Crec que a
hores d’ara els lectors que tenen la bona voluntat de llegir aquesta columna
cada dissabte ja han entès que es tracta d’una columna d’opinió; no és un espai
d’anàlisi. Tampoc és un espai per jutjar res ni a ningú i, com que no té
deutes, a diferència de moltes de les coses dites sobre la pregunta referendària, des d’aquí ja
els avanço que jo la trobo ridícula.
És molt propi
dels catalans el «sí però no». Ens perd l’estètica i a ponent ho saben, hi
juguen i en fan befa. Tot sovint ens pregunten a veure si és que ens pensem que
som diferents de la resta d’espanyols. Home!, com que això que implica aquest
«ser» depèn dels sentiments i aquests no
estan subjectes a cap constitució ni a cap llei, doncs sí, n’hi ha molts milers
que ens en sentim, de diferents; com els que se senten bolivians també se’n
senten, de diferents. Però, observin com de rars som els catalans que, fins i
tot allà on es pot passar amb una pregunta, els nostres governants en formulen
dues. Allà on es pot posar un sí, els catalans, com si fos un eco, en podrem
posar dos. I encara més complicat, potser algú posarà un sí i després posarà un
no i ja no sabrem com comptar-ho. La pregunta del referèndum que farem podia
haver estat binària: si o no. Hom esdevé
independent o no; la primera opció és la premissa indispensable per penjar la
bandera a l’ONU, per federar-se o per confederar-se, la segona deixarà les
coses com estan o molt pitjor, perquè l’Espanya eterna de dretes i esquerres
s’abraonarà sobre Catalunya, anava a escriure com mai, però escriuré com
sempre, perquè sempre ha estat així. Ah! I els recomano llegir les respostes
d’alguns veïns de Manresa que viuen en barris majoritàriament de gent arribada
d’Espanya ja fa dècades que publicava ahir Regió7 i extrapolin. Cap eufòria no
està convidada si volem que el procés ens dugui a l’Estat independent. Comença
el joc i es jugarà a fons i vull dir a fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada