El dia 5 de novembre
del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i
hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades
per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en
perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només
era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de
la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol
de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els
tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a
mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en
començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat,
d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se
al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en
Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta
formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la
caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar
pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que
una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al
seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista
de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que
aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de
consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa
la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera
perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta.
Passin i vegin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada