HAVER DE FER VIDA A LA BOTIGA PER FER CALAIX. QUIN FUTUR MÉS POC GALDÓS

Fer calaix. Tota la teoria econòmica elaborada al llarg de la història es resumeix en aquesta expressió. Un cop s’ha comptat el capital que conté el calaix, comença el restar de les despeses fixes que comporta obrir la porta cada dia, allò que s’ha de pagar al proveïdor, els sous dels que fan rutllar el negoci i les factures sobrevingudes, que sempre n’hi ha alguna al llarg de l’exercici comptable. Si es fa calaix, el negoci sura i fins i tot pot anar bé. Si no es fa calaix i aquesta situació es perllonga en el temps, el negoci va de mal borràs i caldrà abaixar la persiana, una altra expressió breu que explica tot un món. En aquests temps convulsos, de persianes se n’han abaixat moltes perquè s’han deixat de fer molts calaixos. Ara, com aquell nàufrag que s’arrapa als taulons que suren de la barca desfeta amb l’esperança d’arribar a bon port, molts caps pensants de la cosa econòmica assenyalen com a camí a seguir per a què el comerç tibi de la recuperació això que ja fan els comerciants xinesos, pakistanesos i magribins: obrir sempre; fer vida a la botiga, vaja! Aparadors oberts com a reclam per fer més calaix. S’adrecen així a aquesta massa informe que es diu públic o client, a veure si entrant pels ulls, buiden una mica més la cartera. El problema a resoldre, però, i ha quedat demostrat en aquesta campanya de rebaixes, és que ja no queda gaire diner per desviar cap a despeses que no siguin les essencials. És el que passa quan una determinada concepció del capitalisme liberal es carrega la classe mitjana. L’estat del benestar era un pacte entre els rics i la resta de la població pel qual a aquesta se la proveïa d’unes comoditats, que es pagava ella mateixa via impostos i rendiments del treball, no es pensin!, a partir d’una caixa comuna, i això els permetia disposar de recursos addicionals per gastar sumptuàriament, cosa que fa anar la roda del consum i de la producció que l’abasteix. En el pecat hi ha la penitència.