Hola a tothom, jo
sóc contrari a la caritat. Ho sóc perquè estic radicalment en contra de la pobresa. Sense
gent pobra no hi hauria
necessitat de la gent caritativa. Ara bé, un cop establerta la meva posició i com que no sóc un il·lús, també vull
dir que sort en té la societat de la gent que es desviu pels altres. La gent caritativa
tapa les vergonyes de l’Administració, o
què carai!, que sota el mot Administració
s’amaguen noms i cognoms. La gent caritativa tapa les vergonyes dels noms propis que
governen les societats on hi ha
pobresa. Abans de la crisi medieval del segle XIV, els cristians cercaven la
salvació a través de l’exercici de la caritat. Com a
resultat del canvi de paradigma en què el diferent era estigmatitzat sense
miraments, els pobres van passar a ser considerats com a éssers portadors de
totes les malvestats; la corresponent teoria que justificava el canvi va elaborar la necessària iconografia i el relat per instal·lar en l’imaginari
col·lectiu que els pobres eren uns desgraciats que havien de ser apartats de la societat. L’Església es faria càrrec d’aquest
lumpen proletariat i ja s’encarregaria de portar-los pel bon camí malgrat fos a fuetades. L’existència de gent pobra és un fracàs de la societat si
la concebem com una unió de persones que
decideixen compartir present i concebre un futur. Si la societat ha de ser un campi qui pugui, aleshores l’existència de la
pobresa li és inherent perquè assumeix la desigualtat com un fet necessari. Aquestes festes
nadalenques són la visualització de la caritat i molta gent se’n beneficia i crec
que això està molt bé. La caritat no hauria d’existir, però pel fet que existeix proporciona alleujament a una pila de gent
exclosa de la festa. I la caritat ja s’ha institucionalitzat durant tot l’any, i sort n’hi
ha de la gent caritativa que no mira ni blancs ni negres i que només veu unes mans que demanen caritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada