Desconec si el
prohom socialista del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba quan va afirmar amb
solemnitat que Espanya estava disposada a pagar el preu que fos, de cara enfora
i de cara endins, per la política d’agressió sense manies als ciutadans de
Catalunya i no només contra l’independentisme (de proves les que vulgueu),
estava al corrent del grau de desgavell (eufemisme) a què havia arribat això
que hom anomena estat, aquesta suma d’institucions i funcionariat necessària per
al sotmetiment de la grandíssima majoria a favor de la minoria que ostenta el
poder.
L’últim cas, la
sentència del Tribunal Suprem sobre qui ha de pagar les despeses hipotecàries i
la marxa enrere després de veure com els bancs espanyols de l’Ibex35 perdien
d’una sotragada 5.500 milions d’euros i després que algú despengés el telèfon i
els digués que la sentència sobre qui havia de pagar podia comportar un derrama
extraordinària d’uns 4.000 milions d’euros a un sistema bancari amb poques
alegries.
Com ens l’hem de
prendre els ciutadans aquesta revisió d’una sentència de tot un Tribunal Suprem
pel mateix Tribunal Suprem d’un dia per l’altre? Que ràpida que és la Justícia
depenent de qui és el colpejat! Se m’acut la imatge del rei (o del poder que
sigui) despullat. Hi ha una magnífica explicació de com són en realitat els
poders quan se’ls posa en evidència, o com és el cas, es posen en evidència
ells solets, en la il·lustració de William Thackeray que acompanya el magnífic
llibre de Peter Burke “The Fabrication of Louis XIV”, aquell rei francès, le Roi-Soleil,
parent llunyà dels monarques espanyols actuals, que va dir allò de: “l’État, c’est
moi” l’estat sóc jo! i que va inventar la propaganda moderna amb la
col·laboració d’un estol de literats (Racin, La Fontaine o Molière), pintors
(Jacint Rigau, Jean Nocret o Charles Lebrun), escultors (Bernini, Guérin o Coysevox)
o arquitectes (Le Vau).
Atents als cant
de sirena dels propagandistes disfressats de visionaris, d’economistes, de
xerraires, de periodistes; atents perquè ens hi va la butxaca, una altra vegada,
de tots plegats. El sistema no va, està molt, però que molt endeutat i a fora
ho saben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada