cases de tàpia. És un urbanisme reposat i també de brogit permanent. És la Barcelona de les Rambles i de l’Orfeó Català; de la placeta medieval d’en Marcús i del MACBA. És la Barcelona del port i la del claustre de la catedral, la del bar Kentucky i la del museu d’Història de la Ciutat.

La Barcelona vella de Llorenç Soldevila és un llibre sòlid com els altres dos editats de la col·lecció, assentat sobre una feinada de recerca que només es pot fer des d’una gran capacitat de treball i des d’un elevadíssim coneixement de la literatura catalana. Les dues coses convergeixen en l’autor.

BARCELONA SEGONS ELS LITERATS

La Geografia Literària que comanda

el filòleg monistrolenc Llorenç

Soldevila ha cobert la cinquena

etapa de les nou que configuren el

seu projecte personal.

¿Què tenen en comú els barris barcelonins de la Bordeta, Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i la dreta de l’Eixample? Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, 1950) ens ho mostra en el cinquè llibre de la col·lecció de la geografia literària i el segon dedicat a la capital catalana: la literatura que ha convertit els indrets més insospitats de la ciutat en escenaris per ser llegits.

Que la literatura és la translació en paraules de les imatges i les vivències dels seus autors es fa cert quan hom es proposa, com fa Soldevila, revelar la imatge latent d’aquests relacions i posar-les a l’abast del lector com a resultat d’una encomiable feinada d’arqueòleg de les lletres.

En aquest cinquè volum titulat Barcelona nova, Soldevila fa desfilar dos centenars d’autors. Un tast d’aquesta llista ens du de Valentí Almirall, Joan Barril, Agustí Calvet (Gaziel), Narcís Comadira, Josep Maria Espinàs, Josep Maria Huertas Claveria, Joan Margarit, Francesc Matheu, Bernat Metge, Julià de Jòdar, Teresa Pàmies, Lluís Permanyer, Carles Riba, Montserrat Roig, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Maurici Serrahima, Manuel Vázquez Montalbán, Jacint Verdaguer fins a Lluís Maria Xirinacs, entre altres.

L’àmplia selecció d’autors lligats al paisatge barceloní porta el lector a indrets tan poc literaris com la capella de l’Hospital Clínic, on proposa la lectura d’un fragment de Moon River de Llorenç Villatoro; a la Plaça d’Espanya on podem llegir un fragment de Vida privada,de Segarra, en què es narra la disbauxa econòmica de l’exposició universal del 1929 ben transportable als nostres dies, o al cementiri de Montjuïc, per resseguir les tombes de Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Vinyoli, Apel·les Mestres, Josep Maria de Segarra, Josep Carner, Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Francesc Macià, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo i Salvat-Papasseit i llegir-ne textos com el fragment de Poesies d’aquest darrer autor: «És tot fosc i jo al llit / i em rosega el pit / una bèstia avara» en què descriu amb una inigualable economia de mots la malaltia que l’havia de dur a la mort.

L’OPERARI A QUI S'IL·LUMINAVA EL ROSTRE DAVANT DEL DIPÒSIT D'UN VÀTER

Aquesta setmana he conegut un treballador content. És un exaturat jove que té un ofici relacionat amb arreglar coses de les cases; unes habilitats que la Providència em va negar des del néixer. Aquest jove es va quedar sense feina i després d’invertir en temps i gasolina va concloure que a Igualada i a Vic hi havia més possibilitats de trobar feina que no pas a Manresa i també més facilitats per obrir un negoci. Tossut, però, el jove treballador content ha decidit centrar la seva activitat a la capital del Bages, la seva ciutat, tot i que si convé agafa feines a l’altra punta de Catalunya. El jove treballador content m’ha canviat dues peces del dipòsit d’aigua del vàter. Vaja quina redundància!, l’aigua de l’aigua seria si traduíssim el mot anglès (escrit amb w) que els catalans hem adoptat per anomenar la comuna o la trona, que en deien els avis de casa. Hauríeu hagut de veure quines exclamacions de joia pronunciava aquest operari xiroi en comprovar que la nova aixeta tornava a obrir i a tancar el pas de l’aigua i quin «fantàstic!» quan va quedar clar que la bomba ajustava a la perfecció i ja no provocava pèrdues. Fins aquesta setmana no havia vist mai ningú a qui s’il·luminés el rostre davant del dipòsit d’aigua d’un vàter. Com a aturat, va viure el procés de passar d’encarregat de gent a tenir tot el temps de món mentre esperava la paga a càrrec dels pressupostos de l’estat. Explica que aquesta «tranquil·litat» li proporcionà temps per pensar, per constatar que, si no t’espaviles, ningú no ho farà per tu i mentre l’escoltava i el veia treballar, vaig pensar que bo que és saber fer coses pràctiques. I em va venir a la memòria el savi consell que ja fa molts anys em va donar un estimat monjo de Montserrat, el pare Cebrià Baraut, un dels més gran medievalistes europeus del segle XX: Salvador, com més coses sàpigues fer, menys possibilitats de passar penúries tindràs.

LA MITOMANIA, QUAN TOPA AMB LA CONDICIÓ HUMANA, ES CONVERTEIX EN DECEPCIÓ

La confessió de Jordi Pujol és ja part de la història de Catalunya. Afirmo que hi he reflexionat molt però des de la curiositat intel·lectual; no s’ha estripat res dins meu. Com que no he estat mai pujolista tot i reconèixer-li en públic i en privat les seves habilitats, tampoc no visc el cas com un drama; de fet, no sóc gens mitòman i el dia que Messi canviï d’aires tampoc no m’esquinçaré la camisa. He conegut el president Pujol tant des del vessant personal com des del professional. El primer va ser a través d’uns anys de militància convergent de la meva família; eren anys de brega a Monistrol de Montserrat, de pressions, de desgast personal, d’incomprensions per part dels uns (exfalangistes reciclats per obra i gràcia d’unes eleccions democràtiques (?) i dels altres (psuqueros envalentits i sociata-sindicalistes alguns eixits del sindicalisme vertical franquista). El meu pare en va ser un admirador de Pujol, fins que va esdevenir el cas Roca: l’enfrontament Pujol-Roca Junyent que va dur aquest a l’ostracisme polític. A casa eren roquistes com la majoria de l’agrupació local de Monistrol en contraposició a la majoria manresana que era pujolista. L’altre vessant del meu coneixement pujolià és la professional com a fotoperiodista. Puc relatar la història de Jordi Pujol des del 1980 a través de les imatges que he pres d’ell. Aquests dies en què una baixa laboral inoportuna m’ha deixat al voral, he tingut temps per repassar un bon grapat de fotografies. N’hi ha de tota mena: el Pujol imbatible de les distàncies curtes, el Pujol posat en situació al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat, el Pujol casolà a Queralbs, el Pujol alliçonador, el Pujol abstret. Totes em dibuixaven el Jordi Pujol o això és el que em pensava; però me’n faltava una, la darrera, la que va eixir un divendres 25 de juliol en plena canícula estival que va socarrimar molta bona gent que sí que creu en els mites.

Foto: Salvador Redó

¿UNA TASSA O UN PAÍS?

Aquest article es va publicar al diari Regió7 el 20 de maig del 2005. Un cop conegut l'afer Pujol, pren tota l'actualitat. Com es pot llegir, a mi també em va enredar, però no del tot.

El mot metàfora és el mot de moda a Catalunya. Aquesta figura literària havia estat patrimoni de literats i saberuts, però en l’era de la banalització, tothom es veu amb cor de bastir un discurs al seu voltant. En una entrevista recent al President Jordi Pujol, aquest comparava Catalunya a una tassa. En la seva metàfora del que és el país, el President diu que teníem una tassa de cafè i d’aquesta en bevíem tots i que el President Maragall l’ha trencada. Ostres! Rumiem una mica sobre aquesta metàfora. Què vol dir que en bevíem tots? Sona lleig això, no? Digueu-me torturat, però a mi me’n sembla molt. No deu pas voler dir que el país-tassa era per xarrupar-ne, oi? Perquè alguns, força per sort, ens pensàvem que la tassa (si acceptem la metàfora) era perquè tots,cadascú en la seva mesura, l’anéssim omplint. No sé si és que el President Pujol encara imposa o que l’entrevista la va publicar un diari de comarques, però m’ha sobtat que no hi hagi hagut reaccions a una comparació tan desafortunada. No crec pas que el President Pujol hagi xarrupat de la tassa, però crec que si continuem per aquest camí, fent una metàfora darrere l’altra, prendrem mal tots plegats. I per cert, President, el darrer premi que li han donat porta el nom d’un anticatalà visceral, Abril Martorell, que va posar els fonaments de la desestructuració del País Valencià i, de retruc, de la comunitat cultural catalana. Que l’edat no us faci patum.

Nota bibliogràfica: REDÓ, Salvador. La culpa és dels forners. Trenta anys de periodisme en llibertat. Articles i fotografies, 1978-2008. Col. Idees. Ed. L’Albí. 2009.

SI L’EUROPEA SOCIALDEMOCRÀCIA S’HO TORNA A CREURE, PODRÀ, SI NO... EL DESERT

Es diu i s’escriu que la ideologia és la fossilització de les idees. El mateix Marx era refractari a usar el mot marxisme perquè considerava que era una reducció del seu pensament. Però la ideologia és materialització necessària perquè les idees prenguin cos, deixin de ser brindis al sol i esdevinguin útils. La socialdemocràcia europea ha perdut la ideologia. Els capdavanters de l’estat del benestar s’han deixat engolir pel sistema en nom d’un possibilisme predicat des del sistema mateix que ha aconseguit que el seu discurs s’hagi acceptat com a propi fins i tot per les seves víctimes. Sense ideologia, sense un prendre partit diferent del neoliberalisme, la socialdemocràcia s’ha convertit en un record, i ¿qui vol viure dels records? Hi ha moltes nostàlgies en els records. Les nostàlgies són la porta a la tristesa. La socialdemocràcia és indispensable per a un sistema de vida que fugi dels ismes economicosocials. L’estat del benestar es fonamenta en l’aportació de la més gran base possible de cotitzacions del treball i en una bona i justa regulació del sistema impositiu, que possibiliten la redistribució de la riquesa mentre es manté el lícit enriquiment dels que ho saben fer. La socialdemocràcia no qüestiona la llibertat de mercat ni la propietat privada però assegura un bon accés de la població als serveis bàsics en sanitat, educació, cultura, lleure i habitatge. I és cap aquí que la socialdemocràcia ha de tornar a airejar el seu sentit, el seu estar en el món. Recuperar la ideologia, tornar-la a explicar i dir ben clar que un altre sistema social és possible. Un altre sistema que sense caure en ismes sigui capaç, perquè s’ho creu, de plantar cara amb força al cavall desbocat del benefici, de la individualitat, de l’apropiació de la societat per part dels llops amb pell de be. La socialdemocràcia s’ho ha de tornar a creure per tornar al món de vida, si no... el desert

EL PODER ÉS UN ENS INCORPORI QUE TENDEIX A OCUPAR TOTS ELS FORATS

El Poder té la tendència natural a ocupar tots els forats, totes les esquerdes i tots els porus per on es pugui escapar cap engruna del seu control. Fa uns mesos que el govern del PP, obeint a indicacions del Poder, vol fer una llei que llevi als metges de la sanitat pública la potestat de donar baixes i altes als treballadors per passarla als metges d’empresa eufemísticament dits ara mútues. El vell axioma liberal de com menys estat millor, dut al seu maximalisme fins a trair els mateixos postulats del liberalisme primigeni, ens ensenya la cara més dura del Poder: d’entrada, tothom és culpable. D’entrada, tot treballador que està de baixa és un gandul en potència, un individu a qui s’ha de perseguir perquè només cerca la ruïna de l’amo i, per això, no pot ser que un metge que s’escapa al seu control pugui dir si el treballador que està de baixa per malaltia o per accident pot o no pot anar a treballar. Tinc una amiga que fa uns anys la van operar d’un ronyó, feia quatre dies de la intervenció, encara era a l’hospital, i el que hi va estar a causa d’unes complicacions amb una sutura, que ja rebia una comunicació de la mútua empresarial perquè s’hi presentés. Després van venir les excuses del cap de personal, però la meva amiga ja va haver de passar per la collonada del paperet de la mútua privada de l’amo. Coneixent aquest país, si s’aprova la llei del PP auspiciada pel Poder, això de les baixes i de les altes serà un sarau darrera d’un altre que en molts casos acabarà per judicialitzar encara més la vida de la societat i deixarà en el paper galdós de prescriptors de receptes i poca cosa més els professionals de la salut pública. Segur que hi ha més d’un carallot a jornal que s’aprofita del sistema, però per això ja hi ha les inspeccions públiques. O ves que darrere la nova llei no hi hagi la intenció d’acabar de repartir-se el pastís del pressupost de Sanitat. I és que el Poder ho vol tot, tot i tot.

SENYORS DE L’FMI: SENSE DINERS A LA BUTXACA, LA GENT NO GASTAREM

Els experts de l’FMI, el govern mundial dels diners, recomanen al govern espanyol que apugi impostos i abaixi sous. És la seva recepta, diuen, per sortir de la crisi. Estudiar tant per arribar a la conclusió que tota família sap: ingressar més i gastar menys... malaguanyats tants esforços i tants cèntims familiars emprats a aconseguir un títol universitari. Si el consell és aquest, el govern em podria haver trucat a mi i preguntar-me, per exemple: «ei, Salvador, què hem de fer?». I jo els hauria respost: «si volen atresorar, cobrin més i paguin menys. Ara bé: si volen ser eficaços: redistribueixin millor, tapin les fuites dels rics que evadeixen diners i estalviïn en allò que, potser els infla l’ego però que no els dóna retorn ni en diners ni en espècies; espècies que poden ser, també per exemple: en intel·ligència que marxa a fora». Potser abans d’acabar tan llarg raonament ja m’haurien penjat el telèfon perquè la fórmula de l’FMI és més fàcil d’aplicar: es colla els de sempre i llestos. Fa uns dies llegia que els empresaris d’hostaleria de Lleida estaven nerviosos perquè el consum interior no repuntava, vaja, que no n’hi a prou a tenir gent els caps de setmana de dates assenyalades; perquè funcioni la cosa el calaix s’ha d’omplir poc o molt cada dia. A la vista dels primers i llegint els segons vaig pensar: què s’imaginaven aquests empresaris del turisme?, i què es pensen altres empresaris de la cosa supèrflua?, vull dir els que no fabriquen res d’allò que se’n diu primera necessitat? Si les famílies no tenen excedent econòmic, no gastaran en res que no els sigui d’estricta supervivència. Encara hi ha algú que creu que escanyant el personal a base de reduccions de sou i prestacions farà l’agost? L’estat del benestar té dues gràcies bàsiques: genera una bona dosi de seguretats personals i genera excedent a la butxaca que hom gasta en «altres» coses que fan moure tota l’economia.

APOSTAR PER LA CREACIÓ ARTÍSTICA I AIXECAR EL VOL

Si ja ho sé: no hi ha un duro, però quan hi era tampoc. Em refereixo al suport institucional a la creació artística a Manresa i/o de Manresa. Escric creació, no importació d’espectacles, si és que volem anar més enllà de ser només un aparador de propostes ben cuinades d’arribar i marxar i que ens estalvien baixar al cap i casal.. I dic suport institucional perquè en aquest país la política de mecenatge privat és perfectament descriptible: a jugada segura amb les complicitats (sobretot mediàtiques) que el poder econòmic i polític dóna, o propostes de superluxe (que també s’agraeixen, no badem). Ni les unes ni les altres no fan cap a Manresa perquè estan pensades per a la marca Barcelona. I quan escric creació artística vull dir que a la ciutat i als seus voltants hi ha una plèiade de gent, la majoria jove i alguns a pesar seu no tan joves, que fan coses i les fan molt bé en el camp de la música, de les arts plàstiques, de la creació literària, teatral, de dansa, de propostes inclassificables a cavall de diferents suports. Si Manresa vol esdevenir referència, treballar algun dels camps esmentats hi ajudaria, això sí, tenint present que cal abocar molta energia per consolidar alguna idea i que no és mai feina d’un parell d’edicions. A la ciutat passen una pila de coses noves cada dia. Existeixen fins i tot programadors! Gent que hi posa imaginació per guanyar-s’hi una mica la vida ells i els de dalt de l’escenari. Una ciutat de tradició jazzística sense festival de jazz, de conservatori de música sense festival d’estiu (per exemple i per dir-ne una), de gent de teatre que emigra, de cinema i sepultem el Fecinema quan el festival ja comptava. En el món de la música, per exemple, ja els asseguro que hi ha veritables alegries que ho serien de molts si se’ls dispensés atenció. Només lliures de càrregues, s’aixeca el vol. Ei!, si ja estem bé a terra, doncs res.

I EI! SI SURT TEATRE CONSERVATORI ENDAVANT, DONCS ENDAVANT! PERÒ...

Posi un referèndum a la seva vida té una música que recorda la campanya nadalenca de la pel·lícula ambientada a Manresa Plácido i el seu eslògan: «ponga un pobre en su mesa». Deu ser el que té compartir geografia, que algunes coses s’assemblen. Abans de res, tot el meu respecte i tota la meva admiració per la gent que, essent capaç d’abraçar causes nobles, fa apostolat de les seves idees malgrat tot. Se’n necessiten ganes o tenir un accentuat esperit de servei a la comunitat que, de veritat, tal com està l’ambient social, a vegades més que compensar anímicament (l’única recompensa que se’ls pot oferir) fa venir ganes de llançar el barret al foc. El futur del teatre Conservatori de Manresa que acumula una pila de decennis i que ocupa el forat d’un claustre conventual dominic, és a la palestra. Sí-sí; sí-no; no-no i no-ho-sé-vaja-quin-maldecap. Raons sentimentals de l’estil: sempre ha estat aquí o hi tinc records de família i personals o és un bon lloc per tenir un teatre obert. Raons econòmiques: mantenir-lo val diners, restaurar-lo val diners, tirar-lo a terra val diners. Raons funcionals: una plaça ben gran i a fer-hi coses! Però en el tour de propostes ha emergit una altra via: recuperem el que sigui recuperable de les arquitectures anteriors al teatre i fem-hi un equipament ignasià traient pit de l’important paper que el sant dóna en les seves memòries al temple i convent dominic. Vagi per endavant que la meva procedència no manresana, tot i que manresà compromès des que m’hi vaig empadronar, m’empeny a mirar-ho des de fora. No puc compartir les històries familiars que s’esgrimeixen perquè en aquest sentit les meves tenen una altra geografia física i humana, però mira, aquesta opció de posar una Ara Pacis (els que coneguin Roma ja sabran què vull dir) al mig de Manresa em fa gràcia. I ei! Si surt teatre Conservatori endavant, doncs endavant! Però...

HO T'ADAPTES AL SISTEMA, O DESAPAREIXES O FAS LA VIU-VIU

“Lo que resiste puede sobrevivir sólo en la medida en que se integra”, aquesta sentència d’Adorno i de Horkheimer* és demolidora per a tot aquell que pretengui posar en circulació un projecte cultural nou i pretengui viure’n. El concepte de resistència s’entén per a aquella proposta que està al marge del discurs oficial de la indústria cultural que filla del liberalisme econòmic té com a nord rendir beneficis. La fórmula perquè un producte cultural doni dividends és senzilla: ha de ser apta per a ser consumida pel nombre més gran d’individus, és aleshores quan hom pot esdevenir líder com autor de best-sellers, com a productor de musicals, del films, de cançons per a l’estiu... Els autors s’adonen com en la indústria cultural passa el mateix que en la resta d’indústries: els més capaços tiren endavant; hi ha una selecció “natural” en el sentit darwinià: els més forts o els més enfortits. És obvi que el creador cultural ha de poder dir alguna cosa interessant, “ser bo” en diríem col·loquialment, però és igualment important o fins i tot més en el nostre moment històric, que algun representant del sistema es fixi en tu. Parafrasejant al professor Joan Campàs: és art allò que el món de l’art diu que ho és. Aquesta “dictadura” del sistema que imposa a la comunitat els productes més vendibles viu amagada darrera el vel de la democratització dels béns culturals: tothom té dret a la cultura. La pregunta és: ¿a quina cultura? I la resposta és clara: a aquella que el sistema proposa. Ara bé, ¿és que no hi ha llibertat per proposar, per crear? I tant! I aquest és el gran mèrit de tot plegat: la il·lusió de viure en llibertat, com assenyalen Adorno i Horkheimer: “la libertad de morir de hambre” o la llibertat de morir-se de pena: “Excluido de la industria, es fácil convencerlo de su insuficiencia”. I ¿no hi ha llibertat per a triar allò que es vol consumir? I tant! Una llibertat, un camí que s’ha de fer a la contra del bombardeig insistent i sistemàtic de la indústria cultural a favor de les seves propostes que vehiculen a través dels mass-media que controlen directament a través de la seva titularitat: a l’estat espanyol el grup Planeta en seria l’exemple més clar (diaris, televisions, editorials...) o bé a través de la seva potència econòmica o bé a través del poder polític.

És clarificadora l’observació dels nostre autors sobre la situació, en el seu temps, de la creació artística i del món cultural respecte el que passava als Estats Units o a Europa. Mentre que en els primers, naixia, creixia i es consolidava la indústria de la cultura en el segons, gràcies a què aquesta arriba amb retard es pot mantenir en el període d’entreguerres una activitat creadora de nivell, diferenciada, de propostes sense parar: expressionisme, dadà, cubisme, futurisme... Aquesta diferenciació entre els USA i Europa encara es pot percebre clarament en el món del cine: mentre que a Europa es fa o es pretén fer-ne, a l’altra banda de l’Atlàntic es fa indústria; mentre a Europa es malda per cercar la subvenció pública o la inversió a fons perdut, als USA la proposta que no fa taquilla s’aparta.

Aquest cercle infernal, només trencat de tant en tant per una nova proposta, però ràpidament soldat en el precís instant que la indústria hi veu negoci i l’absorbeix, inclou l’espectador que accepta com a massa allò que el sistema li proposa i que acaba desitjant (recordeu l’efecte agulla hipodèrmica?). És com la roda del hàmster, no para mai mentre l’animaló la fa rodar. Sempre atenta, la indústria ofereix al mercat allò que el mercat demana que és allò que la indústria li ha dit prèviament que és bo, que és l’adient, que és el que el mercat necessita: “Ese conformismo (el de la massa) se contenta con la eterna repetición de lo mismo”. La postmodernitat és moltes coses: la societat líquida de Zygmunt Baugman però també la societat compactada pels interessos econòmics de la industria cultural. Al matí ens manifestem contra els desnonaments d’habitatges convocats via twitter i al vespre assistim al concert del cantant de moda acabat d’arribar al cel del star-system.

*Theodor Adorno i Max Horkheimer, “Industria cultural. Ilustración como engaño de masas”, a Dialéctica de la Ilustración, Madrid, Trotta, 1994, pp. 165-213

QUÈ N’HEM DE FER DE TANT PATRIMONI MUNICIPAL A MANRESA?

Ara toca el torn a l’Anònima, que per als que no ho sàpiguen és el nom que els manresans donen a l’antiga empresa que els subministrà la primera electricitat. L’Anònima ocupa un gran espai a l’interior del que avui coneixem com el nucli antic de la ciutat. Els hereus de l’Anònima, la companyia Endesa, s’han traslladat als afores en una històrica instal·lació que han transformat en una novíssima seu. Tot el vell complex és una interessant mostra de la historia industrial: edificis de producció, habitatges per a treballadors i una gran xemeneia. Ara l’Anònima passarà a formar part del patrimoni municipal. Fa alguns anys, des dels sectors conscienciats culturalment d’aquest país, se sospirava dia sí i dia també perquè els ajuntaments fossin titulars d’equipaments; eren els anys de l’apagada cultural del règim franquista i dels seus acòlits a cada poble. L’adveniment del règim liberaldemocràtic possibilità que molts d’aquells ciutadans capdavanters de les entitats culturals entressin als ajuntaments i es van començar a fer realitat alguns dels vells somnis, i a poc a poc es començà a nodrir el país d’espais municipals per fer-hi coses: camps de futbol, piscines, poliesportius, biblioteques, i cal metge es convertí en el CAP. Magnífic! Però arriba l’hora de les vaques  magres  i la inèrcia tarda a aturar allò iniciat, i fan cap els endeutaments municipals; i això qui ho paga?, que hauria dit Josep Pla; i arriben les marxes enrere. Ah! Però a tot arreu? No, a Manresa no! I per això l’Ajuntament suma ara l’Anònima al patrimoni de tots. ¿Voleu dir que no ens cal un projecte realista de ciutat? Ser conscients del que som i cap on volem anar? Recorden l’auditori de Sant Francesc? I els Panyos? I els antics jutjats? I la sala Ciutat? I també la Plana de l’Om? Hi ha idees per a tot plegat? I encara més: hi ha diners?

EL VESTIT DE LA HISENDA LOCAL MANRESANA ÉS PLE DE FORATS

És un no parar. Ara surt a la llum un altre deute de l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada de 300.000 euros, que és el cost d’unes obres preparatòries per a la construcció del parc tecnològic. Reforma, estacionaments blaus, Ateneu les Bases, piscina municipal, sentències judicials perdudes i el que em deixo. Ostres, ostres! No sóc de plànyer les administracions i encara menys una de gran com l’Ajuntament manresà, un veritable ens de poder, però avui sí que els planyo i em planyo com a ciutadà. Amb tants forats al vestit o amb tants estrips no hi ha manera de lluir. L’economia de la ciutat és a hores d’ara el més semblant a un parrac. No és que no hi hagi vaques magres, és que no hi ha ramat. El cas del parc tecnològic té el seu què. Havia de ser la repera, un exemple d’innovació, un pol d’atracció, però, renoi, amb els retards multicausa i l’adveniment de la crisi del totxo que tot ho ha empudegat, l’aposta estratègica público-privada va arribar tard. I la seva esplendor ha quedat reduïda a un estatge d’empreses petites i eixerides, això sí, un trosset de La Caixa (la gran) i el Centre Tecnològic de Manresa. Ara sabem que per no arribar encara més tard a un tren que ja s’escapava es van contractar unes feines sense la cobertura legal corresponent i, per evitar un altre plet, ara l’Ajuntament en fa el reconeixement de deute i ja ens espavilarem per satisfer-lo. I efectivament l’espavilada municipal només pot tibar de dos items: pressió impositiva i deixar de fer. L’un i l’altre incideixen en la qualitat de vida dels ciutadans de Manresa. Més que mai, avui l’Ajuntament manresà està obligat a cercar totes les complicitats possibles amb les administracions superiors, encara que aquestes tampoc no van gaire galdoses, especialment l’autonòmica, que a la pràctica ha passat de ser un govern a esdevenir un memorial de greuges.

AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.

UN VIATGE DESCONEGUT DE SANT IGNASI A MANRESA

Aquesta és la portada de Regió7 d'aquest dissabte

BROTS VERDS QUE DONEN FRUITS ESCARRANSITS

En l’era dels mites caiguts, el de les xifres n’és un altre. D’acord que dos més dos encara fan quatre, però l’equació un pollastre i dues persones no és igual que cadascuna se’n menja la meitat; pot ser que una se’l mengi sencer i que l’altra faci badalls de gana, però estadísticament sí que es podrà vendre la idea del repartiment a parts iguals. Una cosa similar és el que passa amb les darreres xifres amb què ens obsequien els propagandistes dels brots verds. Asseguren que a la Seguretat Social ja hi ha més altes d’inscrits que no pas baixes i això que és un fet objectiu és interpretat com que la societat ja surt del túnel, que ja tornarem a fruir d’una vida on el maldecap principal serà a veure on anem de vacances aquest any. Però del que no ens parlen els intèrprets dels brots verds és de la qualitat dels treballs a què corresponen aquestes altes a la Seguretat Social. Si no ens deixem enlluernar, veurem que darrere aquest discurs interessat políticament el neoliberalisme insisteix en la reducció salarial dels treballadors espanyols com el camí a seguir perquè els brots verds esdevinguin branques, flors i així l’arbre de l’economia doni fruits; encara que siguin escarransits. I comptaran la producció de l’arbre pel nombre de fruits i no per la mida, el punt de maduració i el gust. És sabut que l’economia funciona quan hi ha estalvi i inversió. L’estalvi és l’excedent familiar o empresarial un cop descomptades les despeses i algun vici que és el que fa moure amb empenta el comerç i la producció; ja m’explicaran quin és l’estalvi que possibilita un sou escanyat. I la inversió es pot fer amb recursos propis o si no demanant els diners en unes condicions raonables que és el contrari del que estan disposats a fer els prestataris que es refugien en les comoditats dels deutes sobirans i en els rèdits que obtenen del Banc Central Europeu pels dipòsits que hi deixen en custòdia. L’estat del benestar pot ser història.

