“Lo que resiste puede sobrevivir sólo en la medida en que se integra”, aquesta sentència d’Adorno i de Horkheimer* és demolidora per a tot
aquell que pretengui posar en circulació un projecte cultural nou i pretengui
viure’n. El concepte de resistència s’entén per a aquella proposta que està al
marge del discurs oficial de la indústria cultural que filla del liberalisme
econòmic té com a nord rendir beneficis. La fórmula perquè un producte cultural
doni dividends és senzilla: ha de ser apta per a ser consumida pel nombre més
gran d’individus, és aleshores quan hom pot esdevenir líder com autor de best-sellers, com a productor de
musicals, del films, de cançons per a l’estiu... Els autors s’adonen com en la
indústria cultural passa el mateix que en la resta d’indústries: els més
capaços tiren endavant; hi ha una selecció “natural” en el sentit darwinià: els
més forts o els més enfortits. És obvi que el creador cultural ha de poder dir
alguna cosa interessant, “ser bo” en diríem col·loquialment, però és igualment
important o fins i tot més en el nostre moment històric, que algun representant
del sistema es fixi en tu. Parafrasejant al professor Joan Campàs: és art allò
que el món de l’art diu que ho és. Aquesta “dictadura” del sistema que imposa a
la comunitat els productes més vendibles viu amagada darrera el vel de la
democratització dels béns culturals: tothom té dret a la cultura. La pregunta
és: ¿a quina cultura? I la resposta és clara: a aquella que el sistema proposa.
Ara bé, ¿és que no hi ha llibertat per proposar, per crear? I tant! I aquest és
el gran mèrit de tot plegat: la il·lusió de viure en llibertat, com assenyalen
Adorno i Horkheimer: “la
libertad de morir de hambre” o la llibertat de morir-se de
pena: “Excluido de
la industria, es fácil convencerlo de su insuficiencia”. I
¿no hi ha llibertat per a triar allò que es vol consumir? I tant! Una
llibertat, un camí que s’ha de fer a la contra del bombardeig insistent i
sistemàtic de la indústria cultural a favor de les seves propostes que
vehiculen a través dels mass-media que controlen directament a través de la
seva titularitat: a l’estat espanyol el grup Planeta en seria l’exemple més
clar (diaris, televisions, editorials...) o bé a través de la seva potència
econòmica o bé a través del poder polític.
És clarificadora l’observació dels nostre
autors sobre la situació, en el seu temps, de la creació artística i del món
cultural respecte el que passava als Estats Units o a Europa. Mentre que en els
primers, naixia, creixia i es consolidava la indústria de la cultura en el
segons, gràcies a què aquesta arriba amb retard es pot mantenir en el període
d’entreguerres una activitat creadora de nivell, diferenciada, de propostes
sense parar: expressionisme, dadà, cubisme, futurisme... Aquesta diferenciació
entre els USA i Europa encara es pot percebre clarament en el món del cine:
mentre que a Europa es fa o es pretén fer-ne, a l’altra banda de l’Atlàntic es
fa indústria; mentre a Europa es malda per cercar la subvenció pública o la
inversió a fons perdut, als USA la proposta que no fa taquilla s’aparta.
Aquest cercle infernal, només trencat de tant
en tant per una nova proposta, però ràpidament soldat en el precís instant que
la indústria hi veu negoci i l’absorbeix, inclou l’espectador que accepta com a
massa allò que el sistema li proposa i que acaba desitjant (recordeu l’efecte
agulla hipodèrmica?). És com la roda del hàmster, no para mai mentre l’animaló
la fa rodar. Sempre atenta, la indústria ofereix al mercat allò que el mercat
demana que és allò que la indústria li ha dit prèviament que és bo, que és
l’adient, que és el que el mercat necessita: “Ese conformismo (el de la massa) se
contenta con la eterna repetición de lo mismo”. La
postmodernitat és moltes coses: la societat líquida de Zygmunt Baugman però
també la societat compactada pels interessos econòmics de la industria
cultural. Al matí ens manifestem contra els desnonaments d’habitatges convocats
via twitter i al vespre assistim al
concert del cantant de moda acabat d’arribar al cel del star-system.
*Theodor Adorno i Max Horkheimer, “Industria cultural. Ilustración como
engaño de masas”, a Dialéctica de la
Ilustración, Madrid, Trotta, 1994, pp. 165-213
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada