La capacitat de
resistència pot ser un bon motiu per a un estudi sociològic del procés. La
capacitat de resistència dels partidaris de la república independent de
Catalunya davant les múltiples ocasions de desànim causades des dels poders de
l’Estat espanyol o des de les pròpies files, és el distintiu d’aquesta llarga campanya
d’emancipació empesa des de la base i amb la base vigilant. Es diu que el procés
el va començar la gent aquell ja reculat mes de juny del 2010 després de fer-se
pública la sentència del Tribunal Constitucional que deixava l’Estatut del 2006
convertit en caricatura, i es diu que el procés l’acabarà la gent. Quan es diu
la gent, hom fa referència a aquesta transversalitat social que surt una i una altra
vegada al carrer com ho va fer la setmana al parc de la Ciutadella, seu del
Parlament de Catalunya; com ho van fer l’altra per la constitució del Parlament;
com ho fan cada dia per places de viles i ciutats recordant els empresonats i
els exiliats a causa de la causa o que voten opcions independentistes en un
nombre no desitjat pel poder. Però tots els moviments necessiten qui els encapçali;
escapçats els caps s’acaba la cosa, es pensa des dels poders de l’Estat; de
fet, s’ha verbalitzat així: «descabezado!». I és cert, els i les caps donen forma
humana als anhels i potser és per això mateix que els presos i els exiliats s’han
convertit, encara més, en l’encarnació dels anhels dels seus partidaris. Les
societats necessiten herois en qui encarnar-se; totes les societats, totes; les
imaginades pels universalistes també o potser encara en necessiten més, de
referents, universals, això sí; per cert, quantes referències hi ha a herois de
la pàtria en les societats no nacionalistes? A Espanya ja començaven, en el meu
temps d’escolar adoctrinat en el nacionalcatolicisme i el falangisme, per
Viriato i n’ha seguit una llista...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada