El llenguatge
políticament correcte els diu que són subsaharians, però la gent en diem
negres. Homes i també alguna dona, fornits, grans d’envergadura, vestits com qualsevol
de nosaltres, arreglats, en diríem. Potser tots vénen d’una mateixa zona de
l’Àfrica perquè físicament s’assemblen molt i, quan no s’expressen en francès o
anglès amb els clients, observes que entre ells parlen la mateixa llengua, per a
nosaltres incomprensible, qui sap si l’únic record tangible del seu rodal. Són els
manters i han vingut per quedar-se. Al seu darrere, el golf de Roses pren un color
bordeus esclarit; és el capvespre que enfila l’adéu al dia. A l’altra banda dels
finestrals, el primer món sopa bufet lliure. Juguen al gat i a la rata amb les
policies: ara passes, ara recullo; ara t’allunyes, ara paro la mercaderia. Cap de
les policies que passegen amunt i avall, probablement obeint unes ordres que
diuen que s’han de fer veure perquè així donen sensació de seguretat, no
aguantaria una competició de pols amb els manters del meu estiu. Tampoc no els
cal, són l’estat, i quan aquest esposa punitiu, no té aturador, és qui fa les
lleis i qui genera els discursos convenients per justificar-se quan li cal. El
client del comerç dels manters viu allunyat de la línia que separa legalitats
d’il·legalitats; només veu una bossa, una samarreta o un calçat esportiu de
renom a meitat de preu. El client dels manters vol ignorar tot el que hi ha
darrere d’aquell producte fabricat per enredar-lo; equipat amb xancletes i
samarreta d’imperi, però també vestit per anar a sopar en taules de tovalles de
lli, li importa més consumir que no pas fer-se preguntes. Qui vol incomoditats
durant les esperades i sempre curtes vacances d’estiu?