LA XINA MANA MOLT A ESPANYA PERQUÈ TÉ MOLTS DINERS PER DEIXAR-LI

És l’economia, imbècil! Aquesta espetegada de Bill Clinton a la cara de George Bush pare per explicar-li el perquè ell guanyaria la contesa electoral ha fet fortuna perquè efectivament són els diners el que realment importa a la gran majoria de la gent, de nosaltres. És l’economia i no pas els drets humans o una pretesa neutralitat internacional o la no ingerència en els tan anomenats afers interns el que ha determinat que el govern del PP vulgui liquidar l’aplicació de la justícia universal per part del sistema judicial espanyol. Si el cas Flors Sirera o el cas del reporter José Couso són foragitats de la persecució judicial o si la justícia espanyola no pot jutjar encara que sigui en absència el dirigent xinès Jiang Zemin acusat de genoci al Tibet és perquè els compromisos internacionals la premen, li recorden que el seu tresor nacional està en mans de l’especulació controlada per les grans potències i que en el cas xinès es concreta en la compra de deute públic dels estats que s’ha revelat com la gran palanca que fa moure les sobiranies. Ara ja no cal declaracions de guerra, només cal donar una ordre a un ordinador perquè els milions per invertir canviïn de cartera. Molt espanyolejar que cantava Manolo Escobar, però al primer toc de xiulet del qui els deixa calés, se l’embeinen i apa. El passar pàgina a la justícia universal per part del govern popular i del seu ministre Ruiz Gallardón que suposem que ja no és vist com l’esperança modernitzadora del conservadorisme espanyol (carai amb els analistes polítics que cada dia s’assemblen més als economistes que expliquen el que ha passat i per què s’han equivocat), és un bon punt de reflexió, un més, sobre el procés globalitzador i que ens fa adonar que l’únic comú denominador serà el diner i els mecanismes per fer-ne; cultura i drets humans hauran d’esperar que desaparegui la condició humana.

HAVER DE FER VIDA A LA BOTIGA PER FER CALAIX. QUIN FUTUR MÉS POC GALDÓS

Fer calaix. Tota la teoria econòmica elaborada al llarg de la història es resumeix en aquesta expressió. Un cop s’ha comptat el capital que conté el calaix, comença el restar de les despeses fixes que comporta obrir la porta cada dia, allò que s’ha de pagar al proveïdor, els sous dels que fan rutllar el negoci i les factures sobrevingudes, que sempre n’hi ha alguna al llarg de l’exercici comptable. Si es fa calaix, el negoci sura i fins i tot pot anar bé. Si no es fa calaix i aquesta situació es perllonga en el temps, el negoci va de mal borràs i caldrà abaixar la persiana, una altra expressió breu que explica tot un món. En aquests temps convulsos, de persianes se n’han abaixat moltes perquè s’han deixat de fer molts calaixos. Ara, com aquell nàufrag que s’arrapa als taulons que suren de la barca desfeta amb l’esperança d’arribar a bon port, molts caps pensants de la cosa econòmica assenyalen com a camí a seguir per a què el comerç tibi de la recuperació això que ja fan els comerciants xinesos, pakistanesos i magribins: obrir sempre; fer vida a la botiga, vaja! Aparadors oberts com a reclam per fer més calaix. S’adrecen així a aquesta massa informe que es diu públic o client, a veure si entrant pels ulls, buiden una mica més la cartera. El problema a resoldre, però, i ha quedat demostrat en aquesta campanya de rebaixes, és que ja no queda gaire diner per desviar cap a despeses que no siguin les essencials. És el que passa quan una determinada concepció del capitalisme liberal es carrega la classe mitjana. L’estat del benestar era un pacte entre els rics i la resta de la població pel qual a aquesta se la proveïa d’unes comoditats, que es pagava ella mateixa via impostos i rendiments del treball, no es pensin!, a partir d’una caixa comuna, i això els permetia disposar de recursos addicionals per gastar sumptuàriament, cosa que fa anar la roda del consum i de la producció que l’abasteix. En el pecat hi ha la penitència.