Posi un referèndum a
la seva vida té una música que recorda la campanya nadalenca de la pel·lícula
ambientada a Manresa Plácido i el seu eslògan: «ponga un pobre
en su mesa». Deu ser el que té compartir geografia, que algunes coses s’assemblen.
Abans de res, tot el meu respecte i tota la meva admiració per la gent que,
essent capaç d’abraçar causes nobles, fa apostolat de les seves idees malgrat
tot. Se’n necessiten ganes o tenir un accentuat esperit de servei a la
comunitat que, de veritat, tal com està l’ambient social, a vegades més que
compensar anímicament (l’única recompensa que se’ls pot oferir) fa venir ganes de
llançar el barret al foc. El futur del teatre Conservatori de Manresa que
acumula una pila de decennis i que ocupa el forat d’un claustre conventual dominic,
és a la palestra. Sí-sí; sí-no; no-no i no-ho-sé-vaja-quin-maldecap. Raons
sentimentals de l’estil: sempre ha estat aquí o hi tinc records de família i
personals o és un bon lloc per tenir un teatre obert. Raons econòmiques:
mantenir-lo val diners, restaurar-lo val diners, tirar-lo a terra val diners.
Raons funcionals: una plaça ben gran i a fer-hi coses! Però en el tour de
propostes ha emergit una altra via: recuperem el que sigui recuperable de les arquitectures
anteriors al teatre i fem-hi un equipament ignasià traient pit de l’important paper
que el sant dóna en les seves memòries al temple i convent dominic. Vagi per
endavant que la meva procedència no manresana, tot i que manresà compromès des
que m’hi vaig empadronar, m’empeny a mirar-ho des de fora. No puc compartir les
històries familiars que s’esgrimeixen perquè en aquest sentit les meves tenen
una altra geografia física i humana, però mira, aquesta opció de posar una Ara Pacis (els que coneguin Roma ja sabran
què vull dir) al mig de Manresa em fa gràcia. I ei! Si surt teatre Conservatori
endavant, doncs endavant! Però...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada