Aquesta columna, la primera de l’any d’aquest espai, m’ha
vingut inspirada per un fet quotidià lligat a una reparació de la calefacció de
casa. Un fet senzill, que té tots els números per passar desapercebut però que
revela una cosa que sempre he considerat molt important: ofici. Perquè tenir
ofici és tenir un pòsit que roman i que es posa en marxa quan la tecnologia no
hi arriba, perquè la tecnologia, no entesa com l’entenen els antropòlegs o els
sociòlegs: allò que permet als humans vèncer l’entorn, sinó com l’entenem avui
a base de megabits i supervelocitats de resposta, no serveix encara per a tot.
La tecnologia postmoderna ha servit perquè em posés en contacte amb el meu
subministrador de serveis, que m’ha identificat com a client a través del DNI i
ha accedit a tot l’historial de relacions amb ells. La tecnologia punta ha
servit perquè es posessin en contacte amb l’empresa subcontractada que dóna in situ
el servei i també ha servit perquè el tècnic emetés un paper via wifi amb les
característiques de la reparació. Però per al que no ha servit la tecnologia dels
megues ha estat per descollar la peça del radiador que degotava. La peça en
qüestió se subjecta a través d’un cargol invertit, vull dir que per
descollar-lo s’hi ha d’introduir una eina. I aquí apareix l’ofici. El jove
tècnic manresà va treure de la caixa d’eines un espècie de clau en forma de T
feta amb un tub rodó al centre del qual hi ha soldat un cargol per la rosca de manera
que el cap és situat a l’altre extrem. El cap del cargol òbviament és de la
mida universal de la peça a descollar, i ai las! treure’l és qüestió de segons.
Feta l’observació al tècnic, la resposta va ser òbvia: «ens l’hem fet després
de veure que era el millor sistema per fer la feina». L’eina no és de disseny,
ni feta d’un aliatge especial; és de ferro, i el disseny és fruit de la
necessitat sumada a l’experiència: ofici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada