Són quarts de quatre de la tarda a la Barcelona olímpica, cruïlla entre el carrer de Pujades i el carrer de la Marina. Data: dissabte, 26 d'octubre del 2019. Escenari amb tots els ets i uts. Espai per a les noies i nois de la premsa, algunes i alguns ja poc noies i nois; barreja de ganes d’experiències i d’experiència; grues per als fotògrafs destinats a obtenir imatges generals, aèries, però tocant de peus a terra. A una banda del carrer, un parterre folrat de gespa sana, d’un verd brillant, assadollat d’aigua, potser per les darreres pluges, i amb una arbreda de xipresos que amortirà l’escalfor del sol de tardor. L’espai s’omple de gent expectant i esperant. A l’altra banda, el carrer és menys acollidor, més ciutadà: vorera ampla i habitatges de pisos aixecats amb la gresca dels jocs olímpics del 1992.
Passen els quarts
i l’indret s’omple; hi farà cap la capçalera de la manifestació per la Llibertat
amb què la catalanitat tossudament alçada vol evidenciar la repulsa a la
sentència que el poder espanyol ha fet caure sobre els presos polítics
catalans. El paisatge humà és divers, transversal en diuen ara, i potser fins i
tot inclusiu, adjectius que ja s’usen per a tot; transversal i inclusiu, uf!
Tornem al vocabulari heretat: un paisatge humà en què hi havia de tot. En
aquest de tot s’hi podia trobar gent d’un ventall ampli d’edats, de tres
generacions i en algun de cas de quatre; gent uniformada amb alguna de les
samarretes de la revolta dels somriures o guarnida a la manera còmoda, per
passar unes hores dempeus, havent previst estones de calor i altres de més
fresques, si és que la marinada, avui, no s’ha oblidat de Barcelona.
Banderes al vent.
L’estelada és la protagonista. Quina bandera és aquella? pregunten dues
senyores de mitjana edat una de les quals s’ha obert pas fins a primera fila
amb l’auxili inestimable de l’anar insistint en el seu propòsit. La bandera de
la seva curiositat és l’eslovena que llueixen una parella d’una edat similar. “Premsa
espanyola manipuladora!”, es rebufa quan, en una de les tarimes preparades per a
l’ocasió, ocupen espai els periodistes de cadenes televisives amb seu a Madrid,
d’aquestes que en diuen nacionals aquells que es diuen no nacionalistes.
Passa el
fotoperiodista Jordi Borràs, amunt i avall, a la cacera d’imatges i la gent l’aplaudeix
i diu el seu nom en veu alta. Fa aparició el pallasso Jordi Pessarrodona, el
del nas vermell que van retratar al costat d’un guàrdia civil i ara és perseguit
per la justícia espanyola; li demanen entrevistes i es deixa fotografiar; la
gent el crida i s’acosta a la filera. Al cap de poca estona, el periodista Quico
Sallés, passa pel mateix “tràngol” i també es fotografia amb alguns dels
presents. Ha nascut un nou star system català? I Lluís Llach, amb caminar lleuger,
sense gorra, vergonyós, fa una lleu aixecada de mà per regraciar els reconeixements
mentre marxa per encalçar el començament de la manifestació; “molt rejovenit”
assegura una senyora amb motxilla disposada a defensar el seu pam quadrat de
vorera.
Són les cinc de
la tarda, l’hora assenyalada per a l’inici de la manifestació. Ens diuen que hi
ha gent fins a la Sagrada Família. És molta gent. Després la guàrdia urbana de
Barcelona ens dirà que som molts menys dels que volem i diem, però allà estem:
emprenyats, com unes senyores de parla castellana que se saben totes les
cançons fins i tot la recentment rescatada que diu que no som ni d’Espanya ni
França, sinó Països Catalans; i expliquen a un noi de l’Empordà que allà on
viuen: l’extraradi barceloní, hi ha molta gent, molta, que no ho veu clar això
de la llibertat i la independència, que tenen familiars que tampoc no ho acaben
d’entendre.
Passa la
capçalera i darrera seu una munió de gent. Dos néts empenyen sengles cadires de
rodes amb llurs avis, i parelles joves ho fan amb cotxets amb la mainada menuda, altres en duen a collibè; empènyer i suportar. La definició de la situació.
Davant nostre, una mare jove aprofita l’aturada forçada perquè ja no hi cap més gent i
dóna el pit a una nena que tot just comença a caminar, la nena es diu Elna; contrapunt d’esperança. Discursos i aplaudiments. Cant dels Segadors. Quantes
vegades l’hem cantat aquests darrers mesos? Es dóna la manifestació per acabada...
Acabada? La manifestació se l’endú a casa cada un dels que hi ha participat i
les seves narracions ompliran converses al menjador de casa i es multiplicarà i
engruixarà el bagatge col·lectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada