En un míting a la
ciutat de Dos Hermanas recollit per la premsa el 12 de febrer del 2007 en suport
al nou estatut andalús, qui va ser president espanyol, Rodríguez Zapatero, va
dir entre altres floretes adreçades a l’ànim no nacionalista dels assistents
que Andalusia garantia el millor equilibri i la unitat d’aquest país, referint-se
a Espanya, és clar. Rodríguez Zapatero, aquell que des del balcó de la
Generalitat va dir que respectaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya,
en una tarda d’inconveniències declaratives, es va equivocar; no és Andalusia
qui garanteix la unitat d’Espanya, és, ai las! el fet català, aquell que
s’esdevé allà on, com deia Josep Pla, dius bon dia i et responen amb un altre bon
dia! I de tots els territoris on es produeix més ciment unificador, pel seu pes
i la seva determinació, és a Catalunya, tot i que el País Valencià, les Illes i
la Franja de Ponent se n’enduen la corresponent quota (Catalunya Nord i
l’Alguer o el Carxe, a Múrcia, viuen en el moment en què ens voldria a tots el
no nacionalisme espanyol, o com diria un primerenc de Ciudadanos, el catedràtic
d’Estètica de la Universitat de Barcelona i president de Convivencia Cívica de
Cataluña, Francisco Caja, respecte a la llengua catalana, reculats al temps d’abans
del 1978). I aquests dies, amb la febre de discursos de Cap d’Any dels presidents
de les autonomies, ha quedat prou evident, això. El de Galícia, els de
Castella-la Manxa i Castella-Lleó, el d’Extremadura, la d’Andalusia, el d’Aragó
i fins i tot el president de la Generalitat Valenciana, que treu pit perquè amb
l’espantada d’empreses té la seu de la Caixa a casa seva, han coincidit en una cosa:
culpar dels seus mals governs la Catalunya inconformada; ah! I insolidària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada