Era hivern, final
del 1979, a Madrid, on em van dur circumstàncies personals. Una senyora gran havia estès al terra d’un
carrer proper al que aleshores era Galerías Preciados, a prop de la Gran Via, una
radiografia dels seus pulmons, capses dels medicaments que prenia i el
passaport espanyol; demanava caritat. Estava asseguda en un banc, abrigada, el
cap cot i amb una gorra de llana, posició i peça amb les quals amagava el rostre.
A tocar seu, dues bosses de plàstic amb algunes subsistències recollides al
carrer. Anava vestida amb recolliment, polida. És una imatge que se’m fa
present sovint, és part d’un treball de graduació dels estudis de fotografia i per
a mi ha esdevingut icònica, forma part de la meva col·lecció molt particular.
Trenta-nou anys després, una senyora, també gran, de vuitanta-tres anys, a Manresa
truca a la porta de les monges de Santa Clara perquè fa tres dies que no menja;
demana pa i llet. Escric això i m’esborrono. A Manresa,a la meva ciutat, el 2018
hi ha gent que, un cop ha arribat a un dia concret del mes, deixa de menjar
perquè no en té més. Hi ha dos col·lectius (així en diuen els que disseccionen la
societat) per als quals no hauríem de permetre que res no els manqués: la mainada
i la gent gran, llevat, és clar, que es tracti d’una societat en fallida. És una
societat fallida la societat manresana? Hi dediquem tots els esforços que calen
perquè no es donin situacions de fam? Hem conegut el cas perquè l’ha fet públic
sor Lucía Caram. Quants casos com aquest passen cada mes a Manresa? Quanta gent
viu tan sola, tan en silenci, que desconeix fins i tot els canals d’ajuda per a
casos extrems? Tota una vida per haver d’acabar picant portes? Avui? Indignant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada