Fa 15 anys de la publicació d'aquest article. Som ho érem, encara amb partits que diuen que sí, que Espanya és regenerable, que els catalans hem de tenir paciència, que això va per llarg i que mentre governin les esquerres(?) a Madrid, des d'aquí hem de fer bondat. Ja estan prou amatents els seus corifeus a Catalunya per insistir en la cançoneta. En fi...
"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".
"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada