El nen de la
gorra que encapçala, mans enlaire i el rostre aterrit, la columna de jueus de
Varsòvia camí del mortal gueto, l’any 1940, escortats per soldats alemanys nazis
ben armats; que valents que són els que duen armes quan a l’altra banda només
hi ha gent indefensa, els «altres». La nena de nou anys Phan
Thi Kim Phúa, vietnamita víctima d’una bomba de napalm llançada des d’un avió
sud vietnamita aliat dels USA; diuen que la fotografia feta pel fotoperiodista
Nick Ut l’any 1972, que va donar la volta al món i ha esdevingut icona del
conflicte bèl·lic, va ajudar a canviar el curs de la guerra. L’Aylan, el nen de
quatre anys que amb la seva família escapava de la mort a Síria i que la va
trobar a les aigües de la Mediterrània; unes aigües que el van dipositar ja
sense vida en una platja turca. La nena Laila, palestina de vuit mesos d’edat
morta asfixiada pels gasos lacrimògens llançats des de la banda israeliana i
aquests dies l’Amal, del Iemen, la nena de set anys, morta de gana perquè abans
d’ahir, ahir i avui, la fam és una altra de les armes que s’usen per a l’extermini
de l’«altre».
Mainada en edat
encara innocent que mor a milers a causa dels conflictes irredempts dels grans.
En l’evangeli de Sant Mateu (25-40) podem llegir: «Tot allò que fèieu a un
d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Monarques, presidents,
generals, consells d’administració de les empreses que en treuen rèdits,
ministres, diplomàtics, soldats rasos i gent corrent que té els estalvis en
empreses que cotitzen a borsa o en estalvis que alimenten fons voltors o que
inverteixen en altres empreses que fan bombes «intel·ligents»; es tanca el cercle: els interessos dels poderosos per
fer créixer encara més el seu poder i els interessos de la massa que vol
assegurar-se un futur; el futur, la cosa més volàtil que acompanya l’ésser humà
des que és concebut; el futur, la deïtat a la qual consagrem tots els presents.
Voldria ser capaç d’escriure
quatre ratlles dignes dels nens i nenes que encapçalen aquest text però no en
sóc capaç. Una oració?, potser sí, però a quin dels déus? Un pensament? Sí,
això sí, un pensament i una fiblada al cor i les carones de la mainada que m’és
propera. I Un compromís: no callar mai davant la més gran de les atrocitats,
les que cometen els més vils i inhumans dels humans que fan cinc àpats al dia i
es perfumen amb aigua de roses; «sepulcres emblanquinats: de fora semblen
bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa!» (Mt.
23,27.32). Mala fi tingueu i que vagueu per la foscor tota l’eternitat; vull
creure que serà així, em cal creure-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada