SENSE POBRES NO HI HAURIA NECESSITAT DE FER CARITAT, AIXÍ QUE...

Hola a tothom, jo sóc contrari  a  la caritat. Ho sóc perquè estic  radicalment en contra de la  pobresa. Sense gent pobra no  hi hauria necessitat de la gent caritativa. Ara bé, un cop establerta la meva posició i com que no sóc un il·lús, també vull dir  que sort en té la societat de la gent que es desviu pels altres. La gent caritativa tapa les vergonyes de  l’Administració, o què carai!, que sota el  mot Administració s’amaguen noms i cognoms. La gent caritativa tapa les vergonyes dels noms propis que governen les  societats on hi ha pobresa. Abans de la crisi medieval del segle XIV, els cristians cercaven la salvació a través de l’exercici de  la caritat. Com a resultat del canvi de paradigma en què el diferent era estigmatitzat sense miraments, els pobres van passar a ser considerats com a éssers portadors de totes les malvestats; la corresponent teoria que justificava el canvi va  elaborar la necessària iconografia i el relat per instal·lar en l’imaginari col·lectiu que els pobres eren uns desgraciats que  havien de ser apartats de la societat. L’Església es faria càrrec d’aquest lumpen proletariat i ja s’encarregaria de portar-los  pel bon camí malgrat fos a fuetades. L’existència de gent pobra és un fracàs de la societat si la concebem com una unió  de persones que decideixen compartir present i concebre un futur. Si la societat ha de ser un campi qui pugui, aleshores l’existència de la pobresa li és inherent perquè assumeix la desigualtat com un fet necessari. Aquestes festes nadalenques són la visualització de la caritat i molta gent se’n beneficia i crec que això està molt bé. La caritat no hauria d’existir, però pel fet que existeix proporciona alleujament a una pila de gent exclosa de la festa. I la caritat ja s’ha institucionalitzat durant tot l’any, i sort n’hi ha de la gent caritativa que no mira ni blancs ni negres i que només veu unes mans que demanen caritat.

PER SI NO N'ESTEM SEGURS, ENS FARAN DIR SÍ DUES VEGADES

Crec que a hores d’ara els lectors que tenen la bona voluntat de llegir aquesta columna cada dissabte ja han entès que es tracta d’una columna d’opinió; no és un espai d’anàlisi. Tampoc és un espai per jutjar res ni a ningú i, com que no té deutes, a diferència de moltes de les coses dites  sobre la pregunta referendària, des d’aquí ja els avanço que jo la trobo ridícula.

És molt propi dels catalans el «sí però no». Ens perd l’estètica i a ponent ho saben, hi juguen i en fan befa. Tot sovint ens pregunten a veure si és que ens pensem que som diferents de la resta d’espanyols. Home!, com que això que implica aquest «ser»  depèn dels sentiments i aquests no estan subjectes a cap constitució ni a cap llei, doncs sí, n’hi ha molts milers que ens en sentim, de diferents; com els que se senten bolivians també se’n senten, de diferents. Però, observin com de rars som els catalans que, fins i tot allà on es pot passar amb una pregunta, els nostres governants en formulen dues. Allà on es pot posar un sí, els catalans, com si fos un eco, en podrem posar dos. I encara més complicat, potser algú posarà un sí i després posarà un no i ja no sabrem com comptar-ho. La pregunta del referèndum que farem podia haver estat binària: si o no. Hom  esdevé independent o no; la primera opció és la premissa indispensable per penjar la bandera a l’ONU, per federar-se o per confederar-se, la segona deixarà les coses com estan o molt pitjor, perquè l’Espanya eterna de dretes i esquerres s’abraonarà sobre Catalunya, anava a escriure com mai, però escriuré com sempre, perquè sempre ha estat així. Ah! I els recomano llegir les respostes d’alguns veïns de Manresa que viuen en barris majoritàriament de gent arribada d’Espanya ja fa dècades que publicava ahir Regió7 i extrapolin. Cap eufòria no està convidada si volem que el procés ens dugui a l’Estat independent. Comença el joc i es jugarà a fons i vull dir a fons.

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.

SEMBLA QUE ELS ESPANYOLS, ELS FRANCESOS I ELS ALEMANYS VIATGEN POC

 

Recentment el príncep hereu de la casa de Borbó i futur cap d'Estat d'Espanya celebrava la fortalesa de la llengua espanyola a l'estat nord-americà de Florida. Aquest dimecres era notícia a la premsa francesa que l'organisme encarregat de vetllar per la presència de la llengua de Molière a la publicitat (ARPP) havia renyat 42 campanyes publicitàries perquè usaven a França la llengua de Shakespeare i en una altra, el cas de Desigual, la llengua de Cervantes. El mateix dimecres la premsa alemanya es feia ressò del pacte entre socialdemòcrates i democratacristians pel qual es pressionarà la UE perquè s'equipari l'alemany en importància al francès i a l'anglès, que són les dues llengües preeminents en les institucions europees. La premsa alemanya explica que és una iniciativa de l’SPD i que a la Merkel ja li va bé el rampell xovinista de la neoesquerra teutònica. També explica la premsa que a Alemanya estan preocupats pel retrocés de l'estudi de la llengua de Goethe a Holanda i als països escandinaus a causa de la seva progressiva substitució per l'anglès com a primera llengua vehicular en les seves relacions internacionals. Tornant a França, algunes de les empreses amonestades ja han criticat obertament les ingerències lingüístiques i les han qualificades de rampells identitaris. Es veu que només viatjant no n'hi ha prou per guarir-se del nacionalisme. I encara hi ha qui acusa els forassenyats catalans d'intransigents perquè lluiten amb llances contra els molins de la uniformitat lingüística espanyola, francesa (no oblidem Catalunya Nord) o italiana (hola, Alguer). Ah, clar, que els altres són estat! Ho veuen per què nosaltres també volem el nostre d'estat? El volem exactament pel mateix que ells, per caminar pel sender de la història amb nom propi i perquè és la nostra obligació amb les generacions que ens han precedit o com dirien en espanyol: «porqué es de bién nacidos».

2.916 EUROS AL MES DE LLOGUER A LA PLAÇA MAJOR DE MANRESA I EL BARRI ANTIC MORIBUND

 

Vaig sentir la xifra en els primers minuts del ple de l’Ajuntament de Manresa i, renoi!, 35.000 euros l’any pel lloguer d’uns baixos per molts 670 metres quadrats que tingui el total de superfície útil a la plaça Major de Manresa em va semblar un preu astronòmic. A veure, ¿quants de vostès la cobra, aquesta xifra, en un any de treball? Doncs això és el que pagarà l’Ajuntament de Manresa per dur a la seva plaça l’oficina municipal de turisme. Serà interessant veure com hi arriben, els possibles turistes, a aquest indret. La xifra en qüestió dividida per dotze mensualitats dóna el magnífic resultat de 2.916,6 euros per mes; així, presentat, no està gens malament com a sou per al propietari, oi? I el millor del cas és que el regidor d’Hisenda digués que, tal com estaven els preus, aquest era ben assumible(?). Dijous mateix em comentava una persona lligada al barri històric de la ciutat (un eufemisme per no dir barri vell o antic i així treure-li càrrega pejorativa) que per posar-hi una botiga (fixin-se que no he escrit negoci, que és un estadi superior que permet anar més enllà d’un trist sou i pagar els impostos, taxes, llum, telèfon, proveïdors, autònoms...) hi ha propietaris que demanen 2.000 euros mensuals com a lloguer; ara, un cop sentit el que es va dir en el darrer ple municipal, ho entenc tot: hi ha qui es pensa que hi té una mina entre mitgeres. Així doncs, no ens ha d’estranyar que els carrers del barri històric perdin el seu comerç. S’ha de girar molt per distreure dels beneficis de la botiga uns lloguers tan desorbitats! I em sembla que pel nombre de passejants que s’hi veu durant la setmana, fiar-ho tot al dissabte fa molt complicat fer calaix. I atès com està tot plegat, ateses les crides a la racionalització de la despesa que ens arriben de totes bandes, que el Consell Comarcal i l’Ajuntament manresà no hagin ni parlat per compartir aital projecte, com es va reconèixer, no em sembla gens correcte.

POLÍTICS QUE NO CEDEIXEN A LA PRESSIÓ DEL PODER EN MAJÚSCULA

 

Durant la primera legislatura dels ajuntaments democràtics, en un poble del Bages un grup de negociants locals havia comprat a preu de sòl agrícola unes vinyes de secà. Al cap d’un temps, en la revisió de les normes subsidiàries de planejament es proposà convertir aquelles vinyes en una urbanització per a unes 25.000 persones; el poble en qüestió tenia aleshores uns 2.500 habitants i n’havia perdut prop d’un miler en deu anys a causa de la primera crisi del tèxtil. En aquell poble hi havia un partit a l’oposició amb gent dels que s’havien fet malveure perquè eren antifranquistes de sempre i declarats. En aquell poble governaven amb majoria absoluta els franquistes reciclats disfressats com a independents. Aquest partit a l’oposició era CiU i un d’aquests regidors va ser encarregat de presentar les al·legacions contra el pla que volia legalitzar el canvi d’ús del secà per urbanització. Les al·legacions van ser acceptades i el pla no va tirar endavant. La família d’aquest regidor tenia una botiga de pintures i molta gent del poble i també alguns progressistes i alguns sindicalistes li van declarar el boicot, així com també alguns botiguers, algun fabricant i també una oficina bancària que es van apuntar al lema: «en tal no vol que el poble creixi». La maquinària del poder local va aconseguir que molta gent d’aquell poble interioritzés com a propi el discurs dels quatre especuladors i el seu cor d’aduladors. Aquell poble és Monistrol de Montserrat i aquell regidor valent va ser el meu pare, l’Agustí Redó i Samper. Explico això per dir que entenc molt bé com es va sentir la Mirella Cortès quan, essent alcaldessa de Sallent, la van pressionar perquè fes els ulls grossos envers la mina amenaçant-la d’omplir-li la plaça de gent (suposo que de miners, familiars i gent afí). Un homenatge a la Mirella i a tots els polítics que no cedeixen a la pressió del Poder en majúscula.

LA CONFIANÇA ÉS LA BAULA MÉS FRÀGIL EN LA CADENA SOCIAL

 

La confiança és com un vidre: fort, resistent però també fràgil. Aquesta fragilitat inherent fa que trencar-lo sigui fàcil. Un cop trencat, potser el podrem reconstruir però per molt bé que es faci la feina d’enganxar els pedaços, sempre quedaran visibles les esquerdes. La confiança és un puntal de la convivència. Ho hem vist en el crac econòmic en el qual estem instal·lats. Rumors, mitges veritats, veritats reals descobertes a darrera hora van dinamitar la confiança i l’economia es va ensorrar i allà baix està per molts esforços que faci el poder per dir que la cosa ja canvia. S’ha instal·lat la desconfiança, qui es creu a quí? La confiança en les organitzacions emanades de les institucions és una condició indispensable per al bon funcionament de la societat. La confiança és com el greix que fa que les peces llisquin i no es desgastin fins a l’averia. En el sistema democràtic hi ha unes organitzacions que han de ser especialment curoses a l’hora de generar i de mantenir la confiança de la ciutadania. Són les organitzacions que detenen el monopoli de la violència: les policies. Casos d’imputacions dubtoses o no demostrables, discriminacions per raó de llengua, de sexe o de nacionalitat, casos de violència física desproporcionada, malcarades, prepotències, deixadesa en la feina respecte a segons qui i tot el pes de la norma per a segons qui altre; situacions que creen inseguretats jurídiques. La institució anomenada policia, tant és l’adjectiu que dugui aparellat, ha de viure en i per la confiança. El respecte, el prestigi és la cosa més democràtica del món perquè sempre te’l donen els altres i sense que el prestigiat ho busqui, sinó que és un reconeixement gratuït que otorga la ciutadania. El prestigi és fill de la confiança. Sense confiança l’autoritat perd la seva essència de servei a la societat i es converteix en una altra cosa.

LA MINERIA DEL BAGES ÉS RENDIBLE PER ELLA MATEIXA, NO PERQUÈ PUGUI INCOMPLIR LA LLEI

 

És evident que no té la mateixa força una gran empresa que una empresa petita. Una gran empresa ocupa molts llocs de treball i per tant la seva capacitat d’influència sobre tots els àmbits és molt gran. Una empresa petita té poca potència laboral i, per tant, la seva veu du incorporada de fàbrica una sordina. Però les disposicions legals que regeixen les activitats industrials i econòmiques tenen vocació universal, vull dir que són fetes perquè la seva aplicació sigui igual per a tothom. En cas que no sigui així, en els mateixos textos legals hi hauria d’haver ben marcades quines són les excepcions. Una excepció no és sinònim de fer els ulls grossos. Conèixer les excepcions genera seguretat jurídica, que és un pilar de la democràcia; mirar cap a una altra banda, a contrari, i segur que el que sí que genera són greuges comparatius, habitualment del petit vers el més gran, del que té menys poder cap al que en té més. Jo no crec que els inversors globals que tenen les accions d’Iberpotash haguessin posat els seus diners a la conca minera del Bages perquè aquí es permet no complir la llei. Jo crec que aquests inversors van fer cap a la Catalunya Central perquè hi ha un excel·lent producte que no troben en altres llocs; perquè hi ha uns excel·lents treballadors que coneixen molt bé el seu ofici. Si van invertir aquí és perquè se’ls va vendre que la mineria bagenca resultava barata perquè no s’haurien de preocupar dels residus i que la seva gestió no afectaria el compte de resultats, aleshores se’ls va transmetre una informació falsa i algú hauria de respondre davant d’aquests inversors i davant de la societat. Si la Justícia conclou que les coses no es fan bé, no s’hauria de respondre amb l’amenaça de retirar inversions, la resposta hauria de ser eliminar la mala praxi i exigir les responsabilitats a qui toqui. Es poden pactar terminis però la situació actual no és per engegar el ventilador de la por.

MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.

RECORDEM QUE PLAUTE VA DEIXAR ESCRIT QUE L’ÉSSER HUMÀ ÉS UN LLOP PER A L’ÉSSER HUMÀ

Les pàgines de Fet divers de Regió7 es feien ressò d’una història sòrdida que té sentència judicial i que com un mirall reflecteix fins a quin nivell més baix pot caure aquest calaix de sastre que anomenem la condició humana. Una dona nigeriana explotava sexualment una altra dona nigeriana a qui havia facilitat l’arribada a Catalunya amb la idea secreta d’obligar-la a prostituir-se i prendre-li els diners que, com si fos una vaca lletera, produiria amb la seva activitat sexual. Que una persona maquini una història com aquesta a la qual, jo no sóc entès en la matèria i per tant ja em perdonaran si no m’ajusto a dret, hi podem aplicar allò de traïdoria ja diu bé de com de bèstia pot arribar a ser l’ésser humà En aquest cas no podem ni aplicar aquella idea tan reconfortant que fa callar consciències de l’explotació blanca o occidental, perquè es tracta d’una dona nigeriana que denigra fins a la més vil de les baixeses una altra compatriota. Hi poden aplicar allò de la societat patriarcal, això si, encara que en aquest cas sigui una dona que fa el pinxo a una altra dona perquè és el marc el que defineix la situació i aquesta és obra de la societat dictada per la visió de l’individu mascle. I hi podem aplicar també el pensament que s’atribueix a Plaute: l’ésser humà és un llop per a l’ésser humà (ell escriví l’home). Hi ha actituds que no són patrimoni del gènere entès com a diferenciació sexual, sinó del gènere de persona que s’és. No és pas nou, és tan vell com la humanitat; és clar que si no hi hagués clients no hi hauria negoci, però avui la reflexió la vull centrar en els negociants de la desgràcia, en els que s’enriqueixen sobre la dissort dels més vulnerables, perquè sempre hi ha algú que no està de condicions de plantar cara a la vida, i a vegades, com és el cas de la dona nigeriana explotada, ni de sobreviure. Per això és tan extremadament necessària l’acció dels poders públics i per això és també tan extremadament necessària l’acció de gent, com la de la manresana Lourdes Perramon, que dedica la seva vida a l’auxili de les dones de la vida.

SI L’AUTOVIA FINS A BERGA NO HA FET ECONOMIA, NO ENTREBANQUIN QUI EN VULGUI FER

Que quedi clar que sóc un beneficiat de l’autovia fins a Berga. No fa tants anys que per fer cap a Puigcerdà quan hi treballava havia de passar per l’interior de tots els pobles des de Sallent fins a Guardiola de Berguedà. Després va venir el nou traçat del que vam batejar com a eix del Llobregat i la construcció de les variants que treien el trànsit de les poblacions; un trànsit que havia crescut molt amb l’obertura del túnel del Cadí i el boom immobiliari de la Cerdanya. I finalment, la carretera desdoblada. Rellegint l’hemeroteca em retrobo amb aquelles declaracions solemnes que justificaven l’extensió de l’autopista de Terrassa a Manresa fins a Berga, que és el que és l’autovia de peatge a l’ombra, per un estudiat, suposat, previsible enlairament de l’economia berguedana i nord-bagenca a causa de la real millora de la comunicació per carretera amb el nus viari de Manresa i cap a la xarxa catalana d’autopistes. La poca seriositat amb què aquests darrers quinze anys s’han tractat algunes coses en aquest país fa feredat. Les suposades bondats de l’autovia topaven, i topen, precisament a Manresa amb l’escanyament de la prolongació sud de l’eix del Llobregat; escanyament acompanyat de perillositat per la sobrecàrrega escandalosa de trànsit. L’alternativa: una autopista amb un preu d’espoli fiscal. La realitat ha evidenciat que l’autovia funciona per alleugerir l’estona dels que pugen i baixen de casa a la segona residència perquè el suposat interès d’encara no sabem qui per pujar a fabricar no sabem què no s’ha vist per enlloc o molt poc. Així les coses, les administracions volen facilitar els tràmits a aquells que opten per quedar-se al territori?, i que gent com els quatre fundadors de Metall Tecnològic no hagin de topar contra la burocràcia per iniciar una empresa que ha de ser alternativa al seu atur? En els moments actuals, això és més segur a l’hora de crear riquesa que una autovia.

LA MOBILITAT ÉS UN CONJUNT, NO NOMÉS UNA PART, PER MÉS SOSTENIBLE QUE AQUESTA SEMBLI

És fàcilment constatable que assistim des de fa alguns anys a Manresa a la penalització de l'automobilista, aquest ésser que s'entossudeix a entorpir el funcionament normal de la ciutat, a omplir-la de fum cancerigen, de sorolls... El discurs políticament correcte és el que lloa les virtuts d'anar a peu o en bicicleta. En una ciutat on tenir un cotxe és penalitzat amb uns impostos exorbitants, on estacionar té connotacions d'espoli, on certes conductes arbitràries de l'administració local deixen el conductor sense defensa possible, experiments dits de mobilitat com el realitzat a l'empara de l'Ajuntament i amb l’única idea preestablerta que no hi ha res com caminar o córrer la Volta a Manresa, sona a fora de lloc. Si universalitzéssim aquesta pràctica de l'anar a peu o en bicicleta en una ciutat com Manresa, feta sobre els turons que envolten les quatre rieres primigènies, els que vivim en els barris de la Sagrada Família, la Balconada, Cal Gravat o a dalt del Mion-Puigberenguer i tenim o bé personalment o bé en algun familiar problemes de mobilitat, o que hem de dur la mainada a la part baixa de la ciutat perquè és allà on hi ha l’escola, o fer cap als serveis públics municipals, comarcals, de la Generalitat o estatals, ¿ens hem de sentir culpables per escollir el caríssim transport privat? Caríssim perquè, a banda del que suposa comprar un vehicle, que per cert és un acte que dóna feina a uns quants, i mantenir-lo, hom ha de desembutxacar una mitjana de sis euros per estacionar cada vegada que 'baixa a Manresa', diners que van a pagar una factura municipal nascuda i crescuda arran d’una pèssima gestió de l'interès públic, perquè no és amb el que satisfà el vianant o el ciclista per l'ús de l'espai públic com es paga el nyap de la Reforma. En fi, si guanyen els bons, espero que alguns d'aquests deixin de circular pel mig del Passeig o per les voreres dels carrers i de saltar-se els semàfors en vermell

 

EL BARRI DE LA BALCONADA DE MANRESA, EXEMPLE D’UNA REALITAT QUE NO ES POT IGNORAR

Una de les millors aportacions informatives sobre el darrer Onze de Setembre i la Via Catalana l’hem pogut llegir en l’edició de Regió7 d’ahir, divendres, signada pel periodista Josep Sallent. És un esplèndid exemple de periodisme de carrer. Sallent va anar a preguntar a dos bars del barri de la Balconada de Manresa, que no es distingeix precisament per ser feu del pensament nacionalista català ni catalanista; vots són trumfos i els partits de matriu espanyola hi guanyen de carrer. La Balconada és un barri en què majoritàriament la seva població és originària de fora de Catalunya i que manté forts lligams sentimentals i familiars amb els seus llocs d’origen. És un barri, com centenars d’altres barris de les ciutats de Catalunya, on la immersió lingüística ha estès el coneixement del català però on el catalanisme no ha fet forat. La llengua habitual de comunicació és la castellana passada pel sedàs de les seves variants andaluses. Les respostes recollides pel periodista revelen perfectament l’existència d’una Catalunya on el pot de les essències encara està per destapar o que, en tot cas, el pot destapat flaira més cap a l’espanyolitat que no pas cap a la catalanitat. També el ventall de respostes recollides ens posa de manifest que no hi ha un pensament monolític i que van des d’aquell que és espanyol i no cal parlar-ne més, als que no tenen cap mania a defensar la consulta i que votarien no, o votarien sí o votarien segons el que digui la butxaca. En tot cas, el treball de Josep Sallent ens explica que encara hi ha molta feina per fer si es vol sumar al catalanisme més gent de les generacions vingudes d’altres terres. Que, si no tot, molta cosa queda encara per fer, i que tot és possible, també que l’espanyolitat de milers de ciutadans anònims suri a la superfície, cosa a la qual juga un determinat unionisme.

M’ESTIMO ELS RADARS DE LES CARRETERES PERQUÈ EM DONEN SEGURETAT

Ja ho dic ben clar i català: sóc un ferm partidari dels radars a les carreteres i trobo una veritable despesa onerosa els panells en què, com si els conductors fóssim minyons escoltes, se’ns avisa que passem de la velocitat permesa, recomanada, convenient o diguint-ne el que sigui. Tampoc crec que els radars es posin per recaptar diners i, siguem francs, la sanció és l’únic camí que l’ésser humà entén de debò quan es tracta d’afers de circulació. Que quedi clar que el millor seria que el territori estigués dotat de carreteres desdoblades, però mentre això no sigui possible, l’apel·lació a la bona voluntat dels automobilistes em sembla ridícula per poc realista. Circulo molt per les carreteres de la Catalunya Central, tinc apamada la C-55 en el tram sud i els asseguro que des que hi ha els radars nous a la variant de Manresa, a l’entrada al peatge troncal de l’autopista i al revolt d’accés al cremallera de Monistrol, vaig més tranquil i també hi vaig quan em desplaço a Terrassa amb els nous dispositius acabats de posar; i m’agrada veure el cotxe camuflat dels Mossos amb el radar muntat al tauler de control i també les lletges caixes taronja de posar i treure. En veig de tots colors per aquestes carreteres de Déu i hi circula massa gent que m’importa de debò per deixar la seguretat i l’acompliment del codi de circulació només a la bona voluntat dels conductors. Per cert, canviant de tema però no gaire: l’eix Diagonal ja presenta símptomes de col·lapse a causa dels camions que l’han pres com el que és: un drecera entre l’autopista de la costa cap als destins de l’interior o cap a la frontera a través de l’eix Transversal. Dijous, en el tram d’Igualada a Capellades vam comptar "trens" de sis i set camions un darrere l’altre impossibles d’avançar per la disposició de la calçada i per la llargada dels combois: ja ho havíem dit.

UI QUAN A MANRESA N'ESTIGUIN BEN CONVENÇUTS I HO EXPLIQUIN A FORA!

Coincidint amb dates assenyalades, s’organitzen a Manresa visites a la ciutat desconeguda. És una activitat lloable que ha tingut i té la virtut de perllongar-se en el temps, cosa que l’ha consolidat. Manresa és una ciutat amb una oferta remarcable que, en paraules d’un turista recollides recentment per Regió7, la situarien en el mapa. Ah!, però com se situa en el mapa cultural la ciutat de Manresa. Hi ha dues fórmules ben senzilles: una és ser conscient de l’interès d’allò que es té, i l’altra, explicar que es té. Ser conscient del patrimoni deixat per la història no és passar-se l’estona mirant-se el melic, que és el perill que tenen les jornades de descoberta de la ciutat desconeguda, o fer un catàleg per si un cas ens cau una teulada, cal fer un pas més i no pas petit, requereix l’esforç d’interioritzar, de convertir el patrimoni en part de l’ADN de la ciutat, dels ciutadans. Explicar-ho a fora és el pas següent, perquè si només ens donem copets a l’espatlla els uns als altres no sortirem de les muralles nostrades. Cal explicar-se a fora perquè és allà on es juga el partit entre múltiples ofertes, milers d’ofertes; cal tenir ben present que la ciutat, que qualsevol iniciativa, avui competeix amb el món com em reflexionava un hostaler del municipi de la Coma, proper a les fonts del Cardener: «jo competeixo amb el món!», m’etzibà; i que cert que és! Un exemple de com no s’han de fer les coses el tenim a Manresa en el frontal florentí de la Seu i en la magnífica i desconegudíssima col·lecció de la Fundació Mestres Cabanes, l’autor manresà dels decorats pictòrics més ambiciosos fets mai al Liceu de Barcelona. Es tracta d’un patrimoni tan ric com desconegut i, respecte del primer, fins i tot mal guardat i pitjor presentat. Saber què es té i saber on es vol anar, ei! Si és que es vol anar a algun lloc.

SI SUMEM CERVESA BEGUDA I DISTÀNCIA DE CASA EL RESULTAT ÉS: RACONS PIXATS

 

Manresa pot arribar a ser encantadora. En vigília de la festa major, el debat ciutadà no és sobre el programa d’actes sinó sobre la quantitat de pixarades per metre quadrat que la brigada de neteja haurà (o hauria) de neutralitzar. Vist des de fora i recollint alguns comentaris d’amics, la cosa fa pixar de riure. És la segona vegada en poques setmanes que el tema de les miccions manresanes salta a la palestra; la primera va ser arran de la magnífica qualitat del servei de Renfe a Manresa (és ironia); per cert, el gran avenç aconseguit arran de la visita de l’autoritat competent deu haver estat la instal·lació d’un pixador portàtil; magnífic! Algú podrà tirar d’elàstics fins que li petin. Durant les festes majors de tot arreu, s’ha pixat al carrer i s’ha dormit la mona en un banc (de seure, eh?) i ja sabem que l’alegria i una certa disbauxa desferma la carn. Què passa a Manresa i en altres poblacions que no passi a pagès, per exemple?; doncs que els camps susceptibles de rebre les miccions i altres accions humanes són a tocar del rovell de la festa, i a Manresa el bosc del Suanya queda lluny i per a aquell que té la urgència, qualsevol cantonada és bona. Els aventuro que la guerra està perduda per més pixadors públics que l’Ajuntament posi a l’abast del ciutadà tronera. És un problema d’educació però és sobretot una necessitat fisiològica. A veure: la cervesa no és diürètica? Quina és la beguda que es consumeix més i sobre la qual recau més la possibilitat de rendibilitzar la festa? La cervesa! Quantes hores es passa la gent al carrer: moltíssimes. Doncs? La generació d’orina per persona augmenta i la distància respecte del servei de casa també. No s’ha de ser cap saberut matemàtic per arribar a la conclusió que les cantonades manresanes tornaran a fer una olor ben descriptible.

LA LLEI DEL CERCLE INDESTRUCTIBLE QUE CONDEMNA L’IMMIGRANT A UNA DESAPARICIÓ LENTA

 

No es pot tenir accés a la sanitat si no es tenen els papers en regla. No es poden tenir els papers en regla si no es té feina. Per tant, no es pot tenir accés a la sanitat pública si no es treballa legalment. Un cercle infernal, avui, impossible de trencar mentre no es canviï la llei. Aquest és el problema a què s’enfronten els emigrants anomenats «sense papers» siguin o no ciutadans d’un país de la Unió Europea, i aquest és un dels problemes amb què es troben els romanesos que ocupen l’edifici del carrer Barcelona de Manresa propietat de CatalunyaCaixa. Escrivíem la setmana passada en aquest mateix espai que es pot ser immigrant però que no s’ha de ser brut; avui ho redueixo a: no es pot ser immigrant. Aquesta alegria amb què els polítics espanyols ventilen l’exili econòmic de milers de ciutadans fent veure que és el millor que poden fer, té una cara fosquíssima que és la realitat; el mur social contra el qual topen un cop situats en el lloc de destí. I no cal ser un illetrat; conec algun universitari en situació precària també lluny de casa. Els romanesos de l’edifici del carrer Barcelona duen afegit al sarró de la poca qualificació professional unes evidents mancances de comunicació a causa del desconeixement de les llengües oficials a Catalunya. Alguns xampurregen un castellà molt deficient i la totalitat no saben un borrall de català. No saben com explicar-se, ni a qui fer-ho. El cercle indestructible ho esdevé més perquè desconeixen els mecanismes que la societat d’acollida (?) té, encara que precaris, per donar-los una empenta. Potser no tots hi estan disposats, segur que, com a tot arreu, hi ha algun espavilat, però les administracions haurien de ser capaces de destriar el gra de la palla i sobretot de no condemnar ningú a la seva desaparició lenta i dolorosa en nom d’una llei.

EL PRIMER CULPABLE ÉS QUI EMBRUTA, PERÒ L’AJUNTAMENT I LA PROPIETAT HAN D’ESTAR AMATENTS

Es pot ser immigrant, però no es pot ser brut i menys fins a acumular 20 tones de merda a casa i a més a més escampar-la per casa del veí. Gestionar una ciutat de 70.000 habitants deu ser una feina complexa, però qui d’això en fa la seva vocació o professió té l’obligació de saber que passen aquestes coses com les de l’immoble del carrer Barcelona que semblava un apèndix de l’abocador comarcal. Es pot ser Catalunya-Caixa que té milers de pisos, cases, terrenys, naus industrials... però es té l’obligació legal, com tots els propietaris, de tenir aquestes possessions en bon estat de conservació i sobretot de salubritat. I s’ha d’escoltar més els veïns, que no es queixen per ganes de tocar la gaita, home! Si l’Ajuntament està a sobre dels paradistes dels mercats i fires perquè servin les condicions adients de neteja i salut, com és que se li escapa un afer tan voluminós i notori com l’acumulació de brutícia (és per no repetir el mot merda) en un habitatge en un dels nous centres urbans de la ciutat? L’afer del carrer Barcelona només s’explica des de la desídia. La desídia pública i la desídia d’un propietari tan enorme i influent com és CatalunyaCaixa. A veure: l’Ajuntament és si vol «l’amo» del seu terme municipal i té múltiples ressorts per obligar els propietaris del que sigui a actuar conforme la llei i el sentit del bé públic. Quan s’abaixa la guàrdia, les misèries humanes neixen i creixen com a bolets i el germen del conflicte també. Casos com els del carrer Barcelona protagonitzat per immigrants és regalar combustible a aquells que ja tenen el llumí a la mà. Passar-ho per alt és tan perjudicial per a la causa de la interculturalitat com el bonisme. A veure qui convenç els veïns afectats que els nouvinguts no són potencialment font de problemes. I no ho són!, no pas més que els autòctons.

TONY JUDT, LA POSTGUERRA I LES ACCIONS PREFERENTS

 

El difunt Tony Judt va coronar la seva extensa i profunda obra d’historiador amb un magnífic llegat titulat Postwar, Postguerra, d’indispensable lectura per entendre com és que els europeus som com som. Encara més, per entendre com és que la nostra societat feta d’homes o dones concretes és com és. I ¿com és? Dolenta! Compte! No vull dir que vostè o jo mateix siguem la pell de Barrabàs. Vostè i jo i el veí, i aquell de més enllà, i el que viu a tres mil quilòmetres de nosaltres i parla una llegua eslava, som bona gent. I és clar que som bona gent! sempre que siguem nosaltres i no membres d’una massa. Quan esdevenim massa, és aleshores quan apareix la dolenteria. Els recomano especialment la lectura i relectura dels primers capítols, aquells en què Judt explica com el nazisme i l’stalinisme i els seus respectius post van girar com un mitjó la societat europea; aquells capítols en què explica com la mateixa gent es va convertir en agents executors de la barbàrie en perllongar-la a través dels interessos particulars anys enllà del 1945; aquells capítols en què explica que finalment van ser els mateixos gossos amb collars diferents els encarregats de tornar a donar forma a la massa informe en què s’havia convertit tot Europa. Judt explica en aquesta primera part del voluminós llibre com els estats es van convertir en els primers depredadors de la seva gent; com això passà sota els règims totalitaris però no només. Ens explica com la gent, la massa, va percebre aquesta actitud dels qui en el pla teòric havien de vetllar pel seu benestar i la va aplicar també als seus veïns, els uns contra els altres. Judt ens explica com el cinisme es va emparar de tot un continent. Rellegint aquestes pàgines no m’he pogut sostreure de la imatge del que està passant a casa nostra. La imatge d’un estat, d’una classe estatal, depredadors de la seva pròpia gent en connivència amb els poders econòmics locals i mundials. La imatge de milers de persones, possiblement bones en el seu entorn proper, però capaces, com a  massa, d’enredar milers de veïns amb, per exemple, les accions preferents, que han deixat a la misèria els que les van subscirure convençuts de la bondat dels que les proposaven. Judt també ens explica com els encausats en els processos de postguerra s’excusaven en el deure imposat des de dalt i com en general l’excusa els va sortir bé.

FORUM ÉS UN EXEMPLE DE LA FALLIDA DE LA IDEA DE REDISTRIBUCIÓ EN HABITATGE

 

Hi ha plantejaments polítics, socials o econòmics que sobre el paper són d’allò més interessants, bons per naturalesa; que són redistributius en el sentit antropològic del mot i per tant que cerquen la igualtat entre les persones. Són plantejaments lloables, que generen adhesions indiscutibles (a vegades en el sentit primigeni de la paraula, també). La promoció pública d’habitatges és un d’aquests plantejaments que cerca l’abaratiment i la democratització en l’accés a una llar per a aquells que sobre el paper no tenen els mitjans econòmics per posseir-ne una en propietat o de lloguer. L’habitatge públic no té gaires secrets: sòl a baix preu i subvencions públiques, i també qualitats primes en els acabats que modernament s’han suplit amb algunes extravagàncies aportades pel món del disseny en arquitectura. La idea seria bona sense discussió si no fos perquè es fonamenta en la butxaca del comú, bona part del qual s’ha de gratar la seva per tenir el seu propi habitatge i que se l’ha de continuar gratant si el vol millorar. El terreny esdevé empantanegat en temps de crisi quan la propensió natural de mirar de cua d’ull el veí esdevé una pràctica encara més habitual. I el projecte resta en aquest pantà si econòmicament esdevé un desastre per a l’erari públic. Aquest és el cas de l’empresa municipal manresana Forum, quan els suposats beneficiaris del plantejament no hi poden accedir si les lleis del mercat que es resumeixen en: fart jo, fart tothom, els impedeixen trobar crèdit perquè els que l’haurien de donar s’estimen més donar prioritat a la seva pròpia bombolla immobiliària. Un parc de 260 pisos per adjudicar són molts pisos i, malgrat tots els malgrats, també és exemple que les coses no s’han fet bé en el món de la redistribució a Manresa.

ARA QUE JA TENIM MITJANA A LA C-55, DEMANO ALS QUE SEMPRE VAN TARD QUE ES LLEVIN ABANS

 

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, vaja, d’aquella conselleria que tothom coneixia com d’Obres Públiques abans que s’imposés la litúrgia de la confusió en això dels eufemismes, l’honorable Santi Vila, ha fet honor a la paraula donada a principi d’any i ja tenim la mitjana de formigó que separa els dos carrils de la C-55 a l’alçada de l’entrada a Manresa pel barri de Sant Pau, o si voleu: en l’inici o acabament de la variant. És de justícia reconèixer la feina d’aquell que compleix. És una victòria ciutadana, de la gent que al marge de la política oficial i sota el lema «No més morts a la C55» va fer públic arreu del país l’existència d’una trampa mortal que fins aleshores només era patida en silenci per les famílies trencades a causa de la mort d’algun dels seus membres en accident de trànsit en un dels trams més mal engiponats de l’eix del Llobregat. Malgrat que no s’ha aconseguit de moment el desdoblament, la millora en seguretat és indiscutible... Però... Divendres passat un camió de gran tonatge a l’alçada del senyal de limitació de velocitat a 60, allà on comença el carril únic, ens empenyia a mi i a un altre vehicle circulant en direcció a Barcelona; ens menjava el cul, vaja! Aquí sí que el senyor conseller Vila no hi pot fer res. El conseller Espadaler i els Mossos d’Esquadra potser sí, i és perseguir, allò que se’n diu a mort, els bandarres de la carretera. La mitjana de formigó evitarà les topades frontals i mortals de necessitat, però no evitarà que la condició humana, més bèstia algunes vegades que no pas humana, continuï fent de les seves. L’eix del Llobregat tram sud fins a Abrera és una via lenta, senyors desesperats! Qui tingui pressa que es llevi més d’hora o que es faci picar per un ànec, que diria un amic meu, però que no posi en risc la vida dels altres; i si ho fa: clatellada!

L’ODI A LA LLIBERTAT ÉS PROPI DE SOCIETATS AMORALS I EMPOBRIDES

 

“El vertader avantatge de la veritat consisteix que, quan una opinió és vertadera, es pot extingir una vegada, dues o moltes, però amb el pas del temps hi haurà persones que la redescobriran. Fins que arribarà un dia en què gràcies a les circumstàncies favorables escaparà a la persecució i arribarà a ser prou forta com per resistir els següents intens de suprimir-la”.
Aquest paràgraf correspon al llibre de John Stuart Mill escrit l’any 1859: On liberty en traducció catalana de Sira Abenoza: Sobre la llibertat. Stuart Mill va ser un teòric del liberalisme, paraula maleïda per l’ús indecent que n’han fet i en fan els governs i els partits conservadors quan volen mostrar-se com llops amb pell de xai. Stuart Mill va escriure sobre la llibertat aplicada a l’individu i a les minories i sobre l’ús de la llibertat en el marc de les complexitats socials, i exposà que sense respecte i voluntat de comprensió el cos social s’empobreix encara que aquest cregui tot el contrari i convençut per la força dels fets que no pas de la raó, pensi que la llibertat consisteix en l’acatament si no vols per força dels seus postulats. La llarga cita i la marrada sobre Stuart Mill ve a tomb del moment en què estem instal·lats a Catalunya. Una veritat, si voleu un convenciment, que com una au Fènix ha ressuscitat, una vegada, dues o moltes d’entre els incendis que s’han calat amb la intenció d’anorrear la veritat de l’existència d’un poble, el català, que vol dir la seva i amb veu pròpia en el concert de les nacions del món. Les circumstàncies favorables a què fa referència Stuart Mill que han de fer renéixer la veritat han eclosionat a Catalunya des de la darrera Diada de l’Onze de Setembre que no va ser un punt de partida sinó un punt d’arribada des d’on començar l’etapa més definitiva dels darrers temps.

LA RECUPERACIÓ DEL CASTELL DE CASTELLAR ANIMA EL PATRIMONI BAGENC

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar el castell de Castellar al municipi bagenc d’Aguilar de Segarra. Sorpresa majúscula! Recordava l’indret ben enrunat, amb els sostres esfondrats sobre el pati d’armes; els panys de muralla amenaçadors; l’església, que és romànica com han posat de manifest les restes d’arcuacions llombardes del que queda del campanar de torre, era una misèria més propera a un estable que no pas al temple religiós que havia estat capçalera del territori feudal. M’havia enfilat al castell pel terraplè de runa. De l’interior se’n veien uns quants esglaons de pedra picada que havien de conduir a les restes mig enterrades d’un portal de dovella; per sobre una paret mitgera embardissada, es podia fer cap a un bell finestral geminat gòtic que emmarcava el paisatge cap al nord. L’indret domina la vall de la riera de Rajadell i de la riera de Grevalosa afluent de la primera. Era indret de pas de l’estrada romana que comunicava el Bages amb l’Alta Segarra. Els romans ja hi passaven relligant els assentaments agraris de l’Espelt i els Prats de Rei amb el de Sant Amanç de Viladés i cap a les valls del Cardener per remuntar-lo fins al jaciment salí de Cardona i del Llobregat amb parada a Manresa i a Boades-Torre del Breny del municipi actual de Castellgalí. Després, va ser terra de frontera en l’expansió franca cap a la Catalunya Nova, indret d’extracció feudal i quan la terra passà a valer poc o res, va ser masoveria fins a la dècada dels cinquanta i ruïna progressiva. Avui és un magnífic monument recuperat, pendent d’alguns acabats, però visitable i amb un audiovisual que reuneix dues premisses bàsiques: és original en el plantejament i és breu. La recuperació de l’indret ha estat un dèria de l’alcalde Valentí Riera i la posada en solfa dins la història de la mestra i estudiosa medievalista Roser Parcerisas. Magnífica sorpresa!

LA CRISI TÉ UNA CARA BONA: LES ENTITATS LOCALS PRENEN PROTAGONISME

El redescobriment de les entitats per part de la societat de la qual són filles i d’elles per elles mateixes és la cara bona de la precarietat econòmica dels ajuntaments. La crisi ha obligat els responsables municipals de fires i de festes a cercar noves fórmules per no deixar els seus pobles, viles i ciutats sense festa major. No es pot encomanar el programa a un marxant d’espectacles perquè no hi ha calés. Això ha dut a una revalorització de l’oferta massa vegades somorta de les entitats locals. Allà on s’ha posat en pràctica s’ha evidenciat que, malgrat els anys de sordina aplicada a aquest moviment sociocultural a base de subvencions dirigistes o d’oblits massa sospitosos, havia romàs un foc latent que només ha hagut de necessitar una mica d’aire, una finestra oberta que remogués els tions incandescents que es negaven a convertir-se en cendres inertes. D’aquest reviscolament de les entitats en tenim exemples a Monistrol de Montserrat, a Sant Vicenç de Castellet, a Cardona, a Súria, al Pont de Vilomara, al Bruc, a Olesa de Montserrat, a Fals, a Navarcles, a Sallent, a Puig-reig, a Gironella, a Moià, a Bagà, a Navàs, a Manresa, a Santpedor, a l’Ametlla de Merola, a Avinyó... em deixo una pila de pobles, ja ho sé, és un fenomen que es generalitza. Què tenen en comú aquests indrets i altres? Doncs, que entitats i polítics locals han estat capaços de crear l’atmosfera adient per fer possible el naixement de plataformes d’entesa, al marge de les pròpies idiosincràsies, i tirar endavant celebracions en què la gent fos protagonista: actors, músics, regidors, instal·ladors, artesans... creadors, directors, dissenyadors d’un espectacle de poble a l’empara d’una tradició o creant-ne un de cap i de nou. I oh constatació! La gent està disposada a posar-hi el coll, a enfeinar-se i, el que és més important: a passar-s’ho bé treballant perquè els altres s’ho passin millor. En dono fe.

FEIA MOLTS I MOLTS ANYS QUE NO VEIA ALGÚ RECOLLIR BURILLES DEL TERRA

 

Amb poques hores de diferència i en dos indrets del que podríem acordar a anomenar centre de Manresa vaig veure dos homes de mitjana edat recollir burilles de tabac. No és la primera vegada que ho veig, però feia molts anys, i quan escric molts vull dir molts. Recollir burilles i furgar a l’interior d’un contenidor deu ser el penúltim esglaó social, dic penúltim perquè segur que encara hi ha algú més avall; sempre hi ha algú en pitjors condicions que hi sembla posat pel destí per alleugerir els desgraciats. Quan veig un captaire, no puc escapar de la pregunta que sempre m’assalta com un ressort que el cervell empeny cap a fora per cercar una explicació a la manca d’explicació: ¿com s’hi arriba, a haver de captar? Un captaire o una captaire ha estat nen o nena que ha tingut il·lusions, potser una família que l’ha estimat; podria ser que haguessin anat a rebre els Reis d’Orient, fet la primera comunió vestits de mariner ell o amb vestit de núvia menuda ella. Un captaire o una captaire, potser van estar enamorats algun dia; potser van fer plans: ara això, demà allò, demà passat allò altre. Per a un nen o una nena que de gran, que d’ancià, malviu per les cantonades, ¿quina ha estat la seva trajectòria vital? ¿Quan, allò que s’esperava de la vida, es va convertir en desesper? Una societat que instal·la sota un pont algú, és una societat fracassada com a conjunt. Avui l’economia elevada als altars és una fàbrica de captaires. ¿Què és si no aquell que menja dels bancs d’aliments o s’aixopluga de recollit per la caritat? Quan les vaques magres s’ensenyoreixen del paisatge, apareixen els recollidors de burilles de cigarretes, d’entrepans a les papereres, de menjar casolà als contenidors... es multipliquen les mans parades a la recerca de la xavalla i els ulls avergonyits del pidolaire. Paisatge humà que ens interpel·la per les cantonades dels nostres carrers.

NUCLI HISTÒRIC MANRESÀ. QUÈ FEM?

 

El debat sobre què fem al nucli històric de Manresa perquè no quedi al marge del pols de la ciutat ha de partir per força d’un pla d’usos; què s’hi vol fer i com, i amb quins recursos econòmics i legals se li pot donar el tomb. L’anar passant significa la condemna a mort.

Per resoldre un problema és indispensable partir d’una anàlisi correcta. Si no, l’error està servit; però no l’error de l’equació: prova-error, sinó l’error conseqüència de la incompetència. En el nucli històric, Manresa té mala peça al teler. El pas de la història amb incendis i destruccions l’ha convertit en poc arquitectònic. El nucli històric entès com a barri no és ni bonic ni amable. El nucli històric de Manresa és una acumulació de cases fetes a corre-cuita per allotjar-hi els manresans que les havien perdudes per causa de l’esmentada història en les successives maltempsades en què la soldadesca, sempre valenta amb la gent corrent, esmerçava l’estona torxa en mà a la crema de la ciutat. Aquí i allà hi ha restes del que havia estat l’acumulació dels urbanismes de mil anys d’història, però la imatge global és d’un tros de ciutat al qual s’ha escapat el temps. El nucli històric de Manresa no té prou atractius arquitectònics per posar-lo a primera fila d’una oferta turística que l’animi. És obvi que deixo al marge d’aquesta afirmació la basílica de la Seu, l’Ajuntament, el carrer del Balç (si aconseguim donar-li la forma definitiva), els antics jutjats i alguna construcció barroca. Però és que, siguem honestos, ni la ruta ignasiana per aquesta part de la ciutat no és bonica. ¿Voleu cosa més abandonada als ulls d’un visitant no tocat de manresanisme que el Pou de la Gallina, o tan poc agradable a la vista com la capella de Sant Ignasi Malalt, per més adobats que es facin al seu entorn? I encara gràcies que alguns veïns dediquen estones i diners al manteniment en algun d’aquests punts. Així les coses, més els canvis de costums dels ciutadans, ¿què s’hi pot fer per frenar la marxa cap a la degradació d’un barri que havia estat el naixement de la ciutat moderna i el rovell de l’ou del seu comerç? Doncs, la veritat, ben poca cosa si no marxem de la política de pedaços. «Qui dia passa els anys empeny» és la pitjor frase feta que es pot aplicar al nucli històric manresà. Mal temps ara per demanar valentia, perquè aquesta ha d’anar aparellada amb els diners si es vol reeixir. El concepte de cultura com a recurs pel qual es concep aquesta com una utilitat per regenerar barris degradats seria una línia a explorar. Aquest enfocament del tema ha donat èxit a Girona, a Besalú, al barri de la Ribera barceloní amb la construcció de la nova Filmoteca de Catalunya, a la Tarragona romana. ¿Podria Manresa aspirar a alguna cosa similar? Perquè res no tornarà a ser el que havia estat. Això, segur!

SEGONS RENFE, A PIXAR A LA VIA!

Amb els urinaris de l’estació de la Renfe de Manresa tancats al públic, a veure amb
quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell o aquella que, empès per la
necessitat fisiològica, orini a recer del mur de l’estació o s’arrauleixi entre dos cotxes 

Mentre que l’Ajuntament de Manresa declara la guerra als incívics que orinen al carrer, la Renfe tanca els lavabos de  l’estació; a veure amb quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell que, empès per la necessitat fisiològica, orini a recer dels seus murs. ¿Posarà urinaris transportables tipus festa major a disposició dels ciutadans, l’Ajuntament, a l’exterior de l’estació? O encara més: ¿obligarà Renfe a reobrir els pixadors, a l’empara de la llei del sentit comú i del benestar ciutadà? Parin compte que he escrit «aquell» i no «aquella», i és que les dones encara ho tenen pitjor per les raons òbvies que no s’escapen a cap de vostès. ¿La necessitada haurà d’arraulir-se entre dos cotxes amb la complicitat d’una espelma que vetlli per evitar ulls aliens? Tot plegat ens acosta més a l’època de quan els vàters de les estacions eren la putrefacció feta obra i on l’únic senyal de desinfecció era la penetrant pudor de Zotal que s’hi havia escampat,  que no pas a la societat del ben estar i del ben romandre a la qual ens pesàvem que pertanyíem, rics com érem. Els urinaris tancats de l’estació de la Renfe i de tantes altres estacions són el paradigma d’aquest estat de coses que ens  embolcalla, mortalla de la qual no ens podem desprendre ni amb fum de sabatots, que deien els avis de casa quan hom no podia treure’s de sobre un pesat. Els que hagin voltat una mica per França sabran que en cada poble hi ha uns urinaris públics. Cert que n’hi ha de tota mena i condició, però és un senyal que en el país veí algunes coses les tenen més pensades i assumides que no pas aquí. A veure, ¿quants urinaris públics hi ha repartits per Manresa? Ja sé que són més cars que els pipicans, però no deixa de tenir la seva gràcia la diferència d’interès manifestat per les cagarades dels gossos, amb un èxit ben descriptible, respecte de les necessitat fisiològiques dels manresans i visitants; per cert, de les defecacions dels gossos en són responsables els seus amos. En fi, sempre podem prendre un tallat en un bar i demanar pels seus serveis, o per la toilette si sou més fins. La ciutat de Manresa està massa aparellada als tòpics poc favorables; que si el fred, que si la humitat, que si el color gris; ja sabem que els tòpics agafen la part i ho converteixen en un tot, i ara, gràcies a la Renfe, correm el perill que ens associïn als problemes fisiològics És com si ja ho escoltés: Manresa? Vés-hi arregladet o porta xavalla per demanar un tallat al primer bar que trobis si vas fluix o fluixa! Que algú hi faci alguna cosa, no? Per cert, me’n vaig al bar que tinc pressa.

 

 

LA CAIXA DELS TRONS DE NAVARRO

 

Bascos i navarresos han teixit des de fa dècades les seves connexions amb el poder central hispànic de tots colors i mentre Catalunya anava de regeneracionista d’Espanya ells feien bancs com el Vizcaya o el Bilbao i marxaven a Madrid a fer córrer els diners
 
Pere Navarro ha destapat la caixa dels trons en demanar que es posi fi als privilegis de què gaudeixen el País Basc i Navarra amb el seu concert econòmic. Li’n plouen de tot arreu i les més dures des de les files de l’espanyolíssim PSOE, aquell a qui ell s’adreça cercant una federalisme que no treu el cap per enlloc. Des del socialisme espanyol tornaven a demanar que s’instal·li a Catalunya el PSOE al marge de PSC perquè aquest partit és deslleial amb el que pensa el socialisme majoritari que s’ha aixecat com un sol home a defensar bascos i navarresos després de presumir d’haver passat el ribot (el cepillo en llengua sevillana) a l’estatut català. Avui, i sense que serveixi de precedent, o sí, ja ho veurem, estic al costat de Pere Navarro perquè ha verbalitzat des de la trona allò que alguns hem dit des de fa temps amb moltíssima menys fortuna i que pensa molta gent en aquest país de les retallades. Mentre que des d’Espanya s’invoca la unitat de mercat, concepte econòmic depassat per la globalització que no entén de proteccionismes, bascos i navarresos tenen el seu propi sistema d’hisenda pel qual paguen a l’estat els serveis que els presta un cop han recollit els diners dels seus propis impostos, ben a l’inrevés que Catalunya, que ha de viure del que una Espanya morosa i desconfiada li vol pagar i en el moment que li sembla; la Generalitat és a hores d’ara una finestreta que paga si un tercer li dóna cèntims. En aquest sentit és menys que una diputació provincial, perquè a aquesta, com que obeeix a la lògica de les províncies, ningú no li discuteix res. La unitat de mercat no s’invoca quan hi ha territoris que només paguen i altres que només cobren; la unitat de mercat no s’invoca quan per a un pensionista català el cost de la vida a Catalunya és més elevat que per a altres pensionistes de l’estat espanyol; la unitat de mercat s’esberla quan es declaren boicots als productes catalans. I les lleis? No s’escriu que han de ser iguals per a tothom? Doncs els concerts bascos i navarresos que estan dins la Constitució són una contradicció in terminis perquè privilegien uns ciutadans respecte uns altres sense cap raó objectiva; per tant, no es tracta de solidaritat (que ens imposen), aquí es tracta d’aclarir que en un moment donat, uns privilegis mantinguts fins i tot pel franquisme es van tornar democràtics sota pressió d’uns interessos confessables uns i inconfessables uns altres mentre els polítics catalans de la tan lloada transició espantats per l’ombra dels sabres s’apuntaven a això que ara tenim.

FART JO, FART TOTHOM, I L’ÈTICA?

 

El criticat Maquiavel, que ho és tant pels que no l’han llegit com pels poders que s’hi veuen descoberts, deia que l’home modern estava condemnat a cercar còmplices i a enyorar els amics. El liberalisme desbocat ens condemna a l’egoisme com a taula de salvació

Una interpretació de la doctrina econòmica i social anomenada liberalisme assegura que el desenvolupament de les societats és directament proporcional a l’absència d’estat; de fet, els detentors d’aquesta interpretació s’afanyen a dir, en una flagrant contradicció, que l’estat hi ha de ser per assegurar la tranquil·litat interna i la defensa respecte d’agressions externes, així com per apuntalar les polítiques exteriors. En definitiva, el que volen dir els apòstols d’aquesta mena de liberalisme és que cal deixar fer i desfer a la iniciativa privada en tot i que l’estat hi és per protegir-la de gent de malviure i per condemnar al mal viure aquells de fora o de casa dels quals s’extreuen els recursos bàsics per què l’engranatge d’aital muntatge no s’aturi i es reprodueixi en una roda sense fi per a major glòria dels seus ideòlegs. Aquesta interpretació del liberalisme, que és la que serveix d’excusa a l’altre bàndol, aquell que vol l’estat a tot arreu, com si la inflació de funcionaris fos garantia de més equanimitat, queda molt lluny del liberalisme de John Stuart Mill, aquell que fonamentava la convivència humana en la tolerància. El liberalisme que Mill predicava era el respecte a les minories i evidenciava com aquestes podien ajudar al discurs majoritari per fer-lo més just i fins i tot, deia ell, per fer-lo avançar en la consecució de més benestar social. En nom d’un liberalisme, en un exercici més de prostitució dels mots, pràctica que s’ha fet habitual per no dir les coses pel seu nom, s’està desmantellant la societat de la solidaritat; fixin-se que no dic societat del benestar. La societat de la solidaritat no és la que practica la caritat per alliberar la consciència pecadora, sinó la que practica l’entesa, la comprensió, la que està disposada a escoltar l’altre encara que sigui minoritari. La societat de la interpretació del liberalisme que se’ns imposa a cop d’embargament d’habitatge, d’estafes bancàries, de veritats inqüestionables, d’enriquiments vergonyants amb els diners públics, i que ens recorda que l’estat hi és per detentar el monopoli de la violència s’està convertint en un camp de batalla en el qual es dirimeix la pervivència d’un gran concepte que pot esdevenir explosiu: l’ètica. Vist com va tot, i retornant a això de la perversió dels significats dels mots, probablement, el sistema també se l’apropiarà i acabarà per dir, parafrassejant Trasímac: que ètica és allò que el poder considera que és ètic.

 

LA PLANA DE L’OM, UNA FINESTRA QUE TANCA I UNA CIUTAT MENYS AIREJADA

 

La sala de la Plana de l’Om de Manresa és ja oficialment un local més on es poden fer coses. S’ha tancat definitivament aquella finestra a través de la qual la ciutat podia veure altres paisatges sobre els quals batien vents frescos que airejaven una mica el clos. Eren temps en què l’Obra Social de la Caixa de Manresa oferia a la seva societat el bo i millor de les propostes artístiques del moment, del moment passat i del moment futur. Escric aquest article i a tocar meu tinc alguns dels catàlegs magníficament editats d’algunes de les exposicions de producció pròpia o en col·laboració amb altres institucions. D’entre les primeres, les dedicades a l’obra de Laura Albéniz, a Montserrat Gudiol, a Estanislau Vilajosana, a Josep Vila Closes, a Joan Miró a través de la mirada del fotògraf cardoní Josep Planas-Montanyà, a Josep de Togores, a Josep Mestres Cabanes, a Antoni Clavé, a Àngel Millán, a Antoni Tàpies, a Hermen Anglada-Camarasa, i de les segones: la magnífica sobre Egipte i la dels gravats de Picasso. I la llista podria ser molt més llarga. Era un temps en què l’Obra Social de Caixa de Manresa era una veritable regidoria de Cultura en una època en què, amb més bona voluntat que encert, l’Ajuntament no passava de ser un programador de localismes, ei! Dit sigui amb tot el respecte que tot du feina. Ara, els nous propietaris, la Fundació Catalunya-La Pedrera, posen a disposició de la ciutat uns quants metres quadrats perquè la ciutat hi digui la seva. Però una Manresa que acaba d’assistir impertèrrita a l’enterrament del Fecinema; l’única iniciativa cultural autòctona capaç de traspassar les fronteres pròpies, sense cap festival ni d’estiu ni d’hivern que compti i sense política de producció cultural pròpia que depassi el localisme, generarà idees perquè la sala de la Plana de l’Om pugui tornar a ser una referència a dins i a fora de la ciutat?