El conflicte, el desacord,
els punts de vista diferents, contraposats, són una part indestriable de la
persona i, per tant, de les societats. També ho és la necessitat vital i
majoritàriament viscuda com a tal de ser part de les idees majoritàries, de ser
vistos com a membres cabals del discurs imperant; la dissensió, els dissidents
provoquen inestabilitats i no hi ha res que sigui més rebutjable, que generi més
anticossos que un atemptat a la tranquil·litat. Ves que vol aquest ara! Hem
sentit a dir moltes vegades davant una opinió contrària. Aquesta necessitat de viure
en el consens, en la placidesa, afavoreix el discurs persuasiu de la seva conveniència
i és així també en les organitzacions polítiques; no hi ha res que enutgi més
la persona política que la dissidència, també, malgrat les constants
referències al contrast de parers; fals! Això s’escau també a l’hora de
reflexionar sobre el món de les religions; aquí com que està en joc ni més ni
menys que l’eternitat, les coses surten de mare amb una violència impròpia
d’unes organitzacions que s’assenten en el discurs de la salvació, del fogonet
interior, que anomenen ànima. Maquiavel va escriure que l’home modern està
obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics, i del filòsof Josep Olesti
recullo que «el bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu de
la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars».
En fi, dues visions sobre el comportament humà que avui Junts pel Sí i
Catalunya Sí que es Pot, que comparteixen estat de desassossec, farien bé de
tenir presents si volen romandre i prosperar. L’estat de conflicte, de revisió
i, és clar, l’acció posterior, és el combustible que fa avançar, no pas el que
crema i ho redueix tot a cendres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada