Des de fa uns quants mesos es parla com si d’un nom propi es
tractés de l’alt empresariat català. Són una gent que encapçalen organitzacions
patronals que representen ells mateixos i els socis que els han votat. Defensen
uns interessos determinats lligats a empreses que són importants perquè
acostumen a moure molts diners. Fins aquí res a objectar, són part del sistema
liberal democràtic en el qual estem situats, com ho són altres organitzacions que
formen el cos social. En democràcies liberals desacomplexades en dirien lobbies
o grups de pressió, en societats com la nostra sempre a punt per mirar-nos a
cua d’ull es revesteixen d’una aurèola de desinterès, d’altruisme; una
disfressa al cap i la fi per defensar el seu sistema de vida. L’alt empresariat
català no vol gaire soroll si és que no el fa ell quan fa petar els elàstics.
Ara s’han convertit en una mena d’Oracle de Delfos al qual es dirigeixen els
capitostos polítics de dins i de fora de Catalunya a la recerca de consell. L’alt
empresariat català es distingeix per la insistència a anar a contra corrent d’una
gran part de la resta dels catalans i s’han imposat com a missió que no passi
res, que no canviï res i, si ha de canviar alguna cosa, que aquesta no es mogui
de l’esfera econòmica. Aquest petit segment de població i alguns dels polítics
que els fan de corifeus són força culpables que Catalunya tingui una certa imatge
de terra pessetera. És obvi que la butxaca ens importa molt, i la societat
catalana s’ha cansat d’assistir perplexa al transvasament d’uns cabals que li
són necessaris cap a altres indrets alguns representants dels quals van de
sobrats i són poc agraïts. Però avui el que pesa a Catalunya és el sentiment d’exclusió,
d’apartheid, de bóta al coll permanent, d’insult. L’alt empresariat casolà vol tenir
el seu paper en un món en què són els xinesos els que inverteixen al port de
Barcelona i els qatarians que compren els seus hotels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada