ARA QUE JA TENIM MITJANA A LA C-55, DEMANO ALS QUE SEMPRE VAN TARD QUE ES LLEVIN ABANS

 

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, vaja, d’aquella conselleria que tothom coneixia com d’Obres Públiques abans que s’imposés la litúrgia de la confusió en això dels eufemismes, l’honorable Santi Vila, ha fet honor a la paraula donada a principi d’any i ja tenim la mitjana de formigó que separa els dos carrils de la C-55 a l’alçada de l’entrada a Manresa pel barri de Sant Pau, o si voleu: en l’inici o acabament de la variant. És de justícia reconèixer la feina d’aquell que compleix. És una victòria ciutadana, de la gent que al marge de la política oficial i sota el lema «No més morts a la C55» va fer públic arreu del país l’existència d’una trampa mortal que fins aleshores només era patida en silenci per les famílies trencades a causa de la mort d’algun dels seus membres en accident de trànsit en un dels trams més mal engiponats de l’eix del Llobregat. Malgrat que no s’ha aconseguit de moment el desdoblament, la millora en seguretat és indiscutible... Però... Divendres passat un camió de gran tonatge a l’alçada del senyal de limitació de velocitat a 60, allà on comença el carril únic, ens empenyia a mi i a un altre vehicle circulant en direcció a Barcelona; ens menjava el cul, vaja! Aquí sí que el senyor conseller Vila no hi pot fer res. El conseller Espadaler i els Mossos d’Esquadra potser sí, i és perseguir, allò que se’n diu a mort, els bandarres de la carretera. La mitjana de formigó evitarà les topades frontals i mortals de necessitat, però no evitarà que la condició humana, més bèstia algunes vegades que no pas humana, continuï fent de les seves. L’eix del Llobregat tram sud fins a Abrera és una via lenta, senyors desesperats! Qui tingui pressa que es llevi més d’hora o que es faci picar per un ànec, que diria un amic meu, però que no posi en risc la vida dels altres; i si ho fa: clatellada!

L’ODI A LA LLIBERTAT ÉS PROPI DE SOCIETATS AMORALS I EMPOBRIDES

 

“El vertader avantatge de la veritat consisteix que, quan una opinió és vertadera, es pot extingir una vegada, dues o moltes, però amb el pas del temps hi haurà persones que la redescobriran. Fins que arribarà un dia en què gràcies a les circumstàncies favorables escaparà a la persecució i arribarà a ser prou forta com per resistir els següents intens de suprimir-la”.
Aquest paràgraf correspon al llibre de John Stuart Mill escrit l’any 1859: On liberty en traducció catalana de Sira Abenoza: Sobre la llibertat. Stuart Mill va ser un teòric del liberalisme, paraula maleïda per l’ús indecent que n’han fet i en fan els governs i els partits conservadors quan volen mostrar-se com llops amb pell de xai. Stuart Mill va escriure sobre la llibertat aplicada a l’individu i a les minories i sobre l’ús de la llibertat en el marc de les complexitats socials, i exposà que sense respecte i voluntat de comprensió el cos social s’empobreix encara que aquest cregui tot el contrari i convençut per la força dels fets que no pas de la raó, pensi que la llibertat consisteix en l’acatament si no vols per força dels seus postulats. La llarga cita i la marrada sobre Stuart Mill ve a tomb del moment en què estem instal·lats a Catalunya. Una veritat, si voleu un convenciment, que com una au Fènix ha ressuscitat, una vegada, dues o moltes d’entre els incendis que s’han calat amb la intenció d’anorrear la veritat de l’existència d’un poble, el català, que vol dir la seva i amb veu pròpia en el concert de les nacions del món. Les circumstàncies favorables a què fa referència Stuart Mill que han de fer renéixer la veritat han eclosionat a Catalunya des de la darrera Diada de l’Onze de Setembre que no va ser un punt de partida sinó un punt d’arribada des d’on començar l’etapa més definitiva dels darrers temps.

LA RECUPERACIÓ DEL CASTELL DE CASTELLAR ANIMA EL PATRIMONI BAGENC

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar el castell de Castellar al municipi bagenc d’Aguilar de Segarra. Sorpresa majúscula! Recordava l’indret ben enrunat, amb els sostres esfondrats sobre el pati d’armes; els panys de muralla amenaçadors; l’església, que és romànica com han posat de manifest les restes d’arcuacions llombardes del que queda del campanar de torre, era una misèria més propera a un estable que no pas al temple religiós que havia estat capçalera del territori feudal. M’havia enfilat al castell pel terraplè de runa. De l’interior se’n veien uns quants esglaons de pedra picada que havien de conduir a les restes mig enterrades d’un portal de dovella; per sobre una paret mitgera embardissada, es podia fer cap a un bell finestral geminat gòtic que emmarcava el paisatge cap al nord. L’indret domina la vall de la riera de Rajadell i de la riera de Grevalosa afluent de la primera. Era indret de pas de l’estrada romana que comunicava el Bages amb l’Alta Segarra. Els romans ja hi passaven relligant els assentaments agraris de l’Espelt i els Prats de Rei amb el de Sant Amanç de Viladés i cap a les valls del Cardener per remuntar-lo fins al jaciment salí de Cardona i del Llobregat amb parada a Manresa i a Boades-Torre del Breny del municipi actual de Castellgalí. Després, va ser terra de frontera en l’expansió franca cap a la Catalunya Nova, indret d’extracció feudal i quan la terra passà a valer poc o res, va ser masoveria fins a la dècada dels cinquanta i ruïna progressiva. Avui és un magnífic monument recuperat, pendent d’alguns acabats, però visitable i amb un audiovisual que reuneix dues premisses bàsiques: és original en el plantejament i és breu. La recuperació de l’indret ha estat un dèria de l’alcalde Valentí Riera i la posada en solfa dins la història de la mestra i estudiosa medievalista Roser Parcerisas. Magnífica sorpresa!

LA CRISI TÉ UNA CARA BONA: LES ENTITATS LOCALS PRENEN PROTAGONISME

El redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors, instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació! La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En dono fe.