Les
eleccions catalanes han desmuntat dos mites: el de la majoria silenciosa a qui
no interessa el procés d’independència en un sentit o en un altre, en un tempo o
en un altre, i que les anomenades classes populars són el pot de les essències
de l’alliberament nacional. El 77,7% de
l’electorat ha anat a votar, la segona vegada des del postfranquisme que
s’aconsegueix una xifra de votants tan important. Aquesta vegada qui no ha votat és perquè
realment no s’ha sentit interpel·lat, i a la taula d’en Bernat, qui no hi és,
no és comptat! L’afirmació que adjudica per ser a les classes populars (alguns
en diuen treballadores) el paper, tantes vegades escoltat i repetit com un mantra, de motors del progrés
nacional català, també ha quedat desmentida: a Manresa el barri «popular» de la
Balconada ha fet guanyador Ciudadanos (C’s), un partit gens d’esquerres, al Xup
ha estat la segona força amb el 20,83 %, a la Font també segona força davant
del PSC, i ha estat segona, encara que a molta distància de Junts pel Sí, però medalla
de plata al cap i a la fi, a la Mion i a les Escodines. A Barcelona, Ciudadanos (C’s) ha guanyat al
popular Nou Barris i ho ha fet també a l’Hospitalet; indrets molt receptors
dels viatgers i dels seus descendents del tren El Sevillano.
D’uns resultats electorals se’n poden fer múltiples
lectures; una és que hi ha zones poblades per classes populars que a l’hora de
triar la papereta també recorden la bandera que més els fa trempar i, per a molta
gent, aquesta no és la quadribarrada, aquella que va estar prohibida quaranta
anys amb el silenci còmplice també de molta classe popular. Així que, com que un
mite és etimològicament una història, comença a ser hora també de modificar el
raonament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada