Diuen que no s’ha
de barrejar l’esport amb la política però dels equips de futbol que participen
en el mundial que es juga a la no nacionalista Rússia en diuen seleccions
nacionals. Al capdavant dels equips que participen hi van les mateixes banderes
dels estats amb les quals desfilen els corresponents exèrcits; són les mateixes
banderes que llueixen en els edificis oficials i que s’ensenyen a les escoles
com un dels símbols més grans; pel seu qüestionament, en alguns indrets, fins i
tot et podrien arruïnar la vida. Al davant del gruix de ben vestits que
acompanyen els jugadors hi van també representants d’aquests estats i,
probablement, un bon nombre de governants de pes passaran un dia o un altre
pels camps de futbol on jugaran aquells que lluiran al pit la bandera nacional.
Diuen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política però cada vegada que es
produeix un esdeveniment d’aquesta mena, són els polítics de l’indret els que
agafen les regnes de la cosa i poc els costa desprendre’s d’una milionada del
diner ciutadà que ells gestionen i manar aixecar un munt d’escenaris on llueixin
als ulls del món, diuen, les fortaleses pàtries. I diuen que no s’ha de barrejar
l’esport amb la política. I també és en esdeveniments d’aquesta mena on se
substancia que la banca sempre guanya, vull dir que els poders sempre guanyen i
amaren del seu discurs la ciutadania que, davant el munt d’insatisfaccions
humanes, cerca, com fa més vint segles, en el pa i el circ una mica d’alè, una mica
d’il·lusió que faci més suportable la quotidianitat pesant i grisa. Els èxits i
els fracassos de les seleccions nacionals, seran els èxits i fracassos de la
col·lectivitat d’individus; però la madeixa mai no es descabdella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada