Ha mort Joan Vehí, el fuster i fotògraf de Salvador Dalí

Va gaudir de la confiança de Salvador Dalí i de Gal·la; els veia de carrer, a casa i fent els artistes; els va escoltar, interpretar, ajudar; els va fotografiar centenars de vegades i va guardar el preuat tresor embolicat per la discreció. Sense la persistència fotogràfica de Joan Vehí no coneixeríem bona part de la vida quotidiana de la parella de Port-lligat, de quan Dalí no feia de Dalí.

Article publicat el 3/juny/2017
Text i fotos: Salvador Redó/Regió7

Fuster ebenista i fotògraf, dues professions ben allunyades una de l’altra que Joan Vehí i Serinyana (Cadaqués 1929-2020) va agermanar amb resultats d’excel·lència. Vehí va fixar la iconografia de Salvador Dalí, les fotografies que li va fer al llarg de trenta-cinc anys són la història gràfica de l’artista figuerenc des del 1952.

Aquesta és una història de confiança, la suficient perquè, quan arribaven visites a casa, el pintor li digués: «Joan, ara ho deixem estar que vaig a fer de Dalí». El fuster Vehí, que es formà en l’aprenentatge de la fusteria artesanal, que es preocupà d’ampliar el coneixement de l’ofici amb la seva mecanització, tenia taller al carrer de l’Església número 5 de Cadaqués i començà els tractes amb Dalí fent-li els marcs de les teles, després van venir mobles i ginys com el que permetia a Dalí pintar assegut encara que la tela fes tres metres d’alçada i que es pot veure si visiteu la casa de Portlligat.

Vehí s’enduia les càmeres a tot arreu i també a casa de Dalí i de Gal·la; els va començar a fotografiar  i la parella es deixava, i Vehí va començar a acumular material, sempre des de la discreció: Dalí amb les visites, la parella amb Marcel Duchamp, amb Richard Hamilton, guru i creador del pop art, i una llarguíssima llista. Va ser el mateix Hamilton qui li proposà el 1980 de mostrar part del seu treball en una col·lectiva amb Jakob Bill i en què també exposà obra Albert Ràfols-Casamada, el mateix Hamilton i Jaspers  Johns, entre d’altres. El fuster i fotògraf agafava cos d’artista i passava de l’anonimat a la primera línia pública de la gent que tractava els Dalí amb familiaritat.

L’antiga fusteria ara és la seu de la Fundació Joan Vehí, que vetlla pel manteniment d’una col·lecció amb més de cent mil negatius on hi ha també la història gràfica del Cadaqués de l’última meitat de segle, una magnífica col·lecció de càmeres fotogràfiques i un petit apartat personal que inclou les cartes que envià a la nòvia mentre feia la mili o les dues caixes-joier treballades amb el burí a mà que li féu en les hores perdudes mentre feia el soldat, «les tinc ordenades, les cartes, perquè les tenia guardades en capses de sabates i, quan jo no hi sigui, no vull que vagin a cremar». De l’ebenista Vehí podeu veure, a Port-lligat, una delicada tauleta-centre i un secreter dissenyats per Dalí, i al castell de Púbol, el llit de Gal·la. «El client sempre té raó, per això vaig treballar tant per a Dalí i Gal·la».

                                                    Dalí pintava en aquesta sala on hi ha el giny per a teles grans

                                                    La delicada tauleta que Dalí imaginà i que Vehí va fer

AMB SENTIT D’ESTAT (Publicat a Regió7 el 7 d’agost del 2005)

Fa 15 anys de la publicació d'aquest article. Som ho érem, encara amb partits que diuen que sí, que Espanya és regenerable, que els catalans hem de tenir paciència, que això va per llarg i que mentre governin les esquerres(?) a Madrid, des d'aquí hem de fer bondat. Ja estan prou amatents els seus corifeus a Catalunya per insistir en la cançoneta. En fi...

"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".

AMB TANT SOROLL MOLESTEU MOLT, HO SABÍEU?

Duem un grapat de dies, setmanes i mesos immersos en la dialèctica de pati d'escola de preadolescents: "i tu més, elis, elis". Uns treuen la llengua i uns altres fan pam i pipa. Hi ha qui fa botifarra i qui envia a prendre pel sac amb el dit del mig. Tot molt alliçonador de fins on ha arribat el sectarisme partidista en aquest sorral, petit i esbullat, que és l'independentisme català.
Ara que si Perpinyà, que si Urquinaona, que si Cornellà i Sabadell o Vic i Manresa. Que si els barris industrials de la corona barcelonina, que si el rere país. Com que som tants i forts, ens permetem el luxe d'emprenyar i dividir. L'altre sempre s'equivoca, l'altre ha començat primer. Tampoc ajuda algunes bufonades de mal digerir, ni expressions gens afortunades. Com que som molts, podem deixar víctimes pel camí; és un luxe que ens podem permetre. Reviscola el mot carallot, que defineix aquell a qui sempre ensarronen; compte que pot arribar a ser un sentiment transversal. Ui, he dit el mot! el que atabala alguns guardians de les essències pures, aquells que mai no s'equivoquen, que presumeixen d'haver estat sempre igual, que miren de reüll noves incorporacions o que es pensen que són noves i potser els nous són ells. TRANSVERSAL.
Les xares socials, ferm partidari en sóc, afavoreixen aquest estat lamentable de coses, també. Tots hi caiem una dia o un altre o un dia sí i l'endemà també. I per això mateix, en la situació actual, després d'un octubre del 2017 en què vam tocar el cel amb les mans per caure de cop a terra, i avui no entraré en els perquè, cal més que mai que els actors polítics i els seus corifeus, sobretot aquests darrers, pleguin algunes veles i des del silenci monàstic, facin gruix amb aquells que treballen per enfortir el múscul social sense fer soroll. Si no pots millorar el silenci, calla! diuen que diu en proverbi, i hi afegeixo: treballa sense esperar res a canvi.