Amb una bufada, Manresa com a ciutat i la Catalunya
Central com a geografia extensa van perdre dues marques i dues fonts d’economia
cabdals: la fàbrica de pneumàtics Pirelli i Caixa de Manresa. No estic en
condicions d’afirmar que des de les instàncies dels governs s’hi podria haver fet
alguna cosa més per evitar aquestes desaparicions; probablement els daus de la
sort estaven llançats sense possibilitat de tornar enrere; probablement... És
cert que dels paradisos perduts no se’n viu, però en recordar-los potser ens
expliquen el present i sobretot ens obliguen a treballar pel futur, atès que
els vells puntals ja no hi són. I ara ens trobem en aquesta situació. A la ciutat
i al territori no li ha sortit de franc la fugida de Pirelli cap a terres més
barates i la desaparició de la Caixa de Manresa; notin que utilitzo el «de» que
l’última direcció va fer desaparèixer perquè deuria semblar provinciana o poc
vendible. Però en el cas de l’entitat d’estalvi, aquest «de» era molt
important, i el dia 8 de gener d’enguany se’n commemorarà els 150 anys. Aquest
«de» arrapava la caixa a la ciutat i en recordava a tothom els orígens: si, Manresa,
aquesta ciutat que l’imaginari català la fa trista, grisa, freda, poc neta i llunyana,
va ser capaç de fer néixer, créixer i expandir un instrument econòmic i també social
de primer nivell; allà on no arribaven les institucions, moltes vegades hi
arribava la caixa. Habitatges, escoles, sanitat, ajudes a entitats, a la
cultura en genèric i en concret i el suport al teixit econòmic; que lluny que
queden els cicles de concerts a la Plana o les exposicions d’altri o de
producció pròpia. No eren uns albats els de la caixa, l’economia no en té res d’albada;
a vegades el seu mantell provocava massa ombra, però un excés d’intempèrie pot
ser causa de terra eixorca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada