Aquestes darreres
hores, llargues hores després de l’assassinat dels dotze treballadors de Charlie
Hebdo, hem escoltat i llegit repetidament el mot multiculturalitat. Que si
l’atemptat ha estat pel fracàs de la multiculturalitat a França, que si la multiculturalitat
és l’única sortida, que si la multiculturalitat aquí, que si allà. El mot ha
estat definitivament entronitzat i ara s’usa a dojo per explicar els nostres temps.
La gent de medicina saben que a una diagnosi errònia la succeeix una mala praxi
que pot dur a conseqüències irreversibles; i és que davant de qualsevol
problema, és indispensable, per a la seva bona resolució, una bona diagnosi i
un bon plantejament. I aquí està, crec, n’estic convençut, el problema del fet,
dels fets que s’esdevenen quotidianament en graus diversos allà on hi ha
societats descompactades. Perquè per viure en la diversitat no es pot fer des del
concepte de multiculturalitat sinó des del concepte d’interculturalitat.
Multiculturalitat és quan en un mateix territori hi ha diferents caixes
estanques que desenvolupen la seva pròpia existència amb poc o cap contacte
entre elles o, en cas que es donin, són només de tipus funcional: perquè no hi
ha més remei. La interculturalitat demana osmosi, societats esponja, el
reconeixement de l’altre com algú que té coses a aportar; l’altre i el diàleg són
a la base de la interculturalitat, que demana de tothom un esforç per deixar enrere
les prenocions, els prejudicis. L’altre és tothom; els altres som tots. Per tant,
si us plau: parlem d’interculturalitat, si errem la diagnosi, ens equivocarem
en les possibles solucions. Cal donar als mots el significat que tenen; si no
compartim significats, no ens entendrem; no ho entendrem; quedarem atònits
cercant respostes en el vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada