La crisi en què està instal·lat el PSC des de fa mesos a
causa d’haver de decidir si és part del bloc espanyolista o del bloc
catalanista (malgrat ells, el moment històric va d’això i no ha deixat espai
per als matisos entre altres coses perquè els que se senten Estat
independentment del color polític no han donat tampoc opcions creïbles) ha
posat nítidament sobre la taula un situació que afecta la totalitat de les
formacions polítiques (unes més que a unes altres, però a la pràctica...) i és el
que Robert Michels va batejat com la «llei de ferro de l’oligarquia dels
partits» després d’observar el funcionament del Partit Socialdemòcrata Alemany
(SPD), compte: l’any 1911! ves si bé de lluny el tema. Traduït a la castellana
llengua és allò que ja va deixar clar aquest etern diputat del PSOE anomenat
Alfonso Guerra: «Quién se mueve no sale en la foto». Insisteixo que això no és
exclusiu de cap partit sinó que és un item
transversal, consubstancial de la
democràcia representativa evolucionada cap a la democràcia d'audiències que és l’estadi
en què els politòlegs situen la democràcia liberal dels nostres temps, que és
la majoritària. Encara més lluny de la vella democràcia participativa, la
democràcia d'audiències es caracteritza entre altres coses perquè els partits
polítics depenen poc de les bases de militants per sobreviure, una altra és la
creació d'elits i encara una tercera és que els polítics ja no necessiten el contacte
directe amb els electors perquè disposen dels mitjans de comunicació que es
nodreixen de declaracions. Ho ha dit ben clar el socialista manresà i diputat a
Madrid Joan Canongia a Regió7: «qui escull els diputats és el consell nacional del
partit, el mateix que ha dictat el sentit del vot que ara s’ha d'executar». I
qui no estigui d'acord amb allò que l'oligarquia de ferro dicta ja sap què li
toca: acotar el cap i xiular o plegar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada